Catalunya i la dictadura franquista: algunes pinzellades

08 Des 2025

A partir del cop d’estat de 1936, que més tard esdevindrà una guerra civil, el bàndol colpista donarà un caràcter totalment transcendent al combat contra l’enemic interior “rojo-separatista” per tal d’aconseguir el suprem objectiu de l’homogeneïtzació nacional. La victòria de les armes tindria com a conseqüència “la integración nacional de Cataluña”. Aquesta idea era compartida per les diferents faccions que s’agrupaven en el bàndol nacional, però també era un element de mobilització de masses.

A diferència del que passava en altres territoris espanyols, l’entrada triomfal de les tropes franquistes a Catalunya no significava tant un alliberament com una “conquesta”. Només la culminació de la “reconquesta” amb la presa de Granada era comparable amb la “recuperació” de Catalunya. La victòria sobre Euskadi i Catalunya representava el poder d’Espanya, enfront de la qual catalans i bascos havien perdut la guerra. Després de molts fracassos militars a les Antilles, el Pacífic i a l’Àfrica, el nacionalisme militarista espanyol podia exhibir un triomf indiscutible: l’entrada de l’exèrcit de Franco a Barcelona seria la fi del catalanisme i, com a enemics derrotats, Catalunya i els catalans haurien de sotmetre’s a la “justícia” i al poder dels vencedors.

Per a molts teòrics falangistes del primer franquisme la fragmentació i decrepitud de l’Estat liberal espanyol, culminades en la fase de la Segona República, no es podien repetir, i la manera que això no passés era l’eliminació de l’enemic interior i la creació d’un Estat unitari nacional sense dissidència política. En resum, segons el catedràtic Antoni Simon, l’extermini físic selectiu s’havia de combinar amb una repressió i reeducació polítiques que, finalment, eliminessin l’enemic interior de la vida espanyola.

Ara bé, la vida totalitària espanyola estava impregnada de catolicisme, i això explica la introducció en la praxi franquista dels conceptes de “l’expiació”, el “càstig”, la “reeducació” i el “perdó” basats en la misericòrdia i caritat cristianes, per fer recuperables alguns enemics polítics (no tots) que s’havien situat en el costat del “mal”. La Contrareforma i la Inquisició n’eren òbviament el referent d’aquesta concepció franquista.

Per altra banda, la idea totalitària de la preeminència de la comunitat política davant de l’individu va fer que els juristes del nacionalsindicalisme, influïts clarament pels juristes nazis, es manifestessin partidaris de l’aplicació de l’anomenat “dret penal d’autor”; una forma pervertida de dret penal adreçada a castigar no el tipus de fets delictius sinó el tipus d’autors delictius, en la que es fa una interpretació de la voluntat o actitud interna del subjecte. La conseqüència d’aquesta orientació jurídica va ser la legitimació de la pràctica repressiva de la dictadura a partir d’aquests pressupostos morals i ideològics. És ben clar que, actualment, aquesta praxi jurídica, gens democràtica, imbuïda de la idea de venjança i d’aconseguir per via pseudojudicial el que no s’aconsegueix a les urnes, continua aplicant-se a tot l’Estat espanyol tant pel que fa als protagonistes de l’anomenat “Procés català” com a aquells polítics de l’Estat que dificulten, per dir-ho d’alguna manera, el control del poder per part de la dreta espanyola més cavernària. Mentre es va aplicar només a la gent catalana implicada en el “Procés”, a l’esquerra espanyola, ja li anava bé, i no piulava. Ara que aquesta monstruositat jurídica va per a ells, tot són planys i gemecs…

Ras i curt: la teoria de l’Estat nacionalsindicalista triomfant el 1939 havia incorporat les tesis del jurista alemany, Carl Schmitt, d’ideologia molt pròxima al nazisme, consistents en la dialèctica amic/enemic, això sí, arrebossades amb el nacionalcatolicisme. Un cop acabada la guerra la “guerra política” continuava a través d’una justícia militaritzada al servei de l’Estat feixista. La lluita contra el nacionalisme català per part d’aquesta justícia de tipus militar va agafar una gran embranzida durant aquells anys del començament del franquisme.

