El tractament a TV3 de la crisi i emergència climàtica
21 Mar 2026
Ha arribat a les meves mans un interessant Treball de Fi de Grau (abans conegut com a tesina) d’Elisenda Forés i Català, que analitza la praxi informativa dels telenotícies vespre de TV3 en informar sobre les onades de calor produïdes a Catalunya durant els anys 2009, 2012, 2015 i 2022. L’objectiu és avaluar com els mitjans de comunicació públics construeixen el relat mediàtic d’aquests episodis extrems en el context de la crisi climàtica. Aquest treball ens dóna peu a constatar com els mitjans de comunicació tant públics com privats tracten, o han tractat fins ara, un tema de tanta transcendència: la crisi climàtica per l’escalfament global i les mesures adoptades per moltes institucions i organitzacions arran de la declaració de l’estat d’emergència climàtica.
Els resultats mostren una evolució progressiva en la rellevància informativa a TV3 de les onades de calor al llarg dels anys analitzats, especialment el 2022. Es té present el funcionament de la teoria anomenada agenda setting, segons la qual els mitjans prioritzen determinats temes en funció del context informatiu general, relegant certes altres qüestions, encara que siguin socialment molt rellevants.
A partir del 2022, es constata una tendència a desvincular aquestes notícies exclusivament de la secció del Temps per integrar-les dins del discurs informatiu general, fet que indica un cert canvi en la consideració periodística del fenomen. Malgrat aquesta evolució positiva, l’anàlisi posa de manifest mancances estructurals importants en la praxi informativa de TV3 pel que fa a la cobertura de les onades de calor. Sovint, les dades i els fets es presenten de manera simplificada, sense contextualitzar la dimensió real del problema ni incorporar una mirada crítica que ajudi a comprendre les causes profundes del fenomen: les emissions de gasos d’efecte hivernacle.
Una altra limitació destacada és la tendència a una narrativa reactiva i catastrofista, centrada principalment en les conseqüències immediates de les onades de calor, com els incendis forestals, les greus inundacions de tota mena o la pèrdua de collites. Aquesta mirada parcial contribueix a una normalització del fenomen i dificulta la seva percepció com una problemàtica estructural que interpel·la tota la societat. En aquest sentit, es posa de manifest la necessitat d’anar més enllà i desenvolupar una narrativa que posi el focus en les causes, les responsabilitats i les possibles vies de transformació social. Aquesta dinàmica es pot interpretar com una forma de greenwashing mediàtic, en què es dona la sensació d’informació sense modificar realment els marcs interpretatius dominants.
En relació amb les fonts informatives, el treball evidencia una manca de col·laboració sistemàtica amb la comunitat científica, especialment en els primers anys analitzats. Fins al 2022, les veus predominants en les notícies són de caràcter institucional o civil, mentre que les aportacions directes de científics i experts en climatologia són pràcticament inexistents. Aquesta absència és especialment rellevant si es té en compte que la informació sobre la crisi climàtica constitueix una informació de servei públic que hauria d’estar fonamentada en el coneixement científic disponible.
En lloc de construir relats que qüestionin les causes estructurals de la crisi climàtica i assenyalin els actors responsables, la cobertura tendeix a centrar-se en fets puntuals i espectaculars que no alteren l’estabilitat del sistema existent. El treball assenyala que aquesta manera d’informar és incompleta i arriba tard, ja que sovint només s’intensifica quan es produeixen desastres visibles amb impacte directe sobre la vida humana.
A partir d’aquestes conclusions, el treball proposa un conjunt de recomanacions deontològiques per millorar el tractament informatiu de la crisi climàtica als mitjans públics catalans. Entre aquestes, destaca la necessitat d’establir un vocabulari coherent i precís, substituint termes com “canvi climàtic” per “crisi” o “emergència climàtica” per reforçar la gravetat del fenomen.
