La Fúria espanyola
02 Des 2023
L’espectacle que últimament –novembre de 2023– s’ha produït als carrers de Madrid, on els aldarulls han tingut un aire esperpèntic, més aviat propi d’una pel·lícula de Torrente, amb nazis, franquistes joves i vells, falangistes i un facherío de tota mena, senyores histèriques cridant com dives d’òpera de pandereta, gent resant el rosari, banderes ja no pre-constitucionals sinó de l’Edat de Pedra, vist des de casa nostra resulta grotesc i gairebé incomprensible. Ha emergit allò que en Vázquez Montalban deia, parlant de futbol, la fúria española. Ara bé, més que fúria el que ha sortit de les catacumbes franquistes ha estat el nacionalisme espanyol més tronat, la ideologia més que carca, cutre salchichera i la violència més gratuïta.
Vázquez Montalban ja va fer una anàlisi d’aquesta histèria espanyolista que ha estat recollida per Jordi Osúa (L’Esportiu). Fem-ne un petit resum. Vázquez Montalban va manifestar el seu astorament l’any 1993 sobre la recuperació del nacionalfutbolisme en un context de crisi social i econòmica (“España: pan y fútbol”, Interviú 1993 ) en vista del que en aquell moment considerava un retorn als primers anys de la postguerra, al “pa i futbol” del franquisme. L’espectacle de l’espanyolitat, amb banderes i càntics al voltant de l’estadi, abans, durant i després del partit, era digne del No-Do dels anys quaranta. Montalbán valorava aquesta recuperació del futbol com a instrument patriòtic, com un símptoma del moment crític que vivia el país. Amb els Jocs Olímpics de Barcelona i l’Expo de Sevilla (1992) el govern socialista havia estirat més el braç que la màniga, per tal d’oferir una imatge de modernitat. Davant d’un futur incert les pàtries més primàries s’arreceren en llocs més segurs –la nació, els partits polítics, els clubs de futbol i les religions– en espera de temps millors . Una mena de metafísica nacionalista. Cal recordar que l’expressió fúria española va ser una expressió emprada per la premsa belga per descriure un partit del 1920, en una clara al·lusió al saqueig de la ciutat d’Anvers per part dels terços al segle XVI.
Fa tres anys, l’octubre de 2020 , vaig fer un article, L’africanisme i la virilitat a Espanya o l’origen històric del “A por ellos” que ara podria tornar a escriure per la seva rabiosa actualitat. Dona algunes pistes per a explicar algunes de les coses surrealistes que hem vist últimament. Per aquesta raó, el torno a reproduir, sense canviar res del seu contingut:
La pèrdua de les restes de l’imperi, el 1898, va produir una crisi de confiança d’Espanya en ella mateixa, en un moment en què tenir colònies era imprescindible per ser considerat un país civilitzat i europeu. Al mateix temps a Europa el paper de la masculinitat evoluciona a causa dels grans canvis tècnics i socials. Els dos elements s’interrelacionaran i trobaran una sortida a Espanya en la colonització del Marroc amb un model de masculinitat súper-agressiu i retrògrad. Imperi i masculinitat militaroide i pre-feixista es convertiran en elements bàsics del franquisme. I últimament han ressorgit de nou i un bon exemple és el famós i horrorós “A por ellos”
La cultura imperial europea
A finals del segle XIX i principis del XX, el colonialisme estava tan arrelat en l’imaginari europeu que no es concebia una potència europea sense colònies. Formava part de la identitat de les nacions europees. En aquest context, la situació d’Espanya, que era el primer país que havia tingut un imperi colonial –encara que no el reconegués com a tal- i que, per tant, era ben lògic que fos el primer en perdre´l, era viscuda amb angoixa pels espanyols, sobretot per les seves elits. Dues preguntes planaven sobre el país, que qüestionaven la seva pertinença als països europeus: ¿era prou civilitzada Espanya?¿ Era prou forta?
