La sang del món

07 Feb 2026

Els grans canvis que expliquen el moment actual no són ideològics, sinó materials. Ras i curt, els Estats Units han perdut relativament poder econòmic i tecnològic, però, compte, no militar, respecte de la resta del món, i estan mirant d’adaptar-se a una realitat multipolar de la manera que millor serveixi als seus interessos.

Cada dia apareixen en els mitjans de comunicació explicacions o intents d’explicació dels canvis sobtats de la geopolítica mundial. Van des de la decadència d’Occident, a la puixança econòmica de la Xina, als estralls que ha provocat a Occident la globalització sense cap mena de fre i la consegüent depauperació de les classes mitjanes, provocada pel neoliberalisme, acceptat amb entusiasme tant pels partits de dreta com d’esquerra. Aquestes classes mitjanes, fastiguejades de la inutilitat dels polítics actuals per revertir la situació s’inclinen cada cop més cap a l’extrema dreta amb l’esperança de sortir de l’atzucac. Ara bé, per analitzar amb rigor una situació cal considerar i valorar totes les variables significatives. Això és aplicable tant al recent desastre ferroviari com als canvis geopolítics, que estan posant fi al sistema internacional vigent des de la II Guerra Mundial.

De tota manera, l’explicació estrella actual és la que es remet a la bogeria, manca d’escrúpols i fatxenderia de Donald Trump. Certament, el president actual dels EUA té totes les característiques d’un psicòpata hipernarcisista, però l’equip que el rodeja, i al que l’establishment nord-americà dona suport, poden ser titllats de carallots perversos, però no d’estúpids. Saben, amb tota seguretat, que la sang que mou la civilització mundial, és a dir, els combustibles fòssils, bàsicament el petroli i el gas, són recursos finits, tan finits que n’hi ha per molt poc temps. Acaparar-los, controlar-los, significa guanyar temps per trobar una solució que no es preveu ni fàcil ni propera, però totalment possible. Per acabar-ho d’adobar la implementació ràpida i imparable de la IA, augmenta de manera exponencial les necessitats energètiques a tot el món. Qui controli els recursos energètics, controlarà el món. Ho saben els nord-americans, ho saben els russos i els xinesos i també els grans productors àrabs de petroli… Aquesta és la “mare dels ous” que està al darrere de tot plegat, però de la que no se’n parla, o de la que hi ha forts interessos perquè no se’n parli…

Curiosament, sí que es parla d’uns altres recursos, també del tot necessaris, les famoses “terres rares”, denominació poc encertada, perquè com ja vam comentar, ni són terres –són elements químics de la taula periòdica– ni són rares –ben al contrari, són força abundants però disperses, no concentrades en mines. La denominació de “recursos estratègics” que ha utilitzat el primer ministre del Canadà Mark Carney a Davos, és força més adient. Però, són actualment algunes de les primeres matèries indispensables per a l’economia mundial, bàsicament, en tres àmbits: el de l’electrònica i tecnologia digital, el de la indústria armamentista (míssils i drons), i el sector de les energies netes i renovables (aerogeneradors, vehicles elèctrics…). Ras i curt: l’energia està en la base de la geopolítica mundial.

Posarem xifres que avalin el que hem comentat sobre la sang del món actual, el petroli, extretes del col·lectiu CMES (Col·lectiu per a un nou model Energètic i Social Sostenible).

Veneçuela com a exemple

Quan Donald Trump i acòlits decideixen posar la grapa a Veneçuela, de seguida va quedar clar que no era per raó d’afavorir un canvi de règim polític, procliu a la democràcia, sinó per acaparar la disponibilitat de petroli i controlar les seves reserves. Ràpidament, els analistes van afirmar que el petroli veneçolà era molt difícil de refinar, molt dens, carregat de sofre, és a dir, de baixa qualitat. És ben cert, però el petroli d’esquist que s’està obtenint als EUA mitjançant el fracking (mètode que consisteix a rebentar roques a gran profunditat amb perforacions verticals i horitzontals profundes, injecció d’aigua sorra i additius a gran pressió i molt contaminants) té un rendiment inferior i s’està explotant amb normalitat. Per mesurar aquest rendiment els tècnics utilitzen el que s’anomena la Taxa de Retorn Energètic (TRE), que indica quantes unitats d’energia s’obtenen per cada unitat d’energia emprada. La mitjana, doncs, de la Taxa de Retorn Energètic del petroli de Veneçuela és superior a la del petroli obtingut via fracking als EUA.