Finalment, el treball conclou que els mitjans de comunicació públics han d’assumir de manera decidida el seu rol informatiu i educatiu davant una de les principals emergències del nostre temps. Tractar la crisi climàtica com una qüestió de primer nivell, amb una mirada holística, rigorosa i mobilitzadora, no només contribueix a erradicar discursos negacionistes, sinó que també fomenta l’alfabetització mediàtica i la consciència climàtica de la ciutadania, indispensables per als ineludibles i urgents canvis socials i tecnològics.
Emergència climàtica, no canvi climàtic
Un cop analitzat breument el paper d’un medi de comunicació tan rellevant com TV3 en l’explicació i difusió del que s’ha anomenat fins fa poc “canvi climàtic”, hi ha un fet fonamental: la comunitat científica fa temps que té clar que la temperatura mitjana del planeta està augmentant. Les dades acumulades durant dècades, procedents de satèl·lits i estacions meteorològiques mundials, coincideixen a mostrar aquesta tendència inequívoca. L’escalfament global no és una hipòtesi discutida dins la ciència del clima; és una realitat mesurada i àmpliament acceptada. Els informes de l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), que sintetitzen el coneixement de milers de científics de tot el món, ho han anat confirmant una vegada i una altra.
Però el canvi més notable dels últims anys és que les conseqüències d’aquest escalfament s’han fet visibles a escala mundial. Arreu del planeta s’observen fenòmens que encaixen amb allò que la ciència havia previst: onades de calor més freqüents i intenses, sequeres prolongades, episodis de precipitacions extremes, incendis forestals cada vegada més difícils de controlar i la fusió accelerada de gels polars i glaceres de muntanya.
Aquesta realitat es pot veure en molts llocs del món, però en algunes regions és especialment evident. La conca mediterrània és una d’elles. Diversos estudis científics consideren aquesta zona com un dels punts més sensibles al canvi climàtic del planeta i, dins d’aquest context, Catalunya i el País Valencià en són un bon exemple.
Dit d’una altra manera: ja no estem parlant d’un problema del futur. Ja hi som. Les conseqüències de l’escalfament global formen part del nostre present. S’ha declarat l’estat d’emergència climàtica, però els criteris i les mesures que s’estan adoptant de cap manera són conseqüents amb un estat d’emergència.
Tanmateix, hi ha un aspecte de la crisi climàtica que sovint costa d’entendre: la seva inèrcia. El sistema climàtic del planeta és immensament complex i no reacciona de manera immediata als canvis. L’atmosfera, els oceans, els gels i els ecosistemes interactuen entre si amb processos que poden durar dècades.
Això vol dir que l’escalfament que estem experimentant avui és, en gran part, el resultat de les emissions de gasos d’efecte hivernacle acumulats, sobretot els que es van produir fa aproximadament vint o vint-i-cinc anys. Però els efectes complets d’unes emissions no es manifesten immediatament: el sistema climàtic reacciona lentament.
Aquesta inèrcia fa que el problema sigui més difícil de percebre a curt termini, però també més difícil d’aturar una vegada iniciat. Això no vol dir, però, que tot estigui decidit. Les decisions que es prenguin avui —en usos d’energia, transport, agricultura, indústria o urbanisme— poden limitar l’escalfament futur i reduir la intensitat dels impactes. Cal actuar en coherència amb l’estat d’emergència declarat. Cada dècima de grau que s’eviti pot significar menys sequeres extremes o inundacions catastròfiques, menys onades de calor o menys pèrdues en els ecosistemes.
En certa manera, la situació actual és el resultat d’un passat que ja no podem modificar. Però el futur encara està obert. El clima de les pròximes dècades dependrà, en bona part, de com responguem ara davant d’aquest repte global.
Què vol dir que la Terra s’ha escalfat al voltant d’1,5 °C?
