La ultradreta i l’Església catòlica

13 Gen 2024

“Aquest Papa no és ni serà mai el nostre: No el volem. Ens fa fàstic. És comunista, un heretge, i vol destruir la Santa Mare Església. O el fem fora immediatament, o acabarà amb el món cristià que ens han inculcat els nostres avantpassats. Ni Déu ni els fidels el volem. Fora, fora, fora!” Aquesta frase contundent i plena d’odi, pronunciada per un jove sacerdot polonès ara fa uns 10 anys a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, la reprodueix el periodista Vicenç Lozano en els seu interessantíssim i molt recomanable llibre Vaticangate, on explica la necessitat de les forces més ultraconservadores de l’Església de col·laborar amb les organitzacions més fosques i ultradretanes polítiques de tot el món, per anul·lar o fins i tot eliminar el Papa Francesc.

Hi ha diferents sectors de l’Església catòlica, que es trobaven molt a gust amb els Papats anteriors, molt conservadors, el de Joan Pau II i el de Benet XVI, i que ara es troben tan incomodes amb el Papa actual, l’argentí Bergoglio, que van a per totes contra ell amb els seus discursos d’odi impregnats d’un profund ressentiment. Un d’aquests sectors estaria format per laics integrants o simpatitzants de grups organitzats i personatges de la ultradreta internacional. Individus i formacions fonamentalistes cristianes (no totes catòliques) que tenen cada cop més suport popular. Individus i formacions que són supremacistes de la raça blanca, negacionistes del canvi climàtic i també de la covid, xenòfobs, racistes, masclistes i homòfobs…i els seus discurs són amplificats pels mitjans de comunicació, uns de manera intencionada i d’altres per desconeixement i aquí s’hi podrien incloure mitjans de gran prestigi. A més, cal afegir que aquests sectors compten amb l’ajut inestimable de pensadors, laics i religiosos, que són experts en psicologia de masses i tècniques de manipulació. El més coneguts d’aquests és el guru totpoderós Steve Banon, del que parlarem més endavant.

D’entrada, trobem als Estats Units una de les arrels de la conspiració neofeixista contra el Papa actual i contra els valors liberals d’Europa i dels mateixos Estats Units, en la que participen molts estaments de l’Església catòlica d’aquell país. Una conversa off the record que cita V. Lozano ens situa: “Ha costat molt –comenta el seu interlocutor– que molts nord-americans s’adonessin que el principal enemic no ve de fora. No són els grups islamistes, com han volgut fer veure les administracions republicanes. Són els supremacistes blancs, els extremistes antigovernamentals, els neonazis que la societat ha considerat i encara considera patriotes, els nord-americans que veuen conspiracions per tot arreu i embogeixen imbuïts de nacionalisme contra tot el que és diferent: els negres, els asiàtics, els homosexuals, les avortistes…són els seus objectius… el punt d’inflexió va ser la matança de 168 persones i més de 700 ferits a Oklahoma el 1995 per part de dos nord-americans que consideraven l’administració per poc patriòtica…”

Així va començar un llarg camí de violència in crescendo que va ser esperonat per el president Trump, el qual per a desactivar el llegat del seu predecessor Obama, va activar els grups de patriotes ultranacionalistes que es van convertir en fanàtics seguidors seus. L’Església catòlica nord-americana es va dividir i un ampli sector de bisbes donava i continuava donant un suport sense pal·liatius a les tesis de Trump, fins el put d’avalar el tràgic assalt al Congrés el 6 de gener del 2021 o de no dir res. Cal entendre que el pontífex argentí no ha agradat mai als potentats catòlics ni tampoc a una gran majoria de nord-americans. No veuen amb bons ulls els atacs de l’actual Papa al sistema capitalista especulador. Senzillament no ho entenen. Ho interpreten com una amenaça al seu estil de vida, i els sembla que fa olor de comunisme.

Al llarg dels anys, els potentats catòlics han anat creant per tot el país una grandiosa xarxa d’institucions dedicades a l’ensenyament, i a unir fe, pàtria i lliure mercat, i a practicar, a base de lobbies, una influència notable en l’administració i en la societat. Per tant, cada vegada hi ha més milions de catòlics mobilitzats per tot el país per la causa patriòtica, el liberalisme econòmic i el catolicisme més integrista. Tot barrejat, un còctel ben explosiu. D’altra banda, els milionaris catòlics han pagat enormes quantitats de diners per afrontar les elevades indemnitzacions que les diòcesis nord-americanes han hagut de pagar a les víctimes d’abusos sexuals. La majoria de l’episcopat dels EE UU estan lligats de peus i mans a aquests peixos grossos, que els han salvat de la bancarrota, però, a canvi, exigeixen un conservadorisme radical.

Però no només als Estats Units l’actual Papa té enemics. Fins i tot a l’interior del Vaticà aquest mantra ha calat en la consciència no només de gent de poques llums, fins i tot en la de gent preparada, llegida i força intel·lectual. Aquest relat de l’extrema dreta ha triomfat. De fet, tots aquests grups reaccionaris de Església catòlica es relacionen amb la ultradreta per els seus propis interessos econòmics, per a mantenir els seus privilegis feudals. Ras i curt: per a que no canviï res, que els pugui toqui ni un pèl del seu estatus hiperprivilegiat… Molts bisbes, prelats, i caps de les diferents departaments vaticans, – ara s’anomenen dicasteris-, i que viuen com a prínceps en apartaments enormes i súper luxosos, que gasten un dineral en restaurants de moltes estrelles i que la seva vida sexual, en molts casos, és…Tot plegat recorda molt aquella escena, la desfilada de models eclesiàstics, de la pel·lícula de Fellini, “Roma”. De fet, aquesta es quedava molt curta…

L’ideòleg intrigant

Preferiries que el teu fill tingués feminisme o càncer?” “Abolir l’esclavatge va ser una mala idea”. Són només dues opinions que defineixen molt bé la figura de Steve Bannon, el famós ideòleg de la ultradreta, que considera que el Papa Francesc és una pedra a la sabata en el seu projecte de portar al món cap l’autoritarisme, l’ultraliberalisme econòmic més salvatge i el neofeixisme., però que, en canvi, té molts bons amics i aliats en nombrosos sectors catòlics. Tot i que ara està en hores baixes, pendent dels tribunals, va ser un bon amic i assessor de Trump, desprès s’hi va barallar i ara tornen a ser amics. De fet, són dos personatges amb un caràcter similar: superbs, indolents, colèrics i poc amics del diàleg i del compromís.