Després de la derrota del 98 -pèrdua de Cuba i Filipines, les últimes restes de l’imperi-, aquesta temença es va accentuar molt i es va lligar amb la virilitat. Es plantejava que potser la raó d’aquesta derrota era que els homes espanyols, més semblants als africans, no havien estat prou forts per mantenir el seu imperi, en comparació amb els homes d’Amèrica i de la resta de nacions europees. Efectivament, a principis del segle XX, molts espanyols patien pel rol de l’home, que s’estava modificant a tot Europa, arran dels nombrosos canvis socials i econòmics que es produïen. Totes aquestes ansietats es van condensar en un nou projecte imperial: el colonialisme al Marroc. En aquest escenari africà es van dirimir aquests dubtes sobre la identitat nacional i viril, de manera interrelacionada.
Quan els historiadors han escrit la història colonial europea han tendit a estudiar els seus efectes sobre els països colonitzats, però molt poc al voltant dels que va tenir sobre les metròpolis europees. Cal tenir present l’aparició d’una sèrie de conceptes comuns com civilització, europeïtat, progrés, modernitat, raça i decadència que les nacions europees van utilitzar per a configurar la seva pròpia identitat. I Espanya també.
Gemma Torres al seu llibre “La virilitat d’Espanya a l’Àfrica” fa una anàlisi del colonialisme espanyol al Marroc com a fenomen decisiu de la construcció de la nació espanyola amb una afinada crítica des de la perspectiva de gènere. Aquesta anàlisi ens porta a entendre també d’on surten unes reaccions habituals dels autoanomenats constitucionalistes a Twitter o, fins i tot a veure, d’on surten les arrels del famós i vergonyós “A por ellos”.
El cas espanyol
El cas espanyol presenta diverses particularitats. D’entrada l’imperi americà va ser molt important en el procés de construcció de l’estat-nació del segle XIX: la mateixa Constitució de Cadis (1812) ho recollia: “Art. 1. La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.” Després, el Romanticisme va convertir Espanya en un país semi-oriental, on els seus habitants eren passionals, violents i indolents. Aquest discurs posava en dubte la modernitat d’Espanya i va fer augmentar el desig imperial per tal de demostrar que Espanya era un país civilitzat europeu modern capaç de tenir un imperi. I això va portar que el colonialisme africà tingués un paper decisiu en l’imaginari del país durant la Restauració.
Gemma Torres subratlla que cal fer un estudi de la identitat espanyola des d’una visió no essencialista de la nació, que no es pot concebre en cap cas com una categoria fixa, és a dir, entén que la nació és una forma d’identitat fluïda, canviant, codificada amb relats diversos plens d’ansietats sobre el que es vol ser i el que no es vol ser. De la mateixa manera, entén que tant la masculinitat com la femineïtat són categories històriques, fluides i, per tant, canviants.
Relació entre gènere i nació.
Actualment, la comprensió de fenòmens com la nació, l’Estat o la ciutadania es veuen enriquits perquè se’ls relaciona amb les divisions de gènere. Es parteix de la base que hi ha una vinculació entre la configuració de la nació al llarg del segle XIX i la definició moderna dels rols sexuals.
Pel que fa al cas de l’Espanya contemporània s’ha obert recentment una interessant reflexió sobre aquesta relació entre masculinitat i nació. S’ha analitzat, per exemple, com en el marc de la crisi del 98, des de la premsa americana es presenta la figura d’una Espanya fracassada i en crisi a través d’imatges d’una masculinitat degradada i com, a la mateixa Espanya, la crisi del 98 es va concebre com una crisi de masculinitat en el sentit que se suposava que tota la nació havia caigut en el homosexualisme i aquesta era la causa del desastre. Per tant, es va establir una equació entre crisi nacional i efeminament.
Al territori del Rif al nord d’Àfrica, es vivien de manera especialment punyent totes les angoixes sobre la derrota nacional i la necessitat imperiosa de regeneració. Tots els dubtes sobre la modernitat de la nació, el seu caràcter civilitzat o la seva decadència es feien ben patents en l’escenari africà. L’estudi del context africà és imprescindible per a comprendre una Espanya ansiosa per la seva presumpta decadència i la seva necessària regeneració. Com s’ha dit, malgrat que no s’ha posat tota l’atenció que caldria, el colonialisme espanyol al Marroc va marcar decisivament la societat espanyola del finals del segle XIX i principis de XX.
