Tota llengua és soluble en àcid jacobí (i 2)

11 Set 2015

L’escriptor Joan-Lluís Lluís parla sobre l’engany, les mentides i la manipulació en què es veu sotmesa França al llibre La conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, un fragment del qual reproduïm a continuació. 

–El gos: entre ser català francès o català espanyol, no em sembla pas que tinguis cap preferència. Això m’estranya perquè, si me de refiar del que diuen els altres cans del vilatge, és una gran sort no haver nascut espanyol.

-Sí, a França hi ha un menyspreu a vegades inconscient contra alguns països, posats en un grau inferior en l’escala de les nacions. Espanya és d’aquests. Però, a la Catalunya Nord, aquest menyspreu que és ben viu, es complica amb un sentiment d’inferioritat de cara als catalans dits espanyols, considerats sovint com els catalans “de veritat”; els catalans rics , si més no.

Jo, posat a ser català, m’agradaria a la vegada no haver de menysprear ningú ni sentir-me inferior a ningú… tot això per dir que no crec que, per un català, ser francès sigui millor que ser espanyol. Ja sé que això a vegades sorprèn els que han hagut de viure dintre dels budells de l’Espanya franquista…. Si Girona fos francesa, qui parlaria català a Girona?… que provin d’imaginar-se una Gérone amb un dotze per cent d’atur, amb una delinqüència de les més altes de França, amb un Front National que oscil·la segons els anys entre el vint i el trenta per cent dels vots (dades del 2000)… mira Perpinyà i veuràs el retrat fidedigne d’una Girona sense ànima, provinciana i acomplexada… ha pagat car l’honor de ser francesa, però devia valer la pena perquè molts pocs renunciarien a una situació tan honorable.

–El gos:  I la llengua, preservar la teva llengua, també és un somni, no?

– …Per parlar de la llengua aquesta que parlem tu i jo, el català, hem de parlar de la llengua francesa, i, doncs, altra vegada de França i els francesos.

A França, ja se sap, l’única llengua oficial és el francès. De fet, això es va proclamar com a veritat absoluta al moment del a Revolució francesa, però molt abans els reis ja intentaven engrunar totes les altres llengües del reialme… però la segona llengua més parlada és l’àrab, a causa de la forta immigració vinguda de països arabòfons. L’àrab ha passat al davant de totes les llengües autòctones i això pot voler dir que hi ha molts àrabs -l’extrema dreta diria que és així i que n’hi ha massa- però significa que les llengües autòctones han perdut, molts, molts parlants…

A França , a més del francès, hi ha set llengües minoritàries o, més ben dit, minoritzades. Aquestes llengües els francesos les anomenen dialectes, i quan se senten agredits en la seva francesitat, patuesos. Són aquestes, per ordre alfabètic: alsacià, basc, bretó, català, cors, flamenc, occità…. set llengües que es troben totes en perill de desaparició en territori francès… Fa segles que França intenta, conscientment, fer-les desaparèixer i d’això se’n diu lingüicidi.

–El gos: …És tan greu que morin?

– Totes les llengües han de morir un dia, és veritat. Els humans també han de morir, però acceptar aquesta evidència no vol dir acceptar l’assassinat …  cada parla, ja se sap, veu i descriu el món d’una manera diferent, i per això no té preu… Però, per als francesos, és més engrescador plànyer tribus llunyanes de jungles espesses, que no alsacians, bascos, bretons, catalans…. Tothom està d’acord per dir que les llengües són riquesa, però, què es fa per a preservar-les? …què és més urgent: salvar una butaca d’estil Lluís XIII entre altres butaques d’estil Lluís XIII o salvar una llengua? Els francesos no s’han plantejat mai aquesta pregunta, em sap greu dir-t’ho,  i és així com els diners van cap les butaques…  hi ha molts francesos, sovint autoproclamats progressistes, que consideren que la humanitat parla massa llengües… És clar, que, aquests mateixos francesos no suposen mai que el abandonar el francès també podria ser fer un favor a la humanitat… al contrari, el francès és una llengua amb cromosomes superiors…

L’anglès enemic

-Però els francesos també poden arribar a sentir-se agredits i sovint pensen que la seva llengua corre un perill davant de l’anglès… perquè, per  ells, no tenir el primer lloc al món vol dir ser en perill d’extinció.  

El gos: que no vares aprendre a parlar anglès, a l’escola francesa?

-Només una mica… Senti una enveja considerable d’altres sistemes educatius capaços de formar gent realment políglota. A França no funciona, però no és greu, ja que els francesos, en els fons, estan orgullosos de ser monolingües. És una prova d’independència i d’autosuficiència… i per això els francesos menyspreen  una mica els països que promouen l’aprenentatge eficaç de molts idiomes… Hi ha, doncs, a França un orgull del monolingüisme. És un orgull fascinant, sobretot perquè afecta també a gent culta i intel·ligent, polítics, artistes, escriptors i periodistes.

El gos: Espera un xic. En parlaves de català, de basc, d’occità i tot seguit en véns amb l’anglès … Quina relació hi ha?  

-És el mateix en el fons. Els francesos es pensen que totes les altres llengües són enemigues potencials de la llengua francesa. Per ells, hi ha una guerra amb dos fronts: el front exterior… sobretot contra l’anglès, i el front interior, contra “els patuesos”. Cal dir que sovint els fa més ràbia el front interior, perquè el veuen com una conxorxa de traïdors, una cinquena columna de malparlants…. ho veuen com l’obra malèvola d’allò que els feixistes anomenen l’anti- França….

Drets i argúcies

El gos: Acaba amb les llengües de l’interior, com tu dius i després passaràs a la francofonia…Hi ha una part important del món polític francès disposat a donar-los un mínim de reconeixement.  

-És veritat, els progressos són reals i això demostra que no cal desesperar mai de ningú… però aquest reconeixement volgut per alguns, no arriba a tenir lloc de debò. França ha signat la Carta europea de llengües minoritàries, però el Parlament no l’ha pogut ratificar. El Consell Constitucional, que és una mena de club de guardabarreres de l’ordre constitucional francès, va dir que aquesta Carta infringia els principis de la Constitució i el president de la República, Jacques Chirac, va refusar modificar-la… Potser saps, que a més de la Declaració Universal de Drets Humans, hi ha una Declaració de Drets de l’Infant. I França, com se sap, la va signar i ratificar. Però, França, aquest país capdavanter de la democràcia, va refusar signar un dels articles…. es va negar a signar l’article que garanteix als infants el dret d’estudiar la llengua de la seva col·lectivitat. La raó és ben simple: a França, segons la Constitució, no hi ha col·lectivitats, només hi ha individus i els drets del individus són protegits de sobres. Així, amb una argúcia semàntica, França refusa un dret als infants. I ho fa amb tota la bona consciència.

-El gos: Bé, d’acord. Ara passem a la francofonia. Què hi tens en contra?

– quan es parla de francofonia, no s’expliquen les condicions d’escampament de la llengua francesa arreu del món. Els seus promotors insinuen que el francès s’ha estès de manera espontània …no es parla mai de colonització com a eina d’imposició de la llengua. Si avui es parla francès a l’Àfrica, es perquè els francesos varen colonitzar-ne una gran part i perquè varen explotar