Relat sobre la Transició màgica
16 Set 2018
Bàsicament existeixen dos relats sobre la transició de la dictadura franquista a la democràcia parlamentaria, configurada en la Constitució de 1978. Es tracta d’unes narracions fundacionals que busquen objectius polítics, però el coneixement històric en el qual es basen sol ser molt deficient.
Ara bé, entre el primer relat que considera la Transició com un model que cal aplaudir i lloar, i el segon, que s’ha desenvolupat en els últims anys i que presenta la Transició com l’origen de tots els mals presents de la societat espanyola, apareixen nombrosos interrogants que fins ara no han estat contestats de manera satisfactòria perquè la historiografia té encara moltes mancances i sobretot perquè políticament no ha interessat.
Tot i així, cada dia afloren nous documents i personatges que presenten aspectes fins ara inèdits –com, per exemple, sobre el paper del rei Joan Carles–, que obvien l’hermetisme i la relativa opacitat en què la majoria d’historiadors havien de treballar. A més, és probable que els historiadors pretenien dificultar la instrumentalització de la història, cosa gens fàcil d’aconseguir…
Per raons d’espai, tractarem en aquest article només el primer relat. Properament analitzarem el segon.
El Rei, Suárez i Torcuato
“El relato de la Transición mágica”
El relat més estès sobre la transició, en particular en els mitjans de comunicació, parteix de la idea que va existir una voluntat ferma d’establir un règim democràtic per part del rei Joan Carles, amb l’estreta col·laboració d’uns polítics reformistes, encapçalats per Adolfo Suárez, amb el paper rellevant de Torcuato Fernández Miranda. La seva acció política –la reforma– donaria lloc al desmantellament de la dictadura i a l’establiment d’una democràcia semblant a la dels països occidentals.
És a dir, la democràcia espanyola seria una democràcia atorgada, fruit de la voluntat i de l’habilitat de les elits governants. A vegades aquest relat s’ha completat, quan ha interessat políticament, en reconèixer la col·laboració subordinada de les formacions antifranquistes i la passivitat política del poble espanyol, interpretat, en aquest cas, com a prova de la seva maduresa política.
Les peces fonamentals d’aquest relat són les següents:
El paper del rei Joan Carles. En aquest relat mític normalment s’obvia una pregunta clau: per què algú, preparat per a ser rei de la “Monarquía del 18 de julio”, que va jurar fidelitat als Principios del Movimiento Nacional i a les Leyes Fundamentales franquistes, de cop i volta es transforma en un impulsor de la democràcia, que entrava en total contradicció amb les bases doctrinals, polítiques i institucionals del règim. Doncs, la resposta és relativament senzilla. El primer objectiu per al titular de la Corona va ser consolidar la monarquia. I per a consolidar-la calia partir de la constatació que, a finals dels 70, la dictadura franquista estava en una profunda crisi, encara que conservava intacte un formidable aparell repressiu i tenia suports importants i es beneficiava de la passivitat de la majoria de la població.
Ara bé, una reforma democratitzadora no volia dir ni per al rei ni per als que l’envoltaven, tots ells franquistes més o menys intransigents, una democràcia plenament homologable. Si més no a curt termini. Com va afirmar Tomás Garicaño Goñi, “casi todo el mundo hablaba de democratizar, pero no estoy seguro de que todos estuviéramos de acuerdo en el significado de democracia”.
Finalment, el Rei sembla que a contracor, veient que no hi havia altra solució –això és el que va dir als militars– va anar cedint en el que abans eren les línies roges del règim: la legalització del PCE, les eleccions del 15 de juny de 1977 i l’aprovació dels Estatuts d’Autonomia del País Basc i Catalunya. Però no tothom hi estava d’acord, ni de bon tros. A tall d’exemple tenim les declaracions de Fraga Iribarne, “a la vista está que por no haber hecho una reforma, sino por haberse hecho las cosas como se han hecho, a base de amnistías, de declaraciones mal pensadas, pues el resultado es que ahora mismo se ha hundido la autoridad… todo esto se podía haber evitado”. (14 d’octubre de 1979)
“Nosotros trajimos la democracia”
Aquestes paraules formen part del llibre amb el significatiu títol Al servicio del Estado de Rodolfo Martín Villa, personatge important, però tèrbol, d’aquella època, que afirmava que “sin los reformistas del franquismo, la reforma política y el cambio no hubieran sido posibles”, i “si la izquierda era quien enarbolaba la bandera de la democracia, nosotros nos limitamos a traerla. Nada menos”. Aquesta mateixa posició ha estat defensada per molts altres franquistes reformistes i reproduïda abastament en el seu relat sobre la transició.
Martin Villa i Fraga
Immediatament es planteja una altra pregunta: com es justifica el trànsit de la dictadura a la democràcia per part d’uns personatges que mai van fer la mínima autocrítica ni personal ni pel que fa a la dictadura? Doncs, a base de construir un relat, amb el qual es recargola la realitat passada fins a fer-la irreconeixible. D’entrada, presentaven el franquisme com un règim dotat d’una legitimitat d’origen, fent seu el mateix discurs que la dictadura sobre la guerra civil. En segon lloc, afirmant que el franquisme havia evolucionat notablement des de la dècada dels 60. Aquesta pretesa evolució, segons la propaganda franquista, havia estat paral·lela a la de la societat espanyola, sota la conducció del règim però en realitat malgrat el règim. Les mateixes normes que havien servit per a negar els drets civils bàsics i el pluralisme polític, ara es convertien, per art de màgia, en tot el contrari.
De fet, ja el franquisme va començar a utilitzar una mistificació del llenguatge democràtic: Constitució per referir-se a les Lleis Fonamentals, però també Estat de Dret, llibertats, democràcia (sona, oi?) etc…, que falsejava la realitat sociopolítica, de manera que en la Transició es va aprofitar per fer veure que les propostes reformistes formaven part del llarg procés democratitzador pretesament iniciat al principi del franquisme. Aquell llenguatge fals va ser aprofitat per Rodolfo Martín Villa, Fraga, Osorio i “tutti quanti”, la majoria d’Alianza Popular en aquells moments, partit del qual va sortit l’actual Partit Popular.
Comencem a entendre de què va aquest relat…