Quan els científics diuen que la temperatura del planeta ha augmentat aproximadament 1,4-1,5 °C des de l’època preindustrial, no vol dir que a tots els llocs del món la temperatura hagi pujat exactament aquest valor. El que s’expressa és una mitjana global, calculada a partir de milers de mesures repartides per tot el planeta.
En alguns llocs l’augment pot ser molt més gran que la mitjana global. Per exemple:
• l’Àrtic s’escalfa diverses vegades més ràpid que la mitjana del planeta (un fenomen conegut com a amplificació àrtica) i, segons estudis, aquesta vegada sí comentats per TV3, això afecta el vòrtex polar, que es trenca o ondula i permet l’entrada d’aire molt fred cap a Europa, produint situacions meteorològiques singulars en el sistema climàtic.
• algunes zones continentals s’escalfen més que els oceans,
• en determinades regions l’augment pot arribar a ser tres, quatre o cinc vegades superior a la mitjana global.
Per tant, si la mitjana global puja aproximadament 1,5 °C, hi pot haver zones on la mitjana de temperatura hagi augmentat 3 °C o 4 °C. Aquestes diferències són molt importants perquè els ecosistemes i les societats es desenvolupen en el clima local, no en la mitjana del planeta. Per això, els impactes —sequeres, incendis, inundacions, onades de calor o canvis en els cultius— poden ser molt més intensos en determinades regions.
Pot semblar que la pujada d’1 o 2 graus de mitjana a la Terra és un tema no gaire rellevant i que d’aquí no es desprengui la necessitat de modificar el nostre desaforat estil de vida. Un exemple senzill, encara que alguns científics posen pegues a la comparació per la complexitat del sistema Terra: un augment de 2 graus en un organisme humà pot significar el pas de la salut a la malaltia; no és el mateix estar a 37 graus que a 39. La Terra també és un organisme viu i l’augment de la temperatura mitjana l’altera significativament.
El cas dels sensors als Estats Units
Els Estats Units han estat històricament un dels països amb les estacions amb els sensors més avançats i d’alta qualitat, dissenyats per detectar canvis climàtics a llarg termini. En els darrers anys, però, diverses decisions polítiques i pressupostàries han reduït o han posat en risc part dels sistemes d’observació climàtica nord-americans (satèl·lits, sensors oceànics, programes de monitoratge…). Com que els EUA aporten una part molt important de les dades climàtiques globals, qualsevol reducció pot afectar la capacitat global de monitoritzar amb la mateixa precisió el sistema climàtic. Això no impedeix detectar l’escalfament global, perquè hi ha moltes altres xarxes internacionals, però sí que pot provocar menys resolució en les dades, més incertesa en algunes regions, i una capacitat menor d’analitzar canvis climàtics a escala local.
Però hi ha dos esdeveniments recents als EUA que certifiquen que entrem en un moment radicalment nou, que va més enllà de la simple decadència per manca de fons. D’una banda, Trump ha decidit que s’eliminaran els satèl·lits OCO que mesuren els nivells de CO₂ atmosfèrics. La intencionalitat política és clara: cal deixar de mesurar el CO₂ i deixar d’indagar on s’està emetent més. Si no hi ha dades contrastades, no hi ha responsabilitats exigibles als que contaminen més.
De l’altra, fa poc el Departament d’Energia nord-americà va publicar un informe sobre els impactes en el clima de les emissions de CO₂ dels EUA. Les conclusions són desoladores i grotesques: d’acord amb aquest informe, l’impacte del CO₂ és molt petit i el de les emissions dels EUA en particular és indetectable.
Resulta, per tant, obvi que als EUA, per la via de fet, es deixarà d’investigar el “canvi climàtic” i, per assegurar-se que així serà, no només es redueixen fons, sinó que s’eliminen sistemes de mesura i fins i tot sèries de dades actualment disponibles, mentre que es fabrica un discurs aberrant i exculpatori. Res de sorprenent amb un president negacionista, encara que el nivell de gosadia supera totes les expectatives.