L’enemic interior (1)
20 Oct 2025
L’historiador Josep Fontana va afirmar que una estratègia molt habitual de les dretes per tal de mobilitzar les masses era “inventar-se un enemic extern o intern, i que en aquells moments, el 2008, als catalans indiscutiblement els havia tocat aquest malparat paper”. Però el pitjor, va afegir, “és que no només la dreta juga aquest joc.” Fontana sabia com a bon coneixedor de la història d’aquest país, què hi havia al darrera de les manifestacions d’animadversió contra Catalunya a la resta d’Espanya quan es discutia la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
A hores d’ara està ben clar que els catalans som l’enemic interior d’Espanya o, amb més precisió, del nacionalisme espanyol dominant. Això ho tenen ben clar els polítics, -tant espanyols com catalans-, els politòlegs i els juristes i també l’opinió pública internacional. Exemples: el 2020, la professora de la Universitat de Bolonya, Rossella Selmini, constatava que “l’enemic interior a Itàlia és sobretot l’estranger, mentre que a Espanya l’enemic és intern: el català i el basc”. Cas Mudde, reconegut especialista holandès en moviments d’extrema dreta, deia també el 2020, que VOX, a diferència dels partits “nativistes” europeus està apuntant fortament contra una minoria interna blanca: els catalans, mentre que el Partit pro Brexit no ho fa.
Segons la tesi de l’historiador Antoni Simon, exposada en el seu últim llibre La construcció de l’enemic interior. Els catalans en el pensament polític espanyol, la noció dels catalans com a enemic interior és el resultat d’una construcció sociocultural de la ideologia nacionalista i protonacionalista espanyola. Tot prenent com a base aquest llibre, tractarem d’esbrinar el pinyol ideològic que farà que Catalunya i els catalans siguin considerats com a enemic interior.
El principal teòric del concepte d’amic/enemic polític és el jurista alemany filonazi, Carl Schmitt, que va convertir aquesta oposició en el nucli neuràlgic de la seva concepció de la teoria política de l’Estat. En l’ideari d’Schmitt l’enemic interior és essencialment “l’altre”, el que amb la seva heterogeneïtat amenaça la unitat constitutiva de l’Estat. És a dir, la vida política dins l’Estat requereix una uniformitat i identitat comuna, cosa que implica la erradicació de la heterogeneïtat. En aquest punt, Schmitt connecta amb les teories feixistes sobre la unitat nacional. Per tant, no és gens estrany que tingués un gran predicament entre els juristes i ideòlegs franquistes. El jutge Marchena, a tall d’exemple, se’n declara un fervent deixeble…
L’enemic interior i la Contrareforma
Ara bé, la construcció de la figura de l’enemic interior a Espanya és molt anterior a la tesi de Carl Schmitt. Podem recular tranquil·lament fins l’època de la Contrareforma i trobarem que la forta interpenetració entre política i religió, que caracteritza l’època de la primera modernitat, accentuarà la criminalització de l’heretge, no solament com a dissident religiós sinó també com a enemic de la convivència social i política. Sobretot durant el segle XVII, la intel·lectualitat hispànica (especialment la contrareformista) defineix l’enemic interior barrejant heretgia i rebel·lió, associant qualsevol dissidència religiosa o política amb un perill per a la comunitat i l’ordre social. Com a mostra, molts jesuïtes consideren l’heretge el màxim enemic, a l’altura d’un “terrorista” de l’època.
D’altra banda, el fet que la monarquia espanyola fos tan virulentament catòlica i la llarga lluita que va mantenir contra els “rebels “i els “heretges” dels Països Baixos, va fer que les nocions de rebel·lió i heretgia es barregessin i es fusionessin en el pensament polític de la intel·ligència castellanocortesana. N’és un bon exemple el cas de Francisco de Quevedo que en la seva producció literària i ideològica equipara “dissensió política i discrepància confessional”, ja que en l’obra del poeta madrileny tots aquells que ataquen Espanya es converteixen en heretges contra la fe catòlica. Una assimilació entre rebel i heretge, que portarà a l’extrem durant la guerra de separació de Catalunya de 1640-1652, com veure’m més endavant.
La ideologia estatal traslladarà la idea d’unitat religiosa a la idea de la unitat peninsular, de manera que intentarà fer de l’Espanya catòlica el “nou Israel”, escollit per Déu, i condemnarà tot intent de fragmentació territorial, cultural o política com una traïció al destí superior de la nació espanyola.
La Inquisició: instrument de repressió i uniformització
La instauració de la Inquisició espanyola com a organisme fusionat entre el poder eclesiàstic i secular exemplifica la persecució sistemàtica del dissident. Aquesta persecució crea una societat profundament centrada en l’ortodòxia catòlica, on la pluralitat religiosa es veu com una amenaça existencial. La Inquisició no només sancionava l’heretgia religiosa, sinó que també perseguia la dissidència política, principalment en contextos de rebel·lió interna, com la Revolta Catalana de 1640-1652, coneguda com la Guerra dels Segadors.