Cal tenir en compte que el petroli, per posar un exemple, de l’Aràbia Saudita, té una taxa de retorn més elevada, entorn de 20 a 1, és a dir, és molt més econòmic d’obtenir. Els països productors del Golf Pèrsic tenen un gran interès a abaixar el preu del seu petroli per tal d’aconseguir que el de l’americà, obtingut via fracking, no sigui competitiu. Però, això té un límit, baixar-lo per sota dels 60 dòlars/barril; una mica sí, però no massa, perquè ha de ser rendible per a ells. Aquest és el rifi-rafe entre els països productors de petroli, però en el cas veneçolà el que interessa als EUA és controlar les reserves, no la producció actual.

Per què el control de les reserves està al darrere de la intrusió nord-americana a Veneçuela? Doncs, perquè les reserves de petroli de Veneçuela, a hores d’ara, representen entorn del 17% de totes les reserves provades del món, és a dir, que podrien abastir el món durant poc més de vuit anys. I si el 17% d’aquestes reserves de Veneçuela poden abastir el món durant poc més de 8 anys, el 100% de les reserves mundials el podrien abastir durant uns 50 anys, això al marge de les limitacions d’explotacions degudes al canvi climàtic (segons els estudis de MCGlade i Paul Ekins, la meitat de les reserves de combustibles fòssils haurien de quedar sota terra per no superar l’increment de 2 °C).

I quin és el consum en el món en aquest moment? Doncs, 100 milions de barrils diaris i va en augment sostingut. Si cada barril són 159 litres, resulta que es consumeixen CADA DIA 16.000 milions de litres (2 litres per habitant diaris). Però, és clar, és una mitjana com la famosa del consum del pollastre, que circulen constantment per tot el món, alimentant els consums de les societats del planeta, però especialment les del món desenvolupat.

Context

Per entendre la crisi actual cal donar un cop d’ull al context i veure que fa tan sols uns 250 anys es va produir un salt en la història de la civilització, amb l’inici de l’era dels combustibles fòssils i l’urani, quan es va saber aprofitar la immensa densitat energètica del carbó mineral, el petroli, el gas fòssil i l’urani, ja sigui directament amb la combustió i ús tèrmic o a través de l’electricitat. El problema rau en el fet que som poc conscients del que ens ha suposat viure en aquests 250 anys, pel que sembla irrepetible. Però, en canvi, considerem que els usos i costums actuals són un dret natural inexhaurible.

Aprofitar aquesta enorme quantitat d’energia fòssil, després d’haver-li posat grans dosis d’enginy, imaginació i dedicació per part dels humans, ha donat lloc en el món desenvolupat, especialment a partir del segle XX, a l’aparició d’uns equips, aparells i sistemes que permeten incrementar el benestar físic, la comoditat i el confort de les persones com mai havia succeït. A uns nivells inimaginables i que semblaven un somni. A més aquests avenços són un patrimoni per a tota la humanitat. Unes poques referències:

• L’aviació, ha transformat tot el planeta en un espai funcionalment connectat en qüestió d’hores per a persones i mercaderies a escala global. De manera similar, la digitalització, Internet, la telefonia mòbil, la intel·ligència artificial, el tractament de dades o la robòtica, permeten la comunicació instantània entre continents, l’accés universal al coneixement i la coordinació de societats extremadament complexes.
  
• En l’àmbit de la medicina, la microcirurgia i els diagnòstics per la imatge (raigs X, TAC, ressonància magnètica), amb l’ajut de l’anestèsia i sedació, permeten intervenir amb una precisió impensable fa només dos segles. Aquests avenços han multiplicat l’esperança de vida i reduït dràsticament la mortalitat infantil, les malalties infeccioses i molts patiments.
  
• Els treballs que suposaven gran esforç físic s’han minimitzat molt.
  
• La producció en sèrie i mecanització del treball ha substituït processos artesanals, alhora que ha Incrementat espectacularment la productivitat i reducció del cost dels béns.
  
• Ha permès la mecanització de l’agricultura i un gran increment del seu rendiment amb fertilitzants i pesticides, encara que això ha portat altres problemes…

Però, compte, aquest salt revolucionari d’aquests últims 250 anys, s’està portant a terme amb un creixement desmesurat, malbaratador i depredador, sense tenir en consideració el benestar i les necessitats de les generacions futures. Hi ha evidències clares i constatades, doncs, que aquest model d’energia fòssil ha arribat al seu límit i no pot continuar. Això, com he comentat abans, les grans potències ho saben i actuen de manera ferotge i barroera, sense intel·ligència, sense visió ni a curt ni a llarg termini, amb la voluntat que aquests 16.000 milions de litres de petroli, LA SANG DEL MÓN, no deixin de circular contínuament als llocs que controlen. Volen ignorar amb tota la supèrbia que és ineludible i urgent un nou model energètic i social, perquè l’actual pot durar uns anyets, però poca cosa més. Cal admetre-ho, i com més gent a tot el món en sigui conscient i es facin anàlisis serioses, més aviat les coses poden agafar una direcció menys sinistra que l’actual.

De solucions alternatives n’hi ha, i tant!