Catalunya i els inicis de la societat de consum

14 Set 2024

Al segle XVIII es va iniciar el fenomen que avui coneixem com a societat de consum. El consum era un fenomen nou i començava a funcionar, perquè hi havia un sistema de producció de bens consumibles cada cop més eficient i al mateix temps s’anava formant a Catalunya una societat que era capaç de comprar coses i bens que, de fet, no eren necessàries. Això vol dir que molta gent, no pas tota ni de bon tros, van començar a ser consumidors, es a dir, que compraven cintes per a un vestit, entraven en un cafè o en una xocolateria, coses que no eren imprescindibles.

La gent del segle XVIII va començar a sortir als carrers de les ciutats –cal recordar la dita “Barcelona és bona si la bossa sona”–, amb la intenció de comprar productes, remenar i comprar. Els primers productes per al consum estaven relacionats amb la indumentària, així, es trobaven botigues que exposaven els seus productes. Certament, els rics ho havien fet sempre això de comprar, però ara ho feia gent, fins i tot no gaire benestant. No es podien permetre, encara, comprar vestits, perquè eren molt cars, però sí cintes, complements, que no eren cars però sí bonics, és a dir, objectes innecessaris de consum.

Aquesta “revolució del consum” es va produir a Catalunya, i en especial a les ciutats com Barcelona, des de meitats del segle XVIII i la base va ser el cotó. A partir d’aquesta època va començar la producció pròpia de teixit de cotó i Catalunya es va convertir en un país capdavanter; els primers teixits de cotó pintat produïts a Barcelona no eren gaire barats, ja que tenien el mateix preu que el lli, però l’aparença era de seda. Una criada, si estalviava, malgrat el preu podia arribar a comprar una peça de cotó per a fer-se un vestit!

Coses que ens cridarien l’atenció si anéssim al segle XVIII

Amb tota seguretat, el que més ens cridaria l’atenció en aquesta incipient societat catalana del consum en el vestir seria la talla de la gent; eren, comparats amb avui, molt baixets, però més robustos. Una mica com la població d’origen andí que veiem actualment al nostre país. Per fer-nos una idea, cal saber que l’alçada de la meitat dels homes joves no arribava als “cinc peus”, és a dir, 1’50 metres. Les noies eren encara més baixetes. No ens podríem posar la seva roba de cap manera. Quan en el segle següent, el XIX, es va mesurar la talla dels joves per anar a fer de soldats, es va establir que per sota de cinc peus no els reclutarien i gairebé un 40% no donava la talla! Per cert, la idea de fer peces de roba a mida, estandarditzada, per talles, va procedir dels militars. Els exèrcits van ser les primeres grans organitzacions que van necessitar vestir milers d’homes de la mateixa manera. Per tant, va caldre articular un sistema de “talles” o mides: els soldats eren tallats, és adir, mesurats, –i l’expressió va passar al món civil– en les botes, sabates, barrets, etc…

Per altra banda, qui hagués travessat ciutats com Barcelona ara fa tres segles segurament no hauria pogut resistir les pudors que feien els carres estrets de la ciutat, autèntics femers on s’hi llençava de tot. A més els animals eren sacrificats al carrer, on es llençaven excrements, sang i, a vegades, les deixalles: malgrat la prohibició municipal ningú en feia cas.

Pel que fa a la higiene, la gent no rentava, ni els rics ni els pobres. Hi havia la creença general, que els metges subscrivien, que rentar-se massa era dolent; la majoria de persones no s’havia banyat mai a la vida, ja que no hi havia ni banyeres ni dutxes; els cabells no es rentaven amb aigua i sabó i, quan estaven bruts s’empolsaven. Passar-se draps secs o lleugerament humits pel cos era l’única cosa tolerable i recomanable. Una dama de bona família de Barcelona potser es rentava dues o tres vegades a l’any i molts nobles es rentaven només per prescripció mèdica. L’única forma socialment acceptada d’higiene entre els homes era canviar-se sovint da camisa, ja que d’aquesta manera es creia que la camisa absorbia els “mals humors”. Quan la camisa blanca s’impregnava de la suor i la brutícia corporal, es considerava que s’estava rentant el cos. Curiosament, el rebuig de la higiene personal no era una pràctica comú a l’Edat Mitjana, com es podria pensar, sinó que va començar a finals del segle XV a partir de successives onades d’epidèmies. L’explicació rau en què es va estendre entre els metges, a tot Europa, la idea que les malalties es transmetien per l’aire i no per l’aigua i que submergir-se en l’aigua era perillós, perquè creien que aquesta travessava la pell i estovava els òrgans i a través dels porus difonia els perillosos agents externs.

