Unamuno
i Amenabar

22 Feb 2020

L’estrena de la pel·lícula d’Amenábar Mientras dure la guerra ha ressuscitat un debat, que ja fa uns anys es manté sobre el que realment va passar al Paranimf de la Universitat de Salamanca, el 12 d’octubre de 1936, entre Miguel de Unamuno i el fundador de la Legión, Millan Astray, l’escena culminant de la pel·lícula.

Segons la història, fins ara difosa i apresa per diverses generacions d’espanyols, Miguel de Unamuno va acabar la seva interpel·lació al general José Millán Astray al paranimf de la Universitat de Salamanca amb aquestes paraules: “Este es el templo de la inteligencia y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta, pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir, y para persuadir necesitaríais algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho.” D’aquesta manera, l’intel·lectual basc es va fer perdonar el seu suport inicial als colpistes, i es va convertir en un símbol de la democràcia contra la dictadura, de la civilització contra la barbàrie. És impossible no sentir una gran emoció quan el savi ancià s’enfronta a la bestialitat del general mutilat. Les seves paraules formen part de la mitologia espanyola i s’ha convertit en una mena d’evangeli de valentia cívica enfront de la brutalitat dels militars i del feixisme.

Dubtes sobre la literalitat de les paraules d’Unamuno

Ja fa anys que alguns sospitaven que aquell discurs estava embellit i retocat per a la posteritat. El matrimoni format per Jean-Claude i Colette Rabaté, especialistes en la figura d’Unamuno i autors d’una monografia monumental i canònica sobre la vida i l’obra del pensador, ja van assenyalar que en el relat dels successos del paranimf hi havia una voluntat clara de dramatitzar els fets amb tots els ingredients indispensables per a la seva teatralització. Els Rabaté ja van identificar l’autor real d’aquesta versió popular, traient-li molt crèdit.

Ara, l’historiador Severiano Delgado, bibliotecari de la Universitat de Salamanca, ha reconstruït pas a pas com es va formar aquesta llegenda i ha qüestionat que es produís d’aquella manera en què s’ha anat transmetent i que el film d’Amenábar recull. Basant-se en els pocs testimonis presencials de com va anar l’acte, Severiano Delgado ha reconstruït aquell 12 d’octubre de 1936.

Ara anem a veure com es va gestar aquest mite. Ho farem per fases:

Primera fase

El primer problema és la impossibilitat de reconstruir les paraules d’Unamuno perquè, encara que l’acte es va retransmetre per la ràdio, el rector va parlar sense micròfon i no es va enregistrar la seva intervenció.

Segons la versió del professor Delgado, sembla que tot va començar quan Unamuno va esmentar a José Rizal, heroi de la independència de les Filipines, i Millan Astray, aquell brutal cap de la Legió, no va aguantar que se cités com a exemple a Rizal, al qual considerava un enemic i un traïdor. El legionari, aleshores va cridar el “¡Muera la intel·lectualitad traidora!” mentre s’alçava un guirigall de veus entre les quals va destacar la del professor Ramón Bermejo, que va dir: “Aquí estamos en la casa de la inteligencia”. Millán Astray va donar per acabat l’acte tot ordenant a Unamuno que acompanyés a la dona de Franco, Carmen Polo, a la sortida. No hi va haver rèplica ni solemnitat, ni armes encanonant al rector. La reunió es va dissoldre entre crits i fanfarronades.

L’Anti-Espanya

D’aquesta famosa sessió al Paranimf de Salamanca, tenim, en canvi, les intervencions de diversos oradors que van deixar anar tòpics sobre l’«anti-España». Un dels més abrandats, el catedràtic Maldonado, sembla que va provocar l’enuig d’Unamuno quan va llançar un furibund atac contra Catalunya y el Pais Basc, qualificant-les de «anti-España» i de càncers en el cos sà de la nació. Maldonado va afegir: “el fascismo, sanador de España, sabrá como exterminarlos, cortando en la carne viva, como un decidido cirujano libre de falsos sentimentalismos». Tot reutilitzant termes originals del bisbe català Pla i Deniel, que era present a l’acte, va elogiar el paper de l’Exèrcit que havia encetat amb èxit una nova i veritable «cruzada nacional» i va afirmar que “catalanes y vascos, que eran los más ricos… se habían convertido en explotadores del hombre y del nombre español, […] y habían estado viviendo hasta ahora a costa de los demás, en medio de este mundo de necesidad y miserable… en un paraíso de la fiscalidad y de los altos salarios ».

En conclusió, sembla, doncs, que les exageracions retòriques, la cursileria, la manca d’un mínim respecte i l’abús pseudo-cultural van fabricar un discurs destinat a fer bullir les escasses neurones del públic i la ira d’Unamuno.

