Per què hi ha creixement econòmic a Catalunya al segle XVIII?

23 Mar 2024

La pregunta que ens fem és: com és que desprès de la desfeta de 1714 i de la ferotge repressió que s’hi va desfermar, Catalunya al llarg del segle XVIII, sobretot a partir de la segona meitat, inicia un camí cap a la prosperitat, de la qual donen testimoni tants viatgers estrangers que van circular pel país?

Certament, Catalunya en la segona meitat del segle XVIII ja s’havia refet dels efectes devastadors de la guerra i de la repressió de la postguerra i va consolidar unes transformacions econòmiques que, de fet, havien començat a les darreries del segle XVII, com ens ha explicat, amb tota classe de detalls, l’historiador Albert Garcia Espuche quan parla sobre l’extraordinària vitalitat econòmica del barri del Born a Barcelona.

Però no només Barcelona va tenir un gran impuls econòmic, sinó que l’estabilitat i el creixement econòmic, acompanyats d’un creixement demogràfic, es van donar a tot Catalunya. L’expansió demogràfica es va traduir en un augment considerable de la base urbana, ja que el creixement econòmic basat sobretot en l’agricultura i el comerç va permetre una població no tant concentrada als voltants de Barcelona. És a dir, van créixer nuclis urbans arreu de Catalunya.

Tot i que sabem que la Catalunya del XVIII era una societat de l’Antic Règim amb la seva estructura social característica (organitzada en estaments i privilegis), amb una estructura política de monarquia absoluta, tenim proves que les bases de la prosperitat ja s’havien posat abans del 1700. Un cop es va anant recuperant dels estralls de la guerra es va trobar en condicions d’aprofitar els incentius que oferí el nou règim borbònic, com l’abolició del dret d’estrangeria i de les duanes interiors, i les mesures proteccionistes per al cotó i els proveïments militars.

De tota manera, de poc haguessin servit aquests estímuls sense unes condicions prèvies: l’anomenat contracte d’emfiteusi, que garantia l’accés a la terra al pagès masover com a mínim durant cinquanta anys, la figura de hereu, salvada amb la preservació del Dret civil català de la destrossa de la Nova Planta, i l’especialització productiva canalitzada en un eficient comerç. Pierre Vilar ho va explicar així: “Catalunya s’havia acostumat a produir no per consumir sinó per a vendre. Espanya, en conjunt, encara no ho havia fet. I J. Fontana va proposar un esquema quadrangular dels fluxos de l’economia catalana: “una zona a l’oest, que produeix blat i en ven a la de l’est; la Catalunya dels teixits de llana, que vesteix el país i envia part de la producció a l’interior de la Península; la que produeix aiguardent, que exporta a l’estranger i a les colònies americanes, i amb les seves compres de blat i teixits, anima les dues anteriors; i la muntanya, finalment, que proporciona sobretot homes i ramats.”

Parlem ara del negoci de l’aiguardent, que va constituir la base del creixement econòmic català. La presència de vaixells de l’Atlàntic nord, sobretot holandesos, a Barcelona i altres ports de la costa on exportaven els seus productes, va ser aprofitada per a carregar el viatge de retorn als seus països amb vins, aiguardent i fruita seca. Va ser una mena de cercle virtuós d’especialitzacions complementàries. L’aiguardent va permetre el finançament per a la compravenda de teixits, i més tard, l’adquisició de teixits en cru holandesos, francesos i alemanys, i la seva revenda a les colònies americanes, després de pintar-los a Barcelona. És a dir, el comerç exterior va tenir un paper clau en aquest sistema. L’aiguardent es va vendre, a més de a l’Atlàntic nord, a Espanya i a Amèrica i, al mateix temps, els teixits de llana i després de cotó van inundar el precari i incipient mercat espanyol competint amb les manufactures estrangeres. Així va començar la venda de productes catalans a l’interior d’Espanya, que va tenir una significativa importància en els segles posteriors, el XIX i el XX.

Ara bé, sembla que hi ha una aparent contradicció en el fet que la societat que ha perdut l’autogovern assoleixi un creixement sostingut al llarg de tot un segle. Potser la contradicció és aparent, si observem que hi va haver una col·laboració entre la nova burgesia i l’Estat borbònic. És clar, que parlem d’una burgesia mercantil que va ser la gran beneficiària del repartiment gens equitatiu del cadastre, de les escasses mesures reformistes que van afectar el mercat i la producció, i que, a més a més, va poder anar recuperant espais de poder polític, ja fos als municipis (com a regidors) o a la Junta de Comerç, això sí tot plegat a partir de la segona meitat del segle XVIII.

La Junta de Comerç

La Junta de Comerç (1758) és un organisme que reflecteix l’ascens de la enriquida burgesia de negocis, i que va saber construir una institució quasi de govern de Catalunya i donar un gran impuls a la creació d’escoles tècniques, d’acord amb les demandes de la societat, com explica el professor Joaquim Albareda.

Amb jurisdicció a tot Catalunya, la Junta de Comerç es preocupà per la reducció d’aranzels, pel funcionament de la Companyia de Barcelona, per la llibertat de comerç amb Amèrica i per altres aspectes relacionats amb l’impuls al comerç. Va redactar ordenances per a la nova industria de les indianes (1767) i de la llana (1769) i també va mostrar interès per la de la seda. Va encoratjar progressos tècnics i va proporcionar ajuts econòmics a menestrals especialitzats. També, va concedir pensions i premis a gravadors, pintors, fabricants tèxtils, tintorers, fabricants d’aparells per a les arts gràfiques, etc. Però no només això: va promoure, també, la política industrial en l’ordenació de les fàbriques tèxtils, en la regulació dels gremis, en la promoció d’investigacions sobre noves tècniques o cultius de plantes industrials. Al mateix temps, es va preocupar molt per la formació professional i va impulsar diverses escoles que responien a les necessitats de la industria i del comerç: com, per exemple, l’Escola de Nàutica (1769) per formar pilots i tècnics de navegació o l’Escola de Nobles Arts (1774) per a l’ensenyament del dibuix, que resultava molt útil a molts oficis com escultors, arquitectes, enginyers, constructors de cotxes, ebenistes, teixidors, i, fins i tot, sastres i mercers…

Tanmateix, cal recordar que en la seva creació i desenvolupament no van faltar tensions ni entrebancs. I aquí tenim una paradoxa: d’una banda, la monarquia, amb la creació de la Junta, feia explícit el seu suport al creixement econòmic que beneficiava tothom (sobretot l’Estat i la burgesia comercial), però, de l’altra, posava traves i impediments al seu funcionament a través d’unes institucions que engavanyaven la societat.

La Junta és el reflex més evident d’unes inquietuds econòmiques d’una societat que es transforma decididament i que avança cap a la industrialització, alhora que és una plataforma de poder dels seus principals agents econòmics. És obvi que hi havia interessos comuns: el desenvolupament del comerç i la industria per part de la burgesia catalana i per part de la monarquia com a recaptador, sense que aquesta mostrés cap especial interès en el creixement econòmic del Principat.

Com va afirmar J. Fontana “el model de desenvolupament econòmic de Catalunya no el van entendre mai els homes del ‘despotisme il·lustrat’”.