L’ocupació de Barcelona:
26 de gener de 1939 ( 2)
02 Abr 2022
“ Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat dels ideals que volíem bastir / entre runes de somnis colgats, més a prop de terra, / Pàtria, guarda’ns; la terra no sabrà mai mentir.
Màrius Torres. La ciutat llunyana
L’última resistència que van trobar les tropes franquistes, en el seu avanç cap a Barcelona, va ser el pont d’Esplugues. Va servir per a retardar unes hores l’entrada de les tropes de Franco a la ciutat, però cap a les 3 h del 26 de gener va ser destruït.
De fet, un cop va caure Barcelona, la guerra s’havia acabat a Catalunya. Tothom n’era conscient, però es va continuar lluitant amb l’objectiu de facilitar la fugida cap a França de milers i milers de persones.
L’evacuació de Barcelona
Aquell dijous, 26 de gener de 1939, Barcelona es va despertar amb un dia clar, esplèndid, força fred, però típic del mes de gener. Els sentiments d’una part de barcelonins eren de por i d’incertesa davant l’ocupació militar del rebels. També d’alleujament pel fet del final imminent de la guerra, i de tristor pel final d’una etapa, la republicana. Una altra part sentia alegria perquè pensava que s’havia acabat l’anarquia i el caos de l’època republicana. No sabien que sortirien del foc per a caure a les brases!
Fins el dia abans de l’ocupació es van publicar diaris, es van emetre programes de ràdio i es va intentar viure amb una certa normalitat enmig del caos de la ciutat. Corrues de gent que ho deixava tot per fugir dels franquistes, amb una ciutat plena de cicatrius, tant de resultes de crema d’esglésies al començament de la guerra, com dels bombardeigs constants (més de 3.000 edificis havien patit danys). I a tot això, calia afegir-hi el fet de viure durant moltes setmanes sense gas ni electricitat en ple hivern.
El paisatge era desolador i les cares dels que fugien era la imatge viva de la derrota. Hi havia fogueres per tot arreu, perquè es cremaven tota classe de documents per tal que no caiguessin en mans dels enemics. Els grans hospitals foren evacuats en part, però es van quedar els ferits i malats que no estaven en condicions de resistir el desplaçament. Molts metges es van quedar als seus llocs de treball, però com en molts altres àmbits, la derrota republicana portà milers de professionals cap a l’exili. Els metges no en van ser una excepció. La pèrdua del seu talent va ser irrecuperable per a Catalunya.
Les tropes franquistes, mentre passava tot això, seguien la seva progressió i van dur a terme un encerclament de la ciutat, amb la finalitat d’entrar alhora per diversos punts i només deixar una via de sortida, la de la costa.
L’entrada de les tropes franquistes a Barcelona
En un sol dia, i amb 90.000 efectius, comandats pel general Fidel Dávila, van posar fi a qualsevol possible opció de resistència de la capital catalana. Així doncs, l’entrada de les tropes rebels va ser senzilla i pacífica.
Les tropes franquistes es van trobar un port molt malmès pels bombardeigs que ells mateixos havien provocat. Militars italians i alemanys van documentar i fotografiar els estralls per tal de preparar una nova guerra mundial.
La rebuda a les forces ocupants va ser diferent segons els barris. A les barriades, “en los suburbios”, segons la terminologia franquista, la poca gent que es trobava al carrer ni els mirava; això sí, amb un ambient de tensió i indiferència. Però hi havia molts barcelonins, especialment aquells que esperaven des de feia temps les “forces nacionals”, com ells les anomenaven, que començaren a sortir al carrer i donar mostres d’alegria. També hi havia gent que sospirava pel final de la guerra i creien, ingènuament, que s’havien acabat les privacions. Una reacció del tot normal i que en circumstàncies semblants és dona a tot arreu.
En molts balcons van començar a aparèixer llençols blancs, com a símbols de pau, i banderes espanyoles. Als edificis oficials, alguns grups decidiren entrar per a arrencar i esquinçar la bandera republicana i la senyera, i hissar-hi l’espanyola, la monàrquica que en deien. I van començar els crits, que es feren habituals, de ¡Arriba España!, ¡Viva el Ejercito liberador!, ¡Viva Franco! amb el braç alçat, de clara simbologia feixista.