I malgrat totes aquestes coses, el gust, el “bon gust”, tal com avui el coneixem, es va consolidar al llarg d’aquest segle, el XVIII, el “segle il·lustrat”. El bon gust volia dir portar el vestit sempre net, i per tant, com més rica era una persona més es canviava de roba. L’aparença estava per sobre de tot; per això, la brutícia no s’eliminava sinó que simplement es tapava, amb cremes –d’ametlles, d’espígol, de llimona…– o s’usava molt el perfum, que dissimulava les pudors. Això passava a Catalunya, però també a la Cort més poderosa d’Europa, Versalles… Fins a finals del segle no es va començar a estendre la idea que el bon gust anava associat al fet de rentar-se sovint. Els il·lustrats són els primers que van començar a explicar-ho, però aquestes idees van trigar a arribar a Catalunya.

Efectes inesperats de la repressió borbònica en l’economia

Les reformes introduïdes pels Borbons tenien dos objectius: primer i principal, castigar un territori rebel i en segon lloc, assetjar un model administratiu uniforme. Doncs bé, la repressió filipista va portar a destruir tot un barri, el de Ribera, un dels més poblats en aquell moment per construir-hi una ciutadella militar, amb els canons apuntant a la ciutat, Però, és clar, per sostenir la ferotge repressió calia mantenir durant dècades, dins de Barcelona, una formidable guarnició militar per a controlar els catalans. Certament, és lògic pensar que aquestes mesures podien haver enfonsat l’economia del país, però no va anar així, més aviat el contrari: la posada en marxa de les pedreres de Montjuïc, la despesa necessària per a construir les noves edificacions i sobretot el dispendi que va suposar el fet d’alimentar i vestir a més de 20.000 soldats van actuar com a dinamitzadors econòmics, malgrat que la voluntat inicial era de càstig. Cal recordar que la repressió borbònica va endarrerir gairebé mig segle els desenvolupament de Barcelona, però les bases ja estaven posades a l’inici del segle XVIII. Evidentment aquesta millora de l’economia, no buscada pels Borbons, va influir en el primerenc desenvolupament del consum a la ciutat. Només a Barcelona, la població va passar de 34.000 habitants a 116.000 entre 1717 i 1787, i el ritme va seguir en les dècades següents. Així doncs, Catalunya i Barcelona, en especial, tenen una llarguíssima tradició de suportar repressions que venen, sempre de ponent, i de superar-les…

La influència de la Revolució Francesa

La societat catalana de finals del segle XVIII es va veure trasbalsada per un fet exterior que ho va canviar gairebé tot. Els fets de 1789 a Paris van tenir una repercussió tan forta que al cap de trenta anys els gustos en la indumentària, la moda i la gastronomia van canviar de dalt a baix.

La guerra que va emprendre la monarquia borbònica espanyola contra els revolucionaris francesos (la Guerra Gran) va acabar en un desastre militar i la va obligar, el 1795, a signar la Pau de Basilea, que posava fi al conflicte bèl·lic. Aquest fet més l’aliança posterior amb França va permetre, en aquell moment, que la moda francesa revolucionària entrés, sense entrebancs, dins de Catalunya, i amb ella els gustos i les idees de la Revolució.

Així doncs, és en aquest període que a Catalunya es comença a veure la aleshores anomenada “moda currutaca”, és a dir, moda francesa lligada a la Revolució. De fet, la moda francesa feia més d’un segle que imperava a Catalunya, com a tota Europa. A més, les novetats en el vestir es veien afavorides pel fet que Catalunya, però sobretot Barcelona, s’havia convertit ja en un dels més importants centres productius d’indianes, és a dir de cotó teixit. El mateix baró de Maldà, Rafael Amat, el 1784, en el seu famós dietari “Calaix de sastre” ens dona la notícia que l’Ajuntament de Barcelona havia prohibit establir més “fàbriques de llana i cotó”, perquè n’hi havia tantes que temien per la salut dels seus habitants i, per tant, s’havien d’instal·lar fora muralles. Això ens indica que, a finals de segle, la capital catalana era ja un centre manufacturer molt important, en el qual les novetats franceses arribaven ben aviat i on, a més, hi havia un cert cosmopolitisme.

Durant el segle XVIII nombrosos estrangers viatgen per Espanya i la majoria ens han deixat el seu testimoni, que és una font molt interessant per a conèixer la vida quotidiana de l’època. Així el viatger i agrònom britànic A. Young ens diu: “no he vist des que vaig sortir de Paris, una ciutat que projecti al seu voltant una animació tan gran; i quan es pensa que Barcelona només és la capital d’una sola província, i que Paris ho és d’un gran reialme, la diferència és del tot favorable a la primera…”

Malgrat viure sota un sistema despòtic, fortament centralista i repressiu, políticament ineficaç i inepte, Barcelona en el segle XVIII se’n va sortir prou bé…. I la pregunta obligada és: com li hagués anat en un règim de llibertats, sense l’estroncament que va representar la derrota de 1714,” por derecho de conquista”…. ?

I aquest consum, inicialment un clar progrés respecte a la situació anterior de mera supervivència, s’ha anat incrementant de manera desaforada fins ara…