L’estrateg, ja fora del poder a Washington, va fer el salt a Europa, després d’assessorar a l’ultradretà Bolsonaro al Brasil, la porta d’entrada que tenia prevista per l’assalt al poder a tota Llatinoamèrica. A Europa ha assessorat, amb notable èxit, a Marianne Le Pen, als partidaris del Brèxit, a Meloni, i a Vox . És espatarrant com la música i la lletra de tots aquests moviments és la mateixa. I el director d’orquestra, si més no el titular, és Steve Bannon. Ell i el seu Moviment utilitzen al seu servei les llibertats democràtiques i els drets que comporten per convertir la democràcia en una disfressa de carnestoltes. Una democràcia que es limita anar a votat cada quatre anys. Tot a l’estil del primer ministre hongarès, Victor Orban, al qual Bannon idolatra, i que molts indocumentats qualifiquen de demòcrata pel sol fet que no s’oposa a la celebració d’eleccions. Ah, i vol convertir els híper ultres de Vox a Espanya en un partit “normalitzat”, “modern i atractiu”, que acaricia el somni d’arribar al poder.

Per aconseguir els seus objectius, Bannon ha trobat pocs obstacles pel camí en una Europa, on l’esquerra s’ha convertit en minoritària per mèrits propis i on la socialdemocràcia agonitza en un mar de confusió, divisions internes i desprestigi. Una esquerra incapaç d’oferir alternatives a la crisi i que contemporitza amb l’avanç del feixisme. Alguns exemples, Pedro Sánchez, el 2022, acceptant els vots de Vox per tirar en endavant els fons europeus i agraint-li efusivament el favor; i el líder del centreesquerra d’Itàlia, Enrico Letta, presentant un llibre, el 2021, al costat de Giorgia Meloni i rient-li totes les gràcies. Al cap d’un any, la líder de Germans d’Itàlia, ja era primera ministra.

Una esquerra descol·locada i imprudent, que acull el feixisme amb una preocupant ceguesa, sense voler veure l’amenaça que suposa per a les llibertats i la democràcia. A conseqüència d’això, el populisme, com avantguarda del neofeixisme, està de moda entre els joves, inconscients del passat, que no albiren un futur per a la seva vida, entre les classes populars que pateixen per arribar a final de mes i entre els intel·lectuals que juguen a fer d’enfants terribles enmig d’una irresponsabilitat que abraça una modernitat buida de continguts ètics. El pla de Banon triomfa d’una manera aclaparadora.

Al guru Bannon se li atribueix també la idea de qualificar les mentides de “fets alternatius”, un eufemisme que l’extrema dreta utilitza a dojo. Gràcies a aquesta tàctica – insultar i publicar tota mena d’opinions grolleres, masclistes i racistes apreses dels trols que corren per la xarxa- va aconseguir un públic jove que rebutja com una obscenitat avorrida el debat seriós i fonamentat.A més, ha sabut captar de manera molt intel·ligent la manca de referències en el món actual, la banalitat del pensament, la buidor d’una societat que ha aprés a patir en la incertesa i en la precarietat laboral, sense dret a somiar un futur. Ha creat així un nou llenguatge carregat de persuasions, ple de caricatures, simplificacions esquematismes i gags. Un llenguatge que connecta amb la necessitat de la gent que li diguin el que vol sentir. Tot amb un registre col·loquial, breu, efectista, humorístic… El registre, sobretot visual, que domina sobretot les xarxes socials, on troben el camp adobat per a manipular i aconseguir adeptes a base de tota mena d’imatges trivials i paròdies.

La tradició cultural que defensa Banon és molt pròxima al nacionalcatolicisme franquista, en el qual l’Església i l’Estat conflueixen cap uns mateixos interessos. Els que ho hem viscut i patit a Espanya sabem de què parlem, sabem quin pa s’hi dona. És el regrés al passat més fosc, a l’obscurantisme, a la indefensió, a la irracionalitat…

PD. Certament, les religions donen respostes, o pretenen donar-les, a les preguntes que els humans ens fem respecte a que fem en aquest món. Ara bé, a partir de l’aparició de les religions monoteistes, en especial, les anomenades del “Llibre (la Bíblia), –judaisme, cristianisme i islam– les coses es van començar a complicar, perquè van introduir els conceptes de “gentil”, “infidel”, “guerra santa”… en fi, proselitisme. I encara, que és ben cert que hi ha moltes persones que hi han trobat consol i pau, i que han fet el bé de maneres exemplars i extraordinàries, també ho és el fet que en nom de Déu s’han fet les pitjors atrocitats.

És curiós com el concepte d’eternitat només va ser possible que aparegués en el desert on no hi ha límits visibles. Els grecs i el romans, que feien bàsicament navegació de cabotatge, i per tant, sempre tenien a la vista una muntanya, una illa, una badia, és a dir un límit, no se’ls va passar pel cap mai la idea de càstigs o premis eterns, o que els seus deus operessin també a l’Univers…