La data del 26 de gener va ser tràgica per a uns, que van veure com s’ensorrava el projecte republicà que tant avenços socials i nacionals havia portat, però per a uns altres va significar la fi del malson republicà i la tornada a “l’ordre”. L’ imaginari d’una part de la societat barcelonina i catalana consistia en una por cerval a la revolució, perquè el fet que, durant els primers dies, es produís la desaparició de parents i veïns va fer que desitgés amb totes les seves forces la derrota republicana.
Disposem de diversos testimonis que tenen una mirada totalment diferent de l’anterior i que mostren la cara de la derrota, com el de Josep Benet, Josep Maria Ainaud de Lasarte, Joan Reventós o Joan Triadú, com quan aquest últim diu “… poc em pensava que Granollers passaria unes jornades tan dolentes. Era com la fi del món… sembla que faci un any que vaig marxar i era dilluns passat. No sé quan hi tornaré… Primer haig de tornar a casa i saber com estan els pares. És la fi d’un món…”
Efectivament, com diu Triadú, la derrota republicana va significar la fi d’un món, el republicà i de l’autogovern català, que amb els seus defectes, havia portat esperances a molts ciutadans dels país. Com va escriure Stefan Zweig es tractava de la fi d’una època: el món que havien viscut mai més tornaria.
Barcelona va passar a ser una ciutat ocupada, difícil de reconèixer, com explica la infermera Katty Cooper, la qual havia passa els últims mesos treballant per a una organització quàquera d’ajuda humanitària: “Apenas podía creer que Barcelona fuera la misma ciudad. Había cambiado por completo de la noche a la mañana. Banderas rojigualdas y sabanas blancas flotaban por orden de los vencedores. Retratos de Franco llenaban las paredes… Las calles estaban llenas de soldados. Los españoles con las boinas rojas de los requetés eran hombres seguros de su importancia, que se movían con decisión y firmeza. Los moros, con tiempo de sobra, se paseaban tranquilos y con dignidad. En el pasado Barcelona había sido una ciudad occidental: aquel día parecía pertenecer a oriente. La Diagonal, la calle que atraviesa la ciudad, se asemejaba al escenario de una película de la Legión extrangera”.
L’ocupació d’entitats i institucions
La tarda d’aquell mateix 26 de gener l’emissora Ràdio Associació de Catalunya (RAC) va ser ocupada i rebatejada com a Radio España, que emeté les primeres al·locucions de generals franquistes. Era important dirigir-se a la població per a explicar les primeres mesures, però sobretot per a donar missatges de calma.
Cap a les 5 de la tarda, els ocupants es van dirigir cap a l’Ajuntament. Tenim informació sobre com es produí l’ocupació i la rendició de la Casa de la Vila, mentre que a la mateixa hora es va ocupar el Palau de la Generalitat, que passà a denominar-se, des d’aquell moment, “Diputación”. A diferència del cas de l’Ajuntament, no sabem res de com va anar l’ocupació d’un dels edificis més emblemàtics de Catalunya, ja que era la seu del Govern català. Oriol Dueñas, l’historiador autor del llibre “L’ocupació de Catalunya”, suggereix que aquest fet insòlit potser va ser degut a les ordres de mostrar indiferència cap a un edifici que representava una institució que era en ella mateixa, en aquells moments, Catalunya.
Aquella mateixa jornada el Parlament de Catalunya també fou ocupat. La documentació que hi van trobar, a excepció d’una part salvaguardada, va ser confiscada per la DERD, la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, organisme sobre el qual ja vam parlar, i enviada a Salamanca.
També va ser ocupada el mateix dia la Universitat Autònoma de Barcelona, denominació que va prendre l’actual Universitat de Barcelona l’any 1933. Es va eradicar totalment l’esperit de renovació cultural i científica d’aquesta universitat i que feia de la catalanitat un dels seus principals eixos. Hi va haver a continuació depuració radical de tots aquells professors considerats “desafectos”, uns cent trenta-cinc. D’aquesta manera, Catalunya perdia una de les generacions amb més talent de la seva història més recent. Un patrimoni que es tardà anys a recuperar. Puc aportar el meu testimoni personal, perquè quan vaig anar a la Universitat, a finals del franquisme, encara hi havia professors que havien guanyat les seves càtedres per mèrits de guerra o perquè havien declarat que els republicans havien perjudicat el seu patrimoni. Intel·lectualment nuls, com a professors, una desgràcia!
