La construcció de les nacions des de la cultura

18 Nov 2023

En només un segle, el XIX, l’Europa dels prínceps va donar pas a l’Europa de les nacions, no gaire diferent de l’actual. Cal tenir present que el concepte modern de nació engloba aspectes polítics però també culturals. Aquests són els que tractarem.

A començaments del segle XIX, la majoria d’Estats europeus no eren uniformes des del punt de vista cultural. Avui dia l’existència de cultures nacionals és un fet ben constatable. La seva força rau, sobretot, en que han estat i són reproduïdes per textos, imatges, músiques, objectes i edificis representatius. Aquestes representacions compartides van fer néixer i van mantenir el sentiment de pertinença comuna (feling of common belonging). És ben coneguda la cèlebre expressió de Benedict Anderson, que sosté que les nacions modernes són “comunitats imaginades”, però això no vol dir, com ha pretès una certa lectura interessada, que siguin imaginàries o fictícies. Ben al contrari, són realitats polítiques i socials ben assentades en el món actual.

El fet nacional en el marc internacional

Els grans corrents artístics de la modernitat, com per exemple el Romanticisme o l’Art Nouveau, van tenir un desenvolupament transnacional, tot i que van sevir per a construir les cultures nacionals. Sembla paradoxal, però és així com va anar: quan un estil artístic o literari tenia èxit, ràpidament era imitat i adaptat. Això explica que les diferents identitats culturals, encara que totes eren força diferents, seguien un patrons molt semblants. De tota manera, cal precisar que els elements determinants d’una nació –amb Estat o sense– van acabar configurant-se de la següent manera: una llengua nacional (en general), uns pares fundadors, una història continua a través dels segles, una alta cultura (pintura, música, literatura, arts aplicades), una cultura popular, i uns paisatges emblemàtics.

Les llengües nacionals

A principis del segle XIX, a qualsevol dels Estats europeus era la cosa més habitual que hi hagués diversitat lingüística. La llengua usada depenia molt de la classe social, de l’origen geogràfic i sobretot, del tipus d’intercanvi lingüístic. Dins d’un mateix país, o fins i tot d’una mateixa ciutat, s’utilitzava una llengua per a resar a Déu, una per a mantenir una conversa aristocràtica, una per a escriure un llibre o un tractat jurídic o una altra per a anar a comprar al mercat… Això era corrent i no existia la mania del monolingüisme. En aparèixer les nacions modernes, sorgeix la idea de llengua nacional, que volia dir que qualsevol comunicació entre els membres d’una comunitat s’havia de fer en una sola llengua. És com una mena de proselitisme religiós, que es va usar amb violència o coerció, a vegades més subtilment, en les nacions-Estats. Les nacions sense Estat ho van imitar, naturalment, però la seva capacitat de coerció era inexistent o molt més petita. Però, per a unes i per a les altres, la concepció d’una nació, una llengua va quedar fortament fixada. Això ha simplificat la comunicació, però el preu ha estat altíssim: pèrdua de la extraordinària riquesa lingüística europea, per tant, empobriment cultural, i sobretot un gran patiment humà.

Els filòlegs van fer la feina de fixar moltes llengües. La seva tasca tenia sovint un component patriòtic. Moltes llengües nacionals en la seva forma actual són fruit d’aquest gran treball filològic-patriòtic: és el cas del noruec, del finés, de l’ucraïnès, de les llengües bàltiques, de les balcàniques, de l’italià, sí de l’italià basat en el toscà, del català, de l’occità, de les llegues celtes, etc… I els escriptors i artistes van ser els encarregats de difondre-les: tant aquestes com les ja consolidades d’abans del XIX, com el francès, el castellà, l’anglès…, gràcies a què aquestes últimes tenien un Estat al darrera que les protegia amb fervor. A vegades, els poders establerts van reprimir l’expansió de les llengües nacionals, com és el cas de l’Imperi rus, que va perseguir amb acarnissament les llengües bàltiques, el polonès, l’ucraïnès…

El culte al passat

La nació moderna, com que no estava legitimada com els règims polítics anteriors –per la voluntat divina, per una aliança dinàstica o simplement pel dret de conquesta–, va buscar el dret o la legitimitat de la seva existència en els seus orígens antics i en la seva continuïtat històrica a través dels segles. Això va comportar un veritable culte al passat. Cap el 1830, va començar, gairebé a tot arreu, la redacció de les històries nacionals, que diferien força de les històries anteriors, basades en reis o dinasties. I van ser difoses per les novel·les, les pintures, els gravats o les escultures. La resistència a l’opressor i l’heroisme patriòtic, i fins i tot les derrotes militars van ser celebrades. La història nacional va ser escrita en el nom dels carres i places. I van aparèixer els monuments històrics a Europa. Fins el segle XIX no existien en tot el continent!

