Walter Benjamin i Portbou
04 Mai 2024
La mort de Walter Benjamin a Portbou el setembre de 1940 és un fet que durant molts anys s’ha mantingut ocult, soterrat, però que aclareix com es va produir el patiment d’una gent que va sucumbir a la barbàrie: d’uns com a instigadors i d’altres com a víctimes i molts pel seu silenci còmplice. Fa poc ha sortit un llibre Una veritat difícil, de Santi Vancells, metge titular de Portbou durant 15 anys, que explica la complicada relació entre W. Benjamin i Portbou.
Certament és fàcil entendre com durant el franquisme la figura del jueu alemany Walter Benjamin quedés totalment oculta. Però després, durant la pretesa transformació del franquisme en democràcia, els intents de reivindicar la seva memòria han estat fallits, perquè la realitat i la mentida transiten unides i perquè els vencedors són els qui acaben explicant la història i els qui tenen la potestat de tergiversar-la. Ho fan emparats en la violència que emana del seu poder.
Aparentment la seva mort va ser diferent de la dels jueus als camps d’extermini. Benjamin va morir al llit, suposadament d’una sobredosi de morfina. El metge Santi Vancells ens explica que una sobredosi de morfina provoca una parada respiratòria i la mort és immediata, però l’agonia de Benjamin va durar més de dotze hores. La causa real de la seva mort va ser la malaltia cardíaca que patia, evidentment agreujada per la seva fatiga extrema en travessar a peu el Pirineu des de França i per la violència dels que es limitaven a complir ordres. Per què la tesi del suïcidi és la que ha surat més temps?
La teoria del suïcidi va deixar Benjamin sol davant la història i va permetre als seus botxins viure en la impunitat més absoluta. A Portbou, Benjamin no va claudicar ni va pidolar clemència, no va renunciar als seus principis ni es va arrossegar davant la policia. És va mantenir dempeus, sense doblegar-se, denunciant la violència d’una detenció il·legal i fidel a un ideal, va pagar el preu de la llibertat amb la vida.
Portbou: 1940 i avui
El capvespre del 25 de setembre de 1940 Benjamin va arribar a Portbou. La seva estada al poble només va durar vint-i-sis hores, prou per a reescriure la història d’aquesta frontera. Benjamin i les dones que l’acompanyaven estaven asseguts esperant en la comissaria de l’estació. Havien presentat els salconduits a la policia amb la seguretat d’haver assolit la llibertat, però el temps passava i no els deien res. El neguit creixia, fins que un tinent de la Guàrdia Civil els va comunicar, sense gaire miraments, que estaven arrestats i que serien deportats immediatament a França. Els alemanys n’havien demanat l’extradició.
Avui, Portbou és un poble en decadència que l’exhibeix tranquil·lament, sense gens de sentimentalisme. La desaparició de les fronteres pel Tractat de Schenguen, i per tant, de les duanes, ha portat la vila a una situació de postració i melancolia. Però la decadència de Portbou té un toc de dignitat, que es concentra sobretot en l’estació de trens fantasmagòrica. A l’hivern Portbou és absolutament desolador, els seus carrers estan deserts, les cases tancades i el mar és immens i trist. Aquest Portbou preserva el misteri de la mort de Benjamin i no ha trobat cap argument per a comercialitzar amb aquest fet. Feliçment!
Qui era Walter Benjamin?
Va néixer a Berlin el 15 de juliol del 1892, fill de família adinerada de jueus assimilats. El distanciament amb els seus pares va marcar el seu caràcter. El pare era la imatge d’una aristocràcia rància obcecada en les formalitats i en el compliment estricte de les normes i la relació amb els seus fills era gairebé inexistent, com corresponia al model de l’època. La supèrbia de la classe dominant, l’ostentació d’una duresa altiva i una exigència freda i desmesurada transmetien als fills la necessitat de sobresortir, de destacar per sobre dels altres. Era una mena de competitivitat selectiva que poc a poc es va traslladar a tota la societat. La llavor per construir una classe excloent i superior portaria Alemanya a la ruïna moral.
Walter és va convertir en un individu reservat, una persona que defugia els convencionalismes i es manifestava crític amb una societat que abocava la gent a viure en la marginalitat. S’adonava del mal ús del llenguatge, de com les paraules eren manipulades i de la dificultat de dialogar i de comunicar-se. Anys més tard aquestes observacions serien la base de la seva reflexió sobre el llenguatge i de com el poder l’acaba convertint en un instrument per a manipular les masses. La perversió del llenguatge comportaria la substitució de la transmissió oral per una mena de virtualitat tecnològica que obriria l’era de la cultura de la imatge.
Arran de l’esclat de la Primera Guerra, Benjamin va considerar la guerra un absurd incomprensible, un engany monstruós en què, en nom de la pàtria, l’Estat alliçonava i enviava els seus fills a la mort. Va denunciar, també, la violència que emana de l’Estat: les lleis que dicta no busquen l’equitat, només pretenen justificar les seves actuacions. Les lleis no serveixen la justícia, sinó els interessos del poder.
