Vençuda, però no submisa

16 Des 2023

A principis del segle XVIII, és a dir, ara fa més de 300 anys, Catalunya va deixar de ser un Estat, amb les característiques de l’època que no són ben bé les actuals, per convertir-se en una província. Com va ser possible i quines repercussions va tenir ? Doncs, va ser el resultat d’una guerra dinàstica, entre els Borbons i la Casa d’Àustria, principalment un conflicte internacional entre diverses potències europees per fer-se amb el control de les possessions de la monarquia hispànica, que cal recordar que en aquell moment tenia encara tot el seu imperi intacte i, per tant, era un “bombonet” molt temptador.

Ara bé, també va ser una guerra civil entre els dos membres que formaven la monarquia Hispànica, la Corona d’Aragó per una banda, que volia conservar les seves lleis que limitaven el poder del rei, i la Corona de Castella, que tenia un sistema polític molt més centralista i autoritari, però que, sobretot, era conscient de la seva decadència i volia aturar-la amb un canvi de dinastia. La classe dirigent de Castella pensava que aquest era el problema… De tota manera, com en totes les guerres, hi va haver excepcions en cada territori. Ras i curt: castellans partidaris del pretendent austríac, Carles, i catalans i aragonesos partidaris del futur Felip V.

S’ha publicat recentment un llibre del conegut i reputat historiador Joaquim Albareda, Vençuda, però no submisa, que fa referència a la Catalunya del segle XVIII i que explica, basant-se no en especulacions sinó en documents –fonamentalment els que es troben en l’Arxiu General de Simancas– , que, malgrat la repressió i la malfiança cròniques dels militars i de les autoritats polítiques borbòniques, els catalans no van deixar de protestar enfront de les arbitrarietats comeses pel nou règim ni van perdre la memòria de les llibertats perdudes, simbolitzades en les institucions de govern i en la representació política.

Però, aquesta reivindicació política d’oposició a l’absolutisme va coexistir amb un desenvolupament econòmic continuat, que tenia les seves bases abans de la Guerra de Successió, la responsable de la desfeta de Catalunya i la seva conversió en província. Es podria establir un cert paral·lelisme, salvant totes les diferències cronològiques i d’altres, amb la desfeta de 1939 per les tropes franquistes. Catalunya en va sortir trinxada per la guerra i per l’odi i la set de venjança dels vencedors, però, com que tenia una base econòmica molt sòlida, va ser capaç de refer-se, això sí amb molt d’esforç i sacrifici i amb anys i panys. Per aquesta raó, alguns historiadors han parlat de les dues hores zero de Catalunya: 1714 i 1939.

Dit d’altra manera: que la pròspera Catalunya del segle XVIII avancés pels camins que l’acabarien portant al capitalisme industrial del segle XIX –amb una acomodació creixent de la societat a la nova estructura política– no va impedir que la dissidència, la protesta política i la formulació de projectes de reforma fossin una constant al llarg del segle XVIII amb diversos motius de fons.

El retrat que l’historiador, Joaquim Albareda, fa de la Catalunya del segle XVIII està ben lluny de qualsevol victimisme o parti pris i ens explica les complexitats de l’època i del territori sense posar l’accent només en la repressió política, que va ser brutal, ni, per contra, idealitzar-ne el creixement econòmic i prosperitat, ni encara menys atribuir-ne l’origen a la política borbònica, perquè, certament, les visions simplistes deformen necessàriament la visió de les coses. Cal tenir present que la relació amb l’Estat, l’anomenat Leviatan, que es consolida a tota Europa durant el segle XVIII, va ser a la Corona d’Aragó especialment traumàtica, després d’una guerra civil i una conquesta.