Segona fase: com es va gestar el mite

Tot va començar, segons Delgado (que fa anys investiga la figura d’Unamuno a Salamanca), el 1941, quan ja havien passat cinc anys dels fets. Luis Portillo era un jove professor de Salamanca que va lluitar en la guerra al bàndol republicà i es va exiliar a Londres (on va esdevenir pare, per cert, de Michell Portillo, polític anglès, admirador de Thatcher, ministre de John Major i ara periodista de viatges). Havia conegut Unamuno a la universitat, però el 12 d’octubre ja no era a la ciutat, per tant, no va presenciar els fets. Es va informar del que havia passat a través de la premsa francesa i de la republicana, que van explicar una versió d’oïda, sense cap testimoni presencial. Mentre, la censura de la premsa franquista va silenciar totalment l’assumpte.

En 1941, Portillo col·laborava amb el servei exterior de la BBC, on va conèixer George Orwell, un gran coneixedor d’Espanya i molt sensible a la causa dels exiliats republicans. Va ser Orwell qui el va posar en contacte amb el prestigiós crític Cyril Connelly, que li va encarregar un relat per a la revista literària que dirigia, Horizons. Portillo va compondre una narració imaginària de l’acte de el 12 d’octubre de 1936 al paranimf de Salamanca. El text de Portillo es titulava Unamuno’s Last Lecture.

Delgado explica que el relat té una clara intenció literària no historiogràfica, i que Portillo no va intentar descriure de manera objectiva l’acte del paranimf, al qual no va assistir, sinó fer una recreació literària destinada a subratllar la brutalitat de Millán Astray i la valentia d’Unamuno, que s’atreveix a enfrontar-se al grotesc militar.

Així doncs, el relat de Portillo, en el context de la II Guerra Mundial, reuneix tots els elements que es convertiran en canònics: el discurs de Millan Astray amb el seu famós “Muera la inteligencia”, la dignitat del savi catedràtic i l’escenografia feixista i ofegadora (un retrat en sèpia de Franco penjat a la paret i el públic cridant “España una, grande y libre”). Ara bé, cal remarcar que és impossible que un retrat de color sèpia presidís la sessió, perquè Franco feia només pocs dies que havia estat elegit cap d’Estat –l’1 d’octubre del 36– i els crits feixistes sobre Espanya encara no estaven en circulació.

Però, així com el discurs de Millan Astray és una invenció total de Portillo, el d’Unamuno tot i ser una recreació, fruit de la seva imaginació, es basa en paraules que Unamuno havia pronunciat en altres ocasions i en altres llocs. Per exemple, la frase de “vencereis pero no convencereis“, l’intel·lectual basc l’havia pronunciat en altres circumstàncies i devia ser més o menys així: “hay que tener presente que vencer no es convencer y conquistar no es convertir.”

Tercera fase:

El 1953, el mite es va convertir en història quan l’article de Portillo es va publicar en una antologia dels millors articles d’Horizon, que es va titular The Golden Horizon. Un exemplar d’aquest volum va anar a parar a mans d’un jove investigador, Hugh Thomas, que estava escrivint una monografia sobre la Guerra Civil espanyola. La seva obra es va titular The Spanish Civil War (1961), i en ella va incloure el relat de Portillo pràcticament sense retocar, amb el retrat en sèpia de Franco i els crits franquistes inclosos, prenent-lo per una crònica veraç.  Vet aquí, com una recreació literària d’uns fets és va convertir en una història fonamentada i en un mite creïble.

El llibre de Hug Thomas va tenir un èxit enorme. Gràcies a aquest llibre la història de Portillo va esdevenir la narració oficial. “Aquest relat ha tingut com a conseqüència que encara en els nostres dies se segueixi considerant el discurs d’Unamuno escrit per Luis Portillo com a paraules textuals de rector de Salamanca”, lamenta Delgado, que creu que “és impossible reconstruir la literalitat del discurs pronunciat per Miguel de Unamuno”. Tota la investigació de Severiano Delgado es basa en documents digitalitzats d’accés gratuït a biblioteques i arxius, de manera que és una investigació que es pot consultar i comprovar des de casa.

Amenabar i Unamuno

Finalment, tornant a la pel·lícula d’Amenabar, els especialistes en Unamuno, com el matrimoni Rabaté, afirmen que no cal oblidar que la pel·lícula és ficció, però que ajuda a entendre millor la figura d’Unamuno i el context de la bestial i caïnita Guerra Civil, en especial els primers mesos del 36.

Al cap de pocs mesos, desembre del 36, poc abans de morir, el pensador espanyol va dir: “Se acercan dias terribles…” i demanava “renunciar a la venganza porque creo que el gran mal de los españoles es el resentimiento y el odio”