Després de la guerra, la inflació va fer estralls i la misèria es va estendre. Als suburbis i als barris marginals s’estenia un sentiment de desconfiança, el nacionalsocialisme, com ha fet sempre el feixisme, aprofitaria aquell malestar, prometent retornar la gent al lloc i a la situació que es mereixien. Benjamin renegava d’una modernitat posada al servei de l’autoritarisme. En aquells anys, va entrar en contacte amb el marxisme, del qual després se’n desprendria i va fer la coneixença de Bertold Brecht, que va tenir una gran influencia en el seu pensament.
Exili
El 17 de març de 1933, sis setmanes després de l’arribada d’Hitler al poder, Benjamin abandonava Berlin i marxava a Paris, i es convertia en un exiliat polític. Mai més tornaria a Alemanya. A Paris es va retrobar amb coneguts, entre ells Hanna Arendt, a qui més endavant , quan les coses es van posat molt i molt negres, confiaria els seus manuscrits. Per a Benjamin, la sortida d’Alemanya va ser més suportable perquè l’esperava Paris, amb la seva cultura, art, biblioteques…Però, la ciutat de la llum, vivia d’esquena a la realitat i considerava que Hitler era un problema exclusiu d’Alemanya.
Però, l’1 de setembre de 1939, Hitler va envair Polònia i a França els exiliats alemanys van ser internats en camps de refugiats. W. Benjamin va ser internat en un camp de concentració, les pèssimes condicions del qual van afectar de manera irreversible la seva salut. Finalment, després de moltes vicissituds va aconseguir un visat que l’autoritzava a viatjar als Estats Units. Li calia dirigir-se a Marsella per a embarcar.
Marsella, una ratera
A finals d’agost, Benjamin va arribar a Marsella. Era un més entre mils de persones que buscaven un salconduit per a sortir de França i embarcar-se als Estats Units. Marsella era una ratera per una gran quantitat de gent que hi havia quedat retinguda: refugiats, apàtrides, desertors, contrabandistes, fugitius del nazisme de tot Europa. El caos i la confusió governaven la ciutat. Els tràmits per a obtenir permisos eren interminables. La tensió es palpava al carrer. Els aldarulls i baralles eren freqüents i qualsevol argúcia, trampa o suborn servia per a embarcar-se. La violència s’estenia per tota la ciutat i les sospites de denuncies i traïcions feien que la confiança i la solidaritat entre refugiats es trenqués. Per acabar-ho d’adobar, França va endurir les condicions per aconseguir el visat -ordres del govern de Vichy controlat pels nazis- i cada dia resultava més complicat sortir del país. Encara que la ciutat estava a la zona lliure, el govern i la policia treballaven descaradament a favor dels alemanys.
Europa era un infern, i Marsella l’única porta que quedava mig oberta. Benjamin, malgrat que disposava del visat, la condició d’apàtrida li impedia sortir del país. Per aquesta raó es va veure obligat a sortir de França clandestinament de manera desesperada, perquè els nazis volien de totes totes la seva deportació a Alemanya.
Portbou: la mort de Walter Benjamin
A Espanya la guerra havia acabat, però el dolor i el malviure continuaven ben presents en una societat dividida per l’odi i la mort. El 9 d’agost de 1940 el Consell de Ministres presidit pel general Franco va prohibir la entrada a Espanya a aquelles persones que no disposessin d’un salconduit per a sortir de França o que fossin apàtrides. Per als jueus que fugien del nazisme això era el final. Santi Vancells diu: “l’Espanya de la postguerra s’endinsava en la nit fosca de la història. Durant quaranta anys, un home acomplexat, obsessiu i recelós aplegaria sota la bandera de la por un país, cansat, depauperat i ignorant. La gent, sotmesa a la cruesa de la derrota i a la repressió, només aspirava a sobreviure a la seva indigència material i moral. Igual que la mort de Benjamin va ser esborrada, els quaranta anys de dictadura van deixar un país esgotat, sotmès al poder d’una oligarquia que va maquillar els crims i els ajusticiaments del franquisme amb total impunitat.
Quan W. Benjamin va arribar a Portbou , després de fer a peu el Pirineu, tenia 48 anys i disposava del permís per travessar Espanya i dirigir-se a Portugal. Però la policia espanyola l’estava esperant per ordre de Berlín. Ni els americans ni els soviètics van moure un dit per a salvar-lo. Uns els veien com un marxista i la Unió Soviètica com l’intel·lectual que havia abandonat la senda del comunisme.
Com diu la dita “entre todos la mataron i ella sola se murió”. La mort de Walter Benjamin, un dels intel·lectuals més brillants i influents de la primera meitat del segle XX, va ser causada per l’odi dels nazis, la col·laboració del govern francès de Vichy, el franquisme més venjatiu que feia la gara-gara als nazis, i per la indiferència dels americans i la clara hostilitat dels soviètics.