L’enemic interior ( i 2)
09 Nov 2025
La mort del dictador Franco, ara fa cinquanta anys, va suscitar grans expectatives sobre el possible encaix dels diversos nacionalismes a l’Estat espanyol, tant l’estatal (l’espanyol) com els subestatals (el català, el basc i el gallec). Passat mig segle és ben evident el fracàs de l’Estat autonòmic en la denominada Transició, i això ha estat reconegut per alguns dels mateixos ponents que van elaborar el projecte de text constitucional del 1978, com Miguel Herrero de Miñón el 1996 i Miquel Roca Junyent el 2010.
La construcció i evolució de l’Estat espanyol en l’etapa postfranquista, no sols es caracteritza per les mancances democràtiques de la Constitució de 1978 sinó sobretot per la continuïtat de l’estratègia franquista respecte als nacionalismes subestatals, especialment el català. Aquesta continuïtat de l’ultranacionalisme franquista es pot resseguir perfectament en tres àmbits fonamentals de conflicte: la deslegitimació democràtica del nacionalisme català, la desqualificació política dels partits nacionalistes i la guerra mediàtica.
Però abans d’entrar en l’anàlisi d’aquests tres àmbits, cal recordar que aquest fracàs de la Constitució en la qüestió territorial rau en la base ideològica de l’Estat espanyol. Com assenyala l’historiador Antoni Simon en el llibre ja citat en l’anterior article La construcció de l’enemic interior, el principal objectiu de tipus ideològic i polític del disseny de l’Estat autonòmic de 1978 no era cap altre sinó el d’aniquilar els nacionalismes subestatals considerats com l’enemic interior. Es farà donant continuïtat en l’etapa democràtica a l’estratègia de finals del franquisme, coneguda com nacionalisme regionalitzat. Per tant, la “guerra política” contra el nacionalisme basc i català, s’ha projectat especialment en l’etapa constitucional.
D’altra banda, una gran part de les esquerres s’han mantingut subordinades en la qüestió nacional davant la ideologia dominant de la dreta postfranquista, temoroses que un Estat constitucional fonamentat únicament en els valors de llibertat, justícia i igualtat, la pluralitat política fos un Estat fràgil, si no disposava d’un “substrat nacional dotat de valors compartits i d’un sentit de la continuïtat històrica”. Com ja va dir Josep Pla “no hi ha res que s’assembli tant a un espanyol de dretes com un d’esquerres”… La seva dificultat per establir un discurs alternatiu ha provocat , entre altres causes, que un nombrós grup d’intel·lectuals de l’esquerra espanyola hagi transitat cap a posicions de la dreta. En paraules de José Ignacio Lacasta-Zabala, catedràtic navarrès de Filosofia del Dret: “en el seno de la intelectualidad española opuesta a los nacionalismos periféricos se ha producido un retroceso cultural, un repliege conservador… Este renacido y nada original orteguismo, más consciente en unos y más inconsciente en otros, pero producto de la irritación antiseparatista y de la pereza reflexiva, ha aflorado estos últimos años so capa de nacionalismo español… bien poco constitucional, y ha podido ser señalado críticamente como uno de los principales “germenes del antipluralismo de la vida intel·lectual en la actual sociedad…” text extret del seu llibre España uniforme. El pluralismo enteco y desmemoriado de la sociedad española y su conciencia nacional y intelectual, 1998.
Com comenta José Ignacio Lacasta-Zabala, en el text anterior, l’escarransit pluralisme polític del nacionalisme espanyol, que no accepta les diferencies nacionals i anima a la continuació de la “guerra política” contra els nacionalismes, degrada de manera inexorable l’Estat espanyol com organitzador de convivència d’una comunitat política.
Quins son els mecanismes d’aquesta degradació política i democràtica? a) la no acceptació de la pluralitat nacional ha conduit, en clau interna, a la dialèctica amic/enemic; b) aquesta dialèctica ha portat a encongir els principis bàsics democràtics, ja que si el màxim valor polític i moral és la “unitat inviolable” de la nació espanyola, la llibertat i el pluralisme polític hi estan subordinats. Per tant, l’ús de la repressió i la continuació de la “guerra política” contra els altres nacionalismes, especialment en els darrers anys contra el nacionalisme català, ha situat el sistema polític espanyol en el terreny de les non democràtic practices, com veurem a continuació:
- Deslegitimació democràtica del nacionalisme català
El nacionalisme català és sovint desqualificat com irracional, antidemocràtic, insolidari i contraposat als valors de la constitució espanyola. Si en l’etapa franquista l’intent de devaluació del catalanisme polític es va produir com a conseqüència de la seva exclusió del binomi Estat nacionalsindicalista/unitat d’Espanya, ara s’utilitza l’equiparació del nacionalisme espanyol amb la democràcia, cosa que serveix per a justificar la repressió política, judicial i mediàtica contra el nacionalisme català (a partir de la seva inclusió en l’esfera antidemocràtica).