Altres institucions i organismes que representaven els valors republicans i del catalanisme també foren ocupats al llarg d’aquella jornada. Com, per exemple, el FC Barcelona. El Barça no només representava la ciutat en les competicions esportives, sinó que també s’havia posicionat en defensar el catalanisme i el projecte republicà. Per això, el seu president, Josep Sunyol, d’ERC i propietari del diari La Rambla, va ser afusellat l’agost del 36, per unitats militars rebels a la Serra de Guadarrama, quan visitava un front de guerra.
Els partits polítics i els sindicats, que foren ocupats aquell llarg dia, van patir importants requises de documentació. Els partits més afectats van ser ERC i el PSUC, i també el sindicat anarquista, la CNT, que tenia la seva seu a l’actual edifici del Foment del Treball.
L’ocupació de Barcelona va ser saludada per les autoritats franquistes, per la premsa i per la ràdio, com la conquesta d’un poble rebel, el català, que era reintegrat, per la força de les armes, a l’Estat espanyol. Tant Mussolini com Hitler van celebrar de manera entusiasta la caiguda de Barcelona, tot enviant calorosos missatges de felicitació al seu col·lega, Franco.
El primer ban
El pas següent que van fer les noves autoritats va ser la publicació d’un ban que declarava que, a partir d’aquell moment, Barcelona estaria sota el control absolut dels Serveis d’Ocupació, dirigits pel general Eliseo Álvarez-Arenas. Persona autoritària, seguidor rigorós de les consignes del règim, es seves atribucions abraçaven totes les forces i serveis –militars i civils- de la ciutat. Barcelona havia caigut completament sota el control franquista.
L’objectiu principal d’aquesta nova etapa, que el ban recollia, era aconseguir un desarrelament total del catalanisme, però sense destruir les característiques “regionals” catalanes, considerades també espanyoles. Ras i curt: es volia guarir el malalt de la seva malaltia sense matar-lo, ja fos tolerant l’ús del català en privat, les seves tradicions, com també un pla estrictament econòmic, sense desmuntar ni traslladar indústries catalanes, tal com havien demanat certs elements del règim durant la Guerra Civil. Era posar les bases d’allò que molts anys després Fraga en diria “el sano regionalismo”.
D’altra banda, en el ban s’expressava una clara voluntat d’iniciar una repressió de llarg abast sobre els vençuts. Els representats de l’Església que van entrar amb les tropes van apostar sense cap mena de dubte per la repressió i no pas pel perdó. L’Església es va convertir en un dels pilars del nou règim i en col·laboradora del sistema repressiu franquista durant els primers anys de la dictadura franquista.
Els falangistes catalans tenien previst repartir una mena d’octavetes en català per tal d’atraure alguns sectors. Però el ban d’Álvarez-Arenas ho va prohibir taxativament, perquè volia evitar protestes entre els elements no catalans del règim, els quals consideraven que la utilització del català anava especialment en contra de la “unidad nacional”.
El ban del general Álvarez-Arenas deixava molt clar que el català passava a ser tolerat només en l’àmbit privat. Catalunya no només havia perdut la guerra, sinó que a partir d’aquell moment s’iniciava una política de repressió ferotge que tenia com a objectiu la desaparició de la llengua i la cultura catalanes. Per tant, l’ús públic de la llengua catalana va ser totalment prohibit i perseguit. Aquesta prohibició va anar acompanyada de la difusió per tota la ciutat de cartells en els quals es deia: “Si eres español, habla el idioma del imperio” i les persones que parlaven català en llocs públics eren increpades amb frases d’aquest estil: “Hable usted en criastiano” i més d’un va ser colpejat per adreçar-se a un militar en català.
El català, doncs, fou esborrat de la vida pública. Desaparegué de l’Administració, de les escoles i de la universitat, dels rètols dels comerços, del nomenclàtor dels carrers, de la premsa i revistes, de la ràdio, dels llibres, de les esglésies, dels noms dels clubs esportius, que van ser espanyolitzats, del teatre, etc.
A tots els pobles ocupats els passa els mateix, com, per exemple, als maputxes a Xile i, ara mateix, a Ucraïna.