El triomf borbònic suposà la liquidació de l’estructura constitucional existent (formada per la Corona de Castella i per la Corona d’Aragó). Això va posar les bases del naixent estat-nació, Espanya, talment com a la Gran Bretanya i a la monarquia austríaca. Ara bé, cal recordar que l’Acta d’Unió d’Escòcia i el sistema de la monarquia dual austrohongaresa van ser formules d’unió clarament molt millors i més reeixides que no pas el simple i brutal “justo derecho de conquista” aplicat a la vençuda Corona d’Aragó. A més, la Gran Bretanya va oferir als escocesos oportunitats molt més favorables de participar en l’imperi colonial que no pas en els cas dels súbdits annexionats per l’imperi Hispànic, tal com va explicar el conegut historiador britànic John H. Eliott.

L’Estat català va deixar d’existir, com va afirmar Pierre Vilar. Ara bé, ja hem dit al principi que cal contextualitzar el terme Estat en el seu moment històric. De fet, era un Estat amb una sobirania imperfecta, perquè no disposava de monarquia pròpia, a diferència d’Escòcia, i formava part de la monarquia composta hispànica. Però, comptava amb un sistema jurídico-polític, consolidat al segle XIII, basat en les Constitucions, les Corts, la Diputació del General, fiscalitat, sistema financer, moneda pròpia i plenes atribucions en economia, justícia i, sobretot, govern propi. I, sense cap mena de dubte, una de les pèrdues més sentides per part de la població va ser la de participació política en les institucions, on els ciutadans honrats i burgesos tenien una representació destacada, i l’home comú era present mitjançant el sisè conseller, que corresponia als artesans, una conquesta popular del 1641.

Era un Principat sense príncep, segons el mateix Eliott, i la clau de volta eren les Constitucions. Cal remarcar que a diferència del caràcter actual d’una Constitució, les Constitucions catalanes eren de caràcter acumulatiu, és a dir, s’anaven sumant lleis, que no acostumaven a entrar en contradicció amb les anteriors. Tot i que el sistema s’havia anat erosionant per manca de reunions de les Corts des del 1599 i per l’avenç del poder reial acabada la Guerra dels Segadors, la represa del constitucionalisme va ser una realitat inqüestionable en les Corts de primers del segle XVIII, just poc abans de la guerra .

A Catalunya l’absència reial que en un principi era un greu inconvenient polític a la llarga es va convertir en un avantatge alhora de definir una política pròpia. Es pot afirmar que, efectivament, a Catalunya havia arrelat una cultura política de tipus “republicà”, però no antimonàrquica, que es basava en les Constitucions (lleis que anaven des del segle XIII fins el 1706), uns drets que emparaven beneficis fiscals en diferents àmbits: la guerra, la justícia, l’economia i la llibertat i que, sobretot, limitaven el poder del rei. Això últim era molt i molt rellevant en una època en que els Estats eren cada cop més poderosos i tendien clarament cap a l‘absolutisme, que traduït volia dir tot el poder per al rei i molts pocs drets per als súbdits. D’aquí deriva la forta tradició a Catalunya de respecte i amor per la llibertat política.

Connectant aquests fets amb el present, com diu en una entrevista recent, l’advocat defensor de tants i tants antifranquistes, August Gil Matamala, “Un dels defectes principals de l’independentisme actual és el seu victimisme històric, –no en el sentit que sovint s’usa interessadament del terme victimisme– sinó aquesta consideració que sempre hem estat derrotats i no sabem entendre un fet o una circumstància com una victòria. Tot ens sembla poc, i com que res no és definitiu, com que no hem tingut la victòria definitiva, qualsevol cosa ens sembla una derrota. I això, és clar, dins un procés històric, com és la lluita independentista, és una concepció totalment negativa”. És clar que com diu el periodista Antoni Batista “hi ha moltes persones a Catalunya, no independentistes ideològicament, que han presentat la dimissió d’esperar que Catalunya es pugui desenvolupar a Espanya amb comoditat nacional, econòmica i social, sense extorsions fiscals, amb trens que no vagin a tres quarts de quinze, reducció dràstica d’inquietants esperes sanitàries, sense inquisidors lingüístics hereus dels de l“idioma del imperio”… i si l’Estat no fos el bel·ligerant que ha arribat a ser: des de la llenya als carrers del Primer d’Octubre i la intervenció de l’autonomia a la dels tribunals que el van sentenciar i encara el sentencien”.