S’estableix l’equació nació-estat espanyola = nació cívica = democràcia. És a dir, la idea és reduir els nacionalismes, dits perifèrics, a una condició de nacionalismes de tipus ètnic i cultural, i a partir d’aquest caracterització vincular-los a la pitjor cara dels nacionalismes totalitaris del segle XX. D’altra banda, s’associa el moviment independentista a tècniques coercitives i, en els últims anys, se l’ha presentat com a allunyat de les pràctiques de democràcia representativa.
2. Desqualificació política dels partits nacionalistes:
Ja durant la Transició, destacats dirigents tant de dretes com d’esquerres van expressar el seu rebuig al fet que la política parlamentària quedés condicionada pels partits representants del nacionalisme català, basc i gallec. Cal remarcar que el sistema electoral espanyol està pensat per garantir la formació de majories parlamentàries estables i que, contra el que prediquen els mitjans de comunicació, els partits nacionalistes subestatals no tenen una sobrerepresentació en el parlament espanyol. Però, sovint, s’interpreta que aquests partits son una “ingerència” intolerable que cal esmenar de totes totes. Així ja el 1980, Felipe González, a qui ja se li començava a veure de quin peu calçava, un nacionalisme espanyol tirant a histèric, deia que “la proliferación de partidos nacionalistas podia llevar a este país a una democracia ingobernable y romper la unidad de España”.
Però, quan es proposa limitar la presència i influència dels partits nacionalistes subestatals en la governança estatal, tot deslegitimant la seva acció política, proposant reformes constitucionals o electorals per minimitzar-ne el pes, és evident que això és una idea que atenta frontalment els principis d’igualtat i llibertat proclamats en l’article 1 de la Constitució de 1978.
Aquesta exclusió es defensa com a necessària per a la governabilitat i la sobirania de l’Estat, tot identificant els partits nacionalistes subestatals com a enemics de la unitat i l’estabilitat d’Espanya.
3. Demonització mediàtica (“guerra mediàtica”):
Paga la pena assenyalar l’existència d’una intensa campanya mediàtica des de la Transició, amb fases d’especial intensitat contra el catalanisme —per exemple, durant la reforma de l’Estatut, les grans manifestacions independentistes i el referèndum de 2014.
Sovint els mitjans espanyols desqualifiquen el projecte nacional català utilitzant arguments prou coneguts, com la inviabilitat política i econòmica, el trencament de la comunitat històrica espanyola, el rebuig a la “lengua común”, etc… amb la demonització dels catalans no solament pel que “fan” sinó també pel que “són”. Recordem que això ve de molt lluny… només cal rellegir Quevedo… I amb una emocionalitat pròpia del hot nacionalism. Cal afegir les repetides manipulacions o simplement les falsedats emprades per dits mitjans. Ras i curt: “el fin justifica los medios”…
Tot plegat situaria les aspiracions del nacionalisme català en el terreny de l’ultratge, de la irracionalitat, d’uns objectius totalment forassenyats i malèvols, que desconnectaria moralment els catalans del grup intern dels espanyols. Aquesta campanya ha condicionat la percepció pública del nacionalisme català, alimentant la narrativa d’amenaça a l’ordre democràtic i la convivència estatal, un fenomen que es va expressar de manera massiva i pública el setembre-octubre de 2017 en diverses ciutats espanyoles amb el crit “A por ellos”.
Conclusió
La Transició democràtica espanyola, lluny de normalitzar la diversitat nacional, ha perpetuat formes de confrontació de caràcter ideològic, polític i mediàtic heretades del franquisme. Aquesta situació ha impedit la consolidació d’un Estat veritablement plural i democràtic, afavorint la tensió i el conflicte permanent amb els nacionalismes subestatals, principalment el català. El més curiós de tot plegat és que quan es parla per part del nacionalisme espanyol de “continuidad histórica” la pregunta és de quina, perquè per poca història que se sàpiga, és evident que des de la invasió musulmana en el segle VIII fins al segle XVIII, és a dir durant mil anys, no hi ha hagut cap poder polític que unifiqués la península… , i no s’hi val parlar dels RR.CC i els Àustries, perquè allò a tot estirar van ser una mena d’Estats confederats, units per una certa política exterior comuna en alguns aspectes, no tots, i para de comptar…