L’edat Mitjana i el Renaixement, durant el segle XIX, van ser revalorats amb força. Per exemple, el gòtic a molts països d’Europa va ser declarat “estil nacional” i d’aquí que molts edificis nous (estacions, correus, ajuntaments) fossin edificats en estil neogòtic o neo-Reneixement.

La cultura popular

El culte al passat va incloure també la tradició popular. És ben curiós que això es donés en el moment en què la burgesia urbana estava en un període de màxima expansió i la creació artística feia bandera de la novetat, com ho demostren el termes “avantguarda”, “modernisme” “art nouveau” “ Jugenstil”… Però cal tenir present que la concepció de la nació moderna pretenia incloure a tota la població d’una comunitat. I així, el poble rural, menyspreat i considerat durant segles absolutament inculte, de cop i volta passa a ser considerat el museu vivent de la nació autentica.

Bon exemple d’això és la fal·lera que, des de finals del segle XVIII, és va donar a tot Europa per recopilar cançons i històries populars, com els contes dels germans Grim, etc… I, al llarg del segle XIX, l’interès per la cultura popular es va estendre a la cultura material; els vestits, els teixits, els mobles, les cases… i l’artesanat es va posar de moda. Els objectes i les creacions artesanals, d’ara en endavant, seran considerats com l’expressió de l’esperit nacional autèntic. Aquest nou estatus de l’artesania quedarà ben reflectit en les Exposicions Internacionals, que tant sovintegen a finals del segle XIX i principi del XX. Els estats participants hi presentaven les innovacions de la seva industria, però aviat també hi van afegir les seves produccions artesanals.

La referència a la tradició rural va tenir un paper decisiu en els pobles que formaven part de l’Imperi austríac o habsburgès i del rus tsarista, com els txecs, eslovacs, hongaresos, finesos, polonesos, estonians, lituans, letons, ucraïnesos…, però també va tenir molt de pes a altres “nacions sense Estat” (stateless nations) de l’Europa occidental, com Catalunya, Irlanda, País de Gal·les, Cornualla, Escòcia, etc. Ara bé, a Rússia també es va donar aquest fenomen. Paradoxalment, Rússia, que era una potència imperial opressora de les seves nacionalitats, tenia un dèficit de cultura nacional autèntica, segons nombrosos artistes i intel·lectuals. I així, es va crear a partir de nines de fusta pageses –ficades una a dintre de l’altra– un objecte que s’ha convertit en un signe d’identitat rus: la matrioixka.

Altres exemples del pes de la tradició popular en la reivindicació d’una nacionalitat el podem trobar en el cas de la nació jueva. La burgesia jueva participava llavors de la modernització de les ciutats tot construint edificis civils i religiosos. Però el moviment Despertar nacional jueu, que es va estendre sobretot a Alemanya i a l’Europa central i oriental, es va manifestar a través de reculls de cultura popular i d’exposicions d’etnografia jueva. La seva reivindicació no era pas, com es pot pensar, la creació d’un Estat territorial jueu, sinó una nació jueva a la diàspora, amb una llengua de base germànica escrit en alfabet hebreu – l’ídix – com a llengua nacional. Però, l’antisemitisme molt virulent a Rússia, i també a França, recordis el cas Dreyfus -la condemna d’un militar francès, d’origen jueu, per espionatge, falsa del tot com es va poder demostrar- va dividir el país de manera ferotge i va ser un antecedent clar de l’Holocaust a la Alemanya de Hitler. Aquest antisemitisme brutal va propiciar el sionisme, és a dir, la creació d’un Estat territorial jueu a Palestina, amb la posada en valor de l’hebreu modern, fonamentat en la llengua religiosa. I les conseqüències encara les vivim….

A principis del 2017, vaig escriure un article sobre el nacionalisme espanyol i els seus mites. Si algú hi està interessat el poc consultar…