Les ganes boges per erradicar per sempre el nacionalisme català, és a dir, l’enemic interior que representava pels nacionals, es va posar de manifest de manera clara per part del falangista Ernesto Giménez Caballero que va escriure (1942) “Cataluña nos declarava la guerra… frente a los sueños fulminantes de Francisco Cambó y Francisco Maciá surgen las realidades guerreras de otro Francisco: Franco. La verdad unificadora y eterna de España. Y Barcelona cuna romàntica del catalanismo en 1833, le sirve al catalanismo de tumba el 26 de enero de 1939.”

Amb l’embolcall retòric d’un pretès “amor a Cataluña”, Giménez Caballero retratava la conquesta de la guerra a partir del valor de la virilitat espanyola que havia sotmès la feminitat catalana. El missatge del feixisme espanyol era clarament casernari, violent i masclista: “…pero nosotros – españoles que manteníamos la linea espiritual de la España Una, Grande y Libre, la sacra tradición de los Reyes Católicos, aquellos de la unitaria e imperial coyunda; nosotros, no podíamos tolerarlo. En nuestra sangre hervía la moral calderoniana y magnífica del Honor. Del Honor de un pueblo, en un matrimonio y una historia… Porque tu, Cataluña !nos pertenecías¡ y a nadie más. Y sentíamos el derecho de hacerte llorar ¡Porque te queríamos! Por eso las palabras de miel de mis poemas de papel, y mi pluma de trovador de hacía años –al verse pisoteadas por tu desdén y tu abandono– se hicieron de hiel, de hierro y de sangre… y así entré un día de enero-26– en tu Barcelona, con botas de montar, vestido de soldado, con un ansia incontenible de gritarte !mia¡ Sí, Mía, Nuestra, de España otra vez. (Amor a Cataluña, 1942).

La contundència d’aquestes manifestacions es va veure reforçada per la transmutació ideològica de destacats ideòlegs i polítics del regionalisme catalanista, com Ferran Valls i Taberner, Ignasi Agustí o Josep M. Tallada, que es penedien d’haver participat en el “miratge” d’un catalanisme dissociat de la Catalunya “real”. Res de nou sota el sol, un clàssic quan es produeix l’ocupació per la força d’un país…

Malgrat la ferotge repressió i el canvi de jaqueta d’alguns pròcers catalans, el franquisme no va tenir gens fàcil el fet d’aconseguir l’anihilació i transformació del nacionalisme català en nacionalisme espanyol. Bàsicament, es va trobar en quatre grans problemes: l’existència d’una cultura política nacional ben arrelada en la societat catalana, ben estesa i arrelada de manera transversal; l’ultranacionalisme espanyol triomfant el 1939 compartia la idea d’una radical unicitat espanyola, però els militars, els falangistes i els tradicionalistes-neocatòlics no sempre coincidien en les maneres d’aconseguir aquest objectiu; la ferma resistència de sectors minoritaris i clandestins, motivats davant d’aquell intent de genocidi cultural i ideològic; i finalment, l’estratègia de “supervivència” del règim un cop acabada la Segona Guerra Mundial el va obligar a modular una mica les formes de repressió utilitzades fins aquell moment.

A partir dels anys 60, és a dir en la segona part de la dictadura franquista, el règim va fer mans i mànigues per intentar combinar el “regionalismo bien entendido” amb el nacionalisme espanyol. La historiografia que ha analitzat l’espanyolisme regionalitzat n’ha remarcat els resultats ambivalents. Certament, queda ben clar que la combinació de l’estratègia d’aquest regionalisme descafeïnat amb una repressió policial i judicial no va acabar de funcionar. Així que, en el moment d’iniciar-se la Transició, l’objectiu fonamental dels reformistes franquistes d’anul·lar en l’àmbit polític i jurídic els anomenats nacionalisme subestatals – tot descartant absolutament qualsevol forma de federalisme o confederalisme en la Constitució de 1978, estava en el moll del seu ideari.