Aquesta repressió, inspirada en la necessitat de preservar la república cristiana, consolidava la idea que l’enemic interior perdia el dret legítim a la ciutadania. La seva criminalització política, jurídica i religiosa convertia l’aparell inquisitorial en una institució pretotalitària que servia per eliminar qualsevol dissidència i afavorir la unitat ideològica de la monarquia.
En les darreres dècades, una línia de pensament historiogràfica ha relacionat les ideologies totalitàries contemporànies amb les arrels religioses de la sacralització de la política. Alguns autors han establert una relació entre el model inquisitorial del món medieval i modern i els models polítics totalitaris contemporanis, per la barreja de poder religiós i poder estatal i pel desenvolupament d’unes lleis que no distingeixen entre fiscal i jutge.
Si bé el totalitarisme és una ideologia política específica del món contemporani, és indiscutible que hi ha formes premodernes de totalitarisme i que la Inquisició espanyola en concret n’és una de les més destacades. D’altra banda, a diferència del cas francès, la Inquisició espanyola no solament va perseguir la heretgia religiosa sinó que, a més, va ser un instrument bàsic per a la construcció de l’estat modern, perquè buscava la unitat política a partir de la uniformitat ideològica i perquè va convertir en sagrat el valor de la unitat.
En aquest sentit, no és estrany que un dels més destacats ideòlegs falangistes, el filòleg Antonio Tovar (1911-1984), convertís la Contrareforma en un antecedent dels valors de la revolució feixista i que establís una relació directa entre aquests dos fets. Per a Tovar, l’extermini de l’enemic intern estava totalment justificat, donat que beneficiava el conjunt social i els mateixos individus descarrilats. Ho justificava així: “Quemando a un hereje no sólo se suprimia un ejemplo de disidencia y con esto se salvavan muchas almas, que de otra manera corrian peligro de perderse, sinó que el mismo hereje tenia sobre la hoguera la ocasión de salvarse. Y mirando las cosas al modo estricto y como desde el otro mundo, es evidente que al propio hereje se le hacia un gran bien”.
El cas català: la construcció de l’enemic
El conflicte de 1640-1652, en què Catalunya es revolta contra la corona, és presentat com exemple i exacerbació del paradigma de l’enemic intern. Durant aquest període, el Tribunal de la Inquisició s’utilitza per censurar i destruir la producció revolucionària catalana i per invalidar qualsevol expressió política diferent a la del centre castellà. Fins i tot després del retorn de Catalunya a la Corona, la Inquisició intenta esborrar la memòria històrica de la dissidència, consolidant la figura del català rebel com a arquetip d’enemic interior, separat, perseguit i exclòs del projecte nacional.
Certament, la doble crisi de 1640, amb els moviments revolucionaris de Catalunya i Portugal van desbaratar el projecte unificador espanyol engegat poques dècades abans per la intel·ligèntsia castellanocortesana; una crisi que va tenir importants repercussions tant en el procés de construcció de l’Estat modern espanyol com en la posició de la monarquia espanyola en la política internacional europea de mitjan segle XVII. Ara bé, Portugal passà aviat a la condició d’enemic extern, però, en canvi, la llarga i sagnant guerra de “recuperació” de Catalunya és fonamental per entendre la primerenca personificació històrica dels catalans com a principal enemic intern de la “nació” espanyola.
A tall d’exemple, tornem al cas de Francisco de Quevedo, representant de l’intel·lectual cortesà castellà que deixa anar els seus sentiments de distanciament, d’odi i animadversió cap els catalans en el seu pamflet La Rebelión de Barcelona, on diu coses com aquestes : “gente tan descaradamente impia”, “discipulos de Caifás”, “ ladron de tres manos”, “sátrapas”, “viruela de sus reyes”, etc… o “esta gente de natural tan contagiosa, esta provincia apestada, este laberinto de privilegios, este caos de fueros llamado Condado”. Per a aquest personatge l’enemistat i incompatibilitat ètnica només es poden resoldre amb l’aniquilació total de l’enemic. Poc abans de la seva mort, va dir sense embuts:… “en tanto en Cataluña quedaré algun solo catalan y piedras en los campos desiertos hemos de tenir enemigo y guerra”. No era una idea aïllada, sinó força compartida a la Cort de Madrid.
Segons l’historiador citat, Antoni Simon, la Guerra dels Segadors, 1640-1652, va posar una càrrega de profunditat en el projecte de construcció de l’Estat espanyol modern com a comunitat política, perquè va trencar els vincles de confiança política entre el centre castellà i la formació històrica catalana.
Herència i continuïtat del model
El llibre d’Antoni Simon conclou que aquesta construcció ideològica no només defineix la política de l’Edat Moderna, sinó que perdura fins al liberalisme centralista del segle XIX, la dictadura franquista i el nacionalisme espanyol contemporani, que segueix identificant la catalanitat i altres formes de dissidència com a amenaces a la unitat i homogeneïtat estatal. La repressió sistemàtica, la catalanofòbia i la criminalització del divergent formen part d’una estructura persistent que ha determinat la relació històrica entre Espanya i Catalunya.