Venècia i la bellesa

08 Jun 2014

Fins fa poc, es considerava que la decadència de Venècia, com empori comercial i polític, va començar a partir del segle XVI i sobretot del XVII i la causa va ser el descobriment d’Amèrica, que va relegar les rutes mediterrànies en favor de les atlàntiques. Aquest fet hauria afectat no només Venècia sinó també a potents ciutats mediterrànies en la Baixa Edat Mitjana, com Gènova, Barcelona i València. Naturalment també s’hi afegia l’impacte de la caiguda de Constantinoble en mans dels turcs i el bloqueig comercial que se’n va derivar pel que fa al comerç amb l’Extrem Orient.  Sens dubte, la gran perjudicada va ser la Sereníssima República ja que posseïa el monopoli d’aquest comerç.Ara bé, el 2012, Acemoglu (MIT) i Robinson (Harvard) exposen en el llibre Por qué fracasan los paÍses una nova interpretació de les causes de la decadència de Venècia. Probablement la hipòtesi dels autors del llibre esmentat no es contraposa a l’anterior explicació, sinó que hi afegeix una altra variable interpretativa.

Parteixen de la base que el grup d’illes que forma Venècia, en l’extrem nord del mar Adriàtic, tal vegada va ser durant molt de tremps el lloc més ric del món, perquè a unes institucions econòmiques inclusives s’hi afegia unes institucions polítiques també inclusives. Però, com va néixer Venècia? La terrible època d’invasions que va assolar Europa després de la caiguda de l’imperi Romà va fer que les illes de la llacuna veneciana fossin un bon refugi per escapar dels saquejos. A partir del segle IX amb l’aparició de l’Imperi carolingi la situació s’estabilitza i com a resultat hi ha més seguretat i el comerç comença a expandir-se. Venècia estava en una situació geogràfica immillorable –al bell mig del Mediterrani- i ho va aprofitar. Comerciava bàsicament amb Orient; espècies i esclaus,-aleshores els esclaus majoritàriament eren blancs, procedents sobretot de l’Europa oriental, és a dir eslaus, nom que fa referència clara a l’esclavatge. I es va fer rica, extraordinàriament rica.

Segons Acemoglu i Robinson una de les causes principals de l’expansió econòmica de Venècia van ser una sèrie d’innovacions contractuals que van fer que les institucions econòmiques fossin més inclusives, és a dir, obertes a tothom. Sobretot la “commenda”, un tipus de societat per accions rudimentària que tenia vida només mentre durava l’expedició comercial. En “la commenda” hi participaven dos socis, un el “sedentari”, que no es movia de Venècia i l’altre que viatjava. El soci “sedentari” normalment hi posava la gran part del capital i els joves emprenedors que no tenien diners podien així entrar en el negoci del comerç marítim. Era una de les principals formes d’ascens social. Aquest sistema propiciava que noves famílies pugessin socialment i per altra banda va obligar també el sistema polític a ser més obert, més inclusiu. Per exemple, el dux, que governava Venècia, era elegit per l’Assemblea General, que representava a tots els ciutadans.

Cap a finals del segle XI (1082) la ciutat va aconseguir amplis privilegis comercials a Constantinoble i s’hi va crear un barri venecià que ràpidament va arribar a tenir deu mi habitants venecians. Amb el temps aquesta tremenda expansió econòmica de Venècia va fer que s’hi introduïssin canvis polítics de tipus limitatiu, com per exemple el Gran Consell dominat pels aristòcrates. Però al mateix temps es va produir una ràpida innovació financera que, en realitat, va suposar l’inici de la banca moderna en aquella època a Venècia.

Però el creixement econòmic al qual donaven suport les institucions venecianes inclusives anava acompanyat de destrucció creativa. És a dir, cada nova onada de joves emprenedors que es feien rics a través de” la comenda” o institucions similars tendia a reduir els beneficis de les elits establertes. Això finalment va dur a finals del segle XIII a la “serrata” (tancament) de Venècia. El Gran Consell es tancava per als de fora i els titulars inicials s’ havien convertit en una aristocràcia hereditària. Després de la “serrata” política va venir la “serrata” econòmica: els contractes tipus “comanda”, que havien enriquit Venècia, van ser prohibits. El comerç a llarga distància es va convertir en domini exclusiu de la noblesa. Quan les principals línies de negoci van passar a ser monopolitzades per aquesta elit (segles XIV i XV) va començar el declivi. Les institucions polítiques i econòmiques es van tornar extractives i va començar la davallada econòmica. Entre 1650 i 1800, mentre Europa creixia ràpidament, Venècia perdia població.

Segons Joan Vives, professor d’història de la música, flautista de bec i divulgador musical, Venècia en el segle XVII es va reinventar tot oferint bellesa a Europa. Durant aquest segle la Sereníssima exporta una gran quantitat de pintors, arquitectes, músics i artistes de tota mena. Atrau a fills de la reialesa o de la noblesa europea que s’hi hostatgen durant diversos mesos,- no com es fa ara, contractant els serveis de Ryan Air  i pernoctant-hi una setmaneta, a tot estirar.  Aquests nobles europeus  llogen palazzos sencers per encabir-hi tot el seu seguici, com, per exemple, el fill de l’Elector de Saxònia i rei de Polònia, Frederic August (1694-1733).

Pel que fa als músics el cas de Vivaldi és paradigmàtic. Va ser professor de violí a l’Ospedale della Pietà, una mena d’orfenat que aixoplugava noies sense pares o de pare desconegut i fins i tot filles de famílies nombroses que no podien atendre la seva formació ni el seu casament. Aquest tipus d’establiments a Nàpols es coneixien com a Conservatoris (d’aquí el nom de les institucions d’ensenyament musical). Nom que molts músics rebutgen justament per aquest origen. A Venècia en aquests centres s’interpretava de forma admirable música instrumental i música sacra coral. Una gran munió de gent s’aplegava en aquests llocs o en les esglésies per tal de sentir música. Cal tenir present que en aquell moment no existia cap possibilitat d’escoltar música enregistrada. Ara bé, aquelles noies, que tocaven com els àngels segons els diversos testimonis de l’època, ho feien darrera d’una gelosia, ja que era impensable que una noia toqués un instrument que es recolzés en alguna part del cos, com ara el violí i no diguem el “cello”.

Un altre músic venecià, exportador de bellesa, va ser Antonio Caldara, que després de recórrer mitjà Europa va venir, a principis del segle XVIII, a Barcelona on l’arxiduc Carles – melòman reconegut- li va donar l’encàrrec de compondre una òpera. Aquesta obra, “El piu bel nome” es va representar a Barcelona el 1708 a la Llotja de Mar amb ocasió del casament de l’Arxiduc amb Elisabet-Cristina Brunsvic- Wolfenbütel. Els escèptics del Tricentenari del 1714 segurament desconeixen que aquesta òpera havia estat totalment oblidada, malgrat ser remarcable i amb àries precioses, a la Biblioteca de Catalunya. És clar, que també es pot dir, com el musicòleg Joan Vives, “mira que som beneïts i hem d’esperar una ocasió com aquesta per redescobrir la que va ser la primera òpera que es va representar en italià al que se’n diria el Regne d’Espanya”.

Ara, Venècia ha esdevingut un museu, ple de turistes, però continua oferint bellesa.