El colonialisme espanyol al Marroc
A principis del segle XX, sobretot arran de la Conferència d’Algesires, el 1906, es divideix el Marroc en dues àrees d’influència: França es queda amb la part més fèrtil i Espanya s’ha de conformar amb la part més àrida, controlada per tribus bel·licoses. Ara bé, la pressió internacional va empènyer Espanya, el 1912, a una política més agressiva, tot i que no disposava de recursos suficients ni l’estructura de l’exèrcit era la més adequada per a una conquesta militar d’un territori tan hostil. La raó de fons era que la Gran Bretanya volia controlar l’Estret i va utilitzar Espanya com a peó per a controlar l’imperialisme francès a la zona. Això portà que Espanya es veies immersa en diverses guerres per tal de complir el paper que se li havia assignat.
De tota manera, cal no oblidar, però, que l’impuls principal parteix dels sectors espanyols, els militaristes i els més retrògrads, els quals consideren que per a la regeneració d’Espanya, després de la derrota del 98, cal un nou imperi. Aquests sectors, a mesura que la guerra avança a principis del segle XX, acaben per configurar el que s’anomena un africanisme reaccionari, al capdamunt del qual hi havia el rei, Alfons XIII. Aquests militars ultradretans s’apoderen de l’exèrcit colonial africanista i es consideren escollits per salvar Espanya de la greu crisi nacional, que segons ells pateix. Creuen que la debilitat d’Espanya en l’àmbit internacional és una mostra de la seva debilitat interna, causada per l’auge del moviment obrer, del nacionalisme basc i català i per la inoperància dels polítics de la Restauració.
L’africanisme militar reaccionari se sent atret per la retòrica de l’Espanya imperial, més que no pas per la seva missió civilitzadora. Té com a referent la vella Castella austera i conqueridora, les antigues glòries imperials a Amèrica, i estan convençuts que la nació és com una dona esgarriada per manca d’autoritat i tutela masculina. En aquest context, apareix la figura del legionari, considerat l’essència mateixa de la nació. Segons Franco els legionaris són “la fúria de España”,i “llevan la savia del suelo español”. Una idea determinada de masculinitat caracteritzada pel valor, per la determinació i pel culte a la violència i a la mort dels legionaris serveix per a encarnar la identitat nacional. Això fa que molts autors de l’època defensin que la veritable essència de la nació són els militars.
És ben clar, doncs, que hi ha una continuïtat entre la cultura de l’exèrcit d’Àfrica i l’exèrcit franquista. Els historiadors han ressaltat una certa vinculació entre les formes de la guerra colonial al Marroc i les de l’exèrcit franquista a la Guerra Civil, com, “el Arrojo” , la crueltat, la violència extrema, l’escarni de l’enemic… A tall d’exemple, Emilio Mola, un dels generals sollevats el juliol del 36, en explicar una de les seves proeses diu: quan els rifenys es retiraven davant l’atac dels espanyols vaig començar a cridar tot exaltat: “¡A ellos, señores!”, ¡A ellos, señores!”, ¡Que son nuestros!…
Conclusions
A partir del 1898 , amb el Desastre, Espanya entra en una greu crisi de confiança. Alguns estudiosos pensen que la resposta va ser el “ensimismamiento” que va donar fruits culturals rellevants, com la “generació del 98”, però que no va resoldre res políticament. Segurament, cal afegir-hi l’africanisme o colonialisme africà com a instrument de regeneració, que al final va ser capturat pels sectors més reaccionaris i va esdevenir un pre-feixisme, aprofitat i absorbit pel franquisme. El procés català bàsicament i potser també la crisi econòmica del 2008, -pèssimament resolta i només a favor dels més poderosos-, va provocar una reacció ferotge i cega, que prové del substrat franquista el qual té les seves arrels en aquell colonialisme, que pretenia ser viril i que finalment era molt i molt tronat, però que també ha resultat ser molt persistent des del punt de vista ideològic. Massa.