La invasió d’Amèrica (1)
25 Gen 2025
En els últims anys, per circumstàncies molt diverses, la invasió castellana /espanyola d’Amèrica sembla haver-se posat de moda,. D’una banda, el nacionalisme espanyol actual ha entrat en una fase força histèrica, segurament, en part, degut al Procés català d’independència i, d’altra, als moviments indigenistes americans, des dels EE.UU, passant per Mèxic, Perú, Bolívia…Però, de ben segur, el moviment més clar en aquest sentit ha estat la demanda del president de Mèxic, López Obrador, el 2019, sol·licitant que Espanya demani oficialment perdó pels terribles fets que els espanyols anomenen el “Descubrimiento”. És una manera molt eurocèntrica de qualificar el que els mal anomenats indis denominen “un mal encuentro” o més clarament una invasió d’estrangers.
El que demanava l’expresident de Mèxic és que Espanya assimili d’una vegada per totes la veritable i tràgica dimensió de la invasió i conquesta d’Amèrica i segueixi el camí d’Austràlia, que va demanar perdó als aborígens el 2008 per les injustícies comeses durant dos segles, o el Canadà, que també va fer el mateix per haver arrabassat per la força nens dels pobles indígenes per ingressar-los en internats, on van patir abusos. Podríem esmentar més països com Dinamarca —amb els inuits o esquimals de Groenlàndia— i Suècia —amb els samis o lapons— o Itàlia —pel tracte colonial a Líbia— i Holanda —pel seu passat esclavista—. Però aquest pas, Espanya es resisteix a fer-lo. I amb aquesta negativa de reconèixer els errors històrics, fa el mateix que Turquia amb la seva inversemblant negació del genocidi armeni.
Com diu el cordovès Antonio Espino, –catedràtic d’Història Moderna a la UAB i especialista en història de la guerra a l’Edat moderna i en la Conquesta hispana d’Amèrica–, en la seva recent publicació La invasión de América, només des d’una ideologia conservadora, nacional-catòlica, racista i imperialista es pot sostenir, ara en el segle XXI, que el colonialisme castellà dels segles XV al XIX, va tenir aspectes majoritàriament positius, fins i tot, denominats civilitzadors.
Alguns dels mal anomenats intel·lectuals espanyols neguen la hecatombe poblacional dels nadius americans i els mètodes extraordinàriament cruels, que van ser utilitzats per a dominar aquelles poblacions, algunes de les quals- per exemple, les asteques i les inques-, encara que amb alguns rituals bàrbars, tenien unes civilitzacions força refinades i avançades. És clar que si es compara amb els mètodes de la Inquisició a la mateixa època als dominis dels RR.CC, es podria discutir molt quins eren els més bàrbars…
La absència de formació crítica d’àmplies capes de la societat espanyola facilita la feina aberrant d’uns terribles propagandistes del revival de la causa imperial hispano-catòlica, com la d’Elvira Roca Barea, a la que ja vam dedicar alguns articles: La historiografia espanyola com a símptoma i Hi ha països superiors i inferiors? A l’imaginari espanyol ha quedat establerta una veritat axiomàtica gairebé sagrada: la invasió i conquesta d’Amèrica va ser un fet transcendental i positiu per a tota la humanitat, del qual els únics i brillants responsables són els espanyols. Així doncs, un fet tan fonamental per a la civilització occidental no pot ser tacat per cap valoració negativa. És un dels pilars del nacionalisme espanyol.
Segons la historiografia oficial no hi va haver vençuts. Aquest relat americanista , sobretot durant l’època franquista, va establir que la guerra va ser irrellevant , en la qual pràcticament no hi va haver víctimes. Vaja, un imperialisme sense explotació, un colonialisme amable i diferent, que, certament, va proporcionar una llengua, una cultura…, és a dir una civilització. És clar, que ningú els va preguntar si volien substituir la seva cultura per una altra, la forana, imposada clarament per la força, una força terriblement bruta. La pregunta podria ser: per què aquesta excentricitat de considerar l’imperialisme propi com a diferent de l’anglès, del francès, del portuguès o del turc…?
Durant la Transició hi va haver la possibilitat de canviar el discurs franquista, ultra-reaccionari, sobre la colonització d’Amèrica, però com una premonició de la deriva de les coses a Espanya des de la mort del dictador, es va mantenir el 12 d’Octubre com la festa nacional, en comptes del 6 de Desembre, data de la Constitució que teòricament trencava amb el passat fosc del franquisme.
La ‘Conquista’
Tot i que la informació que ens dona el citat llibre d’Antonio Espino com el seu subtítol aclareix, es basa en fer una nova lectura de la conquesta hispana d’Amèrica , que es pot resumir molt fàcilment com una història de violència i destrucció, alhora també parlarem d’ aportacions d’altres historiadors, en aquest cas llatinoamericans, que obvien els mètodes més cruels i bèsties de la conquesta d’Amèrica, però, en canvi, són molt crítics en els resultats per a les poblacions americans.
A tall d’exemple, parlarem de l’obra del gran historiador peruà Hugo Neira, sobretot del seu enciclopèdic llibre Hacia la tercera mitad. Perú XVI-XX Ensayos de relectura herética. Per fer només cinc cèntims de la trajectòria intel·lectual d’aquest pensador es pot dir que busca una equidistància entre el pensament indigenista i l’hispanista. No rebutja ni la tradició andina ni el que els peruans en diuen “el colonialaje”. Valora la saviesa, l’aprofitament dels nínxols ecològics de les civilitzacions inca i preincaiques, però també recalca que la “Conquista” i la posterior annexió a la Corona hispànica va ser la manera com la zona andina va entrar en contacte amb Occident i la història universal.
De tota manera, reconeix sense embuts que aquesta incorporació brusca a la història occidental i universal va ser traumàtica i que encara ara no ha estat superada. D’aquí arrenca un profund dolor que impregna les seves pàgines. Ell ha estat professor a la Sorbona de París i també a Tahití, per tant ha viscut molt de temps fora del Perú, però es reivindica com a profundament peruà i intenta desesperadament conciliar les dues tradicions, l’andina i la hispànica. Per altra banda, cal dir que la seva posició amb un peu a cada món no és gaire generalitzable. En els últims trenta anys hi ha hagut una forta reivindicació indigenista, que ha intentat equilibrar la tradicional posició de les elits, clarament hispanòfila i pro-occidental.
Convé destacar que Hugo Neira introdueix en la lectura que fa de la història els conceptes d’atzar i d’indeterminació amb uns resultats sorprenents. Per exemple, pel que fa la “Conquista”, manifesta que no hi va haver un ordre programat i determinat a partir de la voluntat de l’Estat hispànic, sinó més aviat el contrari. En altres termes, no va resultar un gran ordre colonial, sinó més aviat un gran desordre. La societat que els castellans van voler establir, sobretot a Mèxic i al Perú, mai no va existir i a partir del col·lapse demogràfic la colonització va anar per camins imprevisibles. I en enfonsar-se la població indígena va aparèixer un mestissatge a gran escala i va caldre recórrer a la importació de mà d’obra negra, en règim d’esclavitud.
Com a conseqüència, Neira sosté que el virregnat com a sistema va tenir efectes perversos des del principi fins al final. En la “conquista” no estava prevista una societat de castes, ni els creuaments ètnics, ni la supervivència índia sota formes cacicals, ni l’enriquiment dels criollos, ni la debilitat de les autoritats peninsulars, ni el contraban, ni el salt mental de les elits aristocràtiques a la independència. En canvi, l’historiador peruà afirma que aquest sistema colonial va produir unes pautes de comportament que van perdurar i que van reaparèixer en diferents contextos i que el Perú, dins del món ibèric, s’ha caracteritzat pel principi de jerarquia, per una economia basada en el dispendi, i un tipus d’ordre polític lligat com la no separació de poders, l’espiritual i el polític, que van donar al passat colonial un cert aire islàmic. Hi afegeix el sentit de la festa i la cerimònia, el gust per l’ornament, per les processons, pel luxe. Són esquemes de comportament que perduren al Perú, però també en molts altres països llatinoamericans.
Certament, en revisar de manera crítica la invasió d’Amèrica a finals del segle XV apareixen dos elements contradictoris: per una banda, una mena d’admiració cap uns homes que amb uns mitjans molt precaris però amb una determinació increïble van ser capaços de dominar unes poblacions infinitament superiors en número i d’altra banda, es fa present un horror cada vegada més gran cap uns mètodes bàrbars i cruels de conquesta i de colonització, que han estat amagats, i també, justificats per la religió i per unes ambicions gegantines i malèvoles. De tot això en parlarem en el proper article.