Togues: la legitimitat de l’Estat profund

09 Set 2023

L’Estat espanyol presenta dues estructures de poder: una de constitucional, per tant, coneguda, jurídica i susceptible de generar drets i obligacions davant de tercers; i una altra, que queda oculta en les profunditats del sistema. Malgrat que aquesta última és il·legítima, conviu amb les estructures legítimes creant un doble Estat o Estat profund que només s’activa per enfrontar-se amb l’enemic polític.

Així doncs, qui forma aquest Estat dintre de l’Estat? Damià del Clot ho resumeix d’una manera molt gràfica i castissa quan parla de “gavardines, togues i tricornis”. I avui parlarem de les togues, és a dir, del sistema judicial.

La confusió entre judicatura i govern, és a dir, el fet que el poder judicial actuï com si fos el poder executiu i legislatiu, com si no existís la separació de poders en la qual es basa qualsevol sistema democràtic, de fet, ve de molt lluny. Enfonsa les seves arrels en l’Antic Règim, respon a una llarga tradició en la història política espanyola. Només cal observar el desenvolupament del liberalisme espanyol en el segle XIX, per adonar-nos que la judicatura no va ser mai un autèntic poder, sinó un servei administratiu depenent totalment del poder executiu, és a dir, del govern. Com a prova en la Constitució de Cadis de 1812 no es parla mai de poder judicial, sinó que l’expressió emprada és “De los Tribunales y de la Administració de Justícia en lo civil y en lo criminal”.

Aquesta concepció de la Justícia va ser adoptada del tot pel franquisme. Com va dir el president del Tribunal Suprem, l’any 1939, la missió dels jutge consistia en defensar els drets dels individus sempre que estiguessin alineats amb els de la comunitat nacional. Per tant, el magistrats del règim franquista van continuar amb la tradició d’una justícia que funcionava com un agent especialitzat de l’Estat.

El sistema de reclutament de togats es basava en la ideologia conservadora, els serveis prestats i el servilisme. I l’alt poder togat va acabar assumint la seva condició de poderós estament des del qual protegir l’Estat. La història ha reservat a la judicatura franquista un paper fonamental en la repressió, tant clandestina com oficial. Els dos pilars fonamentals de la repressió contra l’enemic van ser la jurisdicció de responsabilitats polítiques i el Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i el Comunisme. Tanmateix, la invocació constant a l’Estat de dret era un mer recurs propagandístic que resultava buit, fals i desfasat. L’objectiu era oferir una aparença de legalitat fent passar la legislació franquista com expressió d’una voluntat popular que era inexistent.

L’herència podrida

La configuració del poder judicial que la democràcia heretarà de la Transició serà un dels pitjors llegats del franquisme. Quaranta anys de cultura autoritària sustentada sobre un exercici abusiu i desproporcionat de la violència crearà unes elits judicials vinculades al franquisme i que seran absolutament acrítiques amb els abusos de poder. No condemnaran el règim anterior i s’inseriran en el nou sistema democràtic com si res hagués passat. La visió acrítica de la llei és una altra herència del franquisme. El fet que l’Estat de dret fos equiparable a l’Estat il·legal o a l’Estat repressiu va crear, en el imaginari judicial, una fal·làcia consistent a fer compatible la legalitat amb la injustícia.

El Tribunal Constitucional

De fet, el paper atorgat per la Constitució del 1978 al Tribunal Constitucional és el de tercera cambra parlamentària. Amb un afegit rellevant: en aquesta cambra no hi ha representació de les minories nacionals basca o catalana. Els enemics de la unitat imposada no tenen ni veu ni vot, i si n’arriben a tenir és tan insignificant que ni es nota.

El control de la constitucionalitat de les lleis per garantir la jerarquia normativa de la Constitució ha acabat transformat el TC en un legislador negatiu, que queda com a tribunal únic en la seva jurisdicció –la constitucional– en tant que no existeix cap òrgan per damunt seu. Per reblar el clau, aquest Tribunal no forma part del poder judicial. I en la seva elecció hi té molt a veure la política: dels dotze membres que el componen, el Congrés i el Senat en nomenen vuit, sempre per majoria de tres cinquenes part.

Ha esdevingut un mer instrument polític, aliè a la justícia, en el qual la prioritat és corregir allò que els dos grans partits dinàstics no han aconseguit en seu parlamentària. El seu prestigi inicial, s’ha anat dissolen i una data clau es quan, a partir d’una demanda del PP, va dictaminar sobre la constitucionalitat de l’Estatut català del 2006 – prèviament aprovat per les Corts i ratificat en referèndum pel poble català. El veredicte el va dictar un TC totalment deslegitimitat, amb un magistrat recusat, un altre mort, i tres més que van dictar sentència amb el mandat híper-caducat. A partir d’aquí el seu prestigi cau en picat.

Comença una etapa política marcada pel fonamentalisme constitucional, on la Constitució s’erigeix com a cànon de correcció de totes les conductes polítiques. El Tribunal Constitucional queda ancorat a l’extrema dreta, presidit per Francisco Pérez de los Cobos, militant en actiu del Partit Popular. A més, a partir del 2015, té una gran connexió amb l’Estat profund, a través de la Llei orgànica del TC que posa en contacte directament amb un altre òrgan rellevant de la política criminal de l’Estat: la fiscalia.

El CGPJ

Si a la pràctica el Tribunal Constitucional ha actuat com una mena de parlament de l’Estat profund, el CGPJ , de fet, és l’òrgan del govern que opera des de les profunditats del sistema. Avui el CGPJ és un element clau al servei de l’Estat profund. La prova més clara és que porta més de 1.000 dies, és a dir anys i panys, sense ser renovat, malgrat les pressions de la Unió Europea.

És un òrgan totalment colonitzat pels interessos dels dos grans partits nacionalistes i dinàstics espanyols als quals importa un rave la imparcialitat dels jutges, per altra banda, virtut que no apareix en el disseny constitucional de l’aparell judicial. I per què, el PP i el PSOE, estan tan interessats en controlar el Consell General del Poder Judicial? Doncs, molt senzill, perquè és qui s’encarrega dels nomenaments als tribunals i les audiències (inclosa l’Audiència Nacional) més rellevants de l’Estat espanyol.

Des del primer moment, el CGPJ va ser objecte de les projeccions ideològiques que feien els partits: la dreta va fer mans i mànigues per tal que el sector de la magistratura més conservador i jerarquitzat en tingués el control. Però, la instrumentalització de la judicatura no va ser només patrimoni de la dreta. El PSOE va voler, de totes totes, que els magistrats vinculats a l’esquerra espanyola tinguessin la hegemonia. Estava en joc el control d’una estructura bàsica per a l’Estat profund.

Després de diverses reformes (1986, 2001, 2013, 2018) no s’ha superat el bloqueig d’aquest teòricament imparcial organisme. La prova de la importància que té el control de l’Estat profund es resumeix en el famós whatsapp que va enviar un senador del PP, Juan Ignació Cosidó, en el qual afirmava que amb el nomenament de Marchena el PP passava a controlar la Sala Segona del Tribunal Suprem, per “la porta del darrera”. I ja coneixem la resta de la pel·lícula…

L’Audiència Nacional. La normalització de l’excepcionalitat

A l’endemà de la supressió del TOP franquista es va crear l’Audiència Nacional (5 de gener de 1977). Era el mateix organisme, amb els mateixos magistrats i els mateixos objectius, normalitzar l’excepcionalitat. No es estrany, doncs, que en l’imaginari col·lectiu espanyol , l’Audiència Nacional, sigui la prova “del coto” de la subsistència i arrelament de la cultura judicial del franquisme.

L’existència de l’Audiència Nacional transgredeix diverses drets fonamentals consagrats a la Constitució. La qual cosa no és pas irrellevant en termes de justícia constitucional. El primer i més important és que en tractar-se d’un tribunal ad hoc amb jurisdicció a tot l’Estat, vulnera el dret de ser jutjat pel jutge ordinari predeterminat per la llei, tal com exigeix l’article 24 de la Constitució. Per aquesta raó, ha estat l’únic tribunal espanyol que s’ha vist en la necessitat de justificar la seva existència. Va totalment en contra de tota la jurisprudència europea i és un dels arguments principals esgrimits per les defenses dels exiliats catalans.

Aquesta caràcter restrictiu respon, certament, a la seva naturalesa d’artefacte jurisdiccional pro democràtic. O d’anomalia jurisdiccional democràtica. Les inquietants competències de l’Audiència nacional situen aquest tribunal en unes coordenades espai-temps deliberadament franquistes. Després de més de quaranta anys, aquest tribunal d’excepció s‘ha revelat com un instrument al servei de l’Estat profund, apte per exercir un control absolut sobre la dissidència política i per aplicar el càstig més sever contra l’enemic. Uns quants exemples: els casos Lasa i Zabala, el procés 11/98 contra l’entorn d’ETA o contra els líders independentistes, totes causes judicials que barregen exemplaritat i venjança.

En altres casos, l’Audiència Nacional hi va passar de puntetes o de manera estranyament exculpatòria, a fi de controlar els possibles efectes devastadors d’aquestes causes, com el cas KIO, que posava en entredit la monarquia, la GÜRTEL, que qüestionava la presidència del govern espanyol, o els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost de 2017, que eren un perill per a la mateixa raó d’Estat.

–––––––––––––––––––––––––
Aquest article també s’ha publicat el 30 de juny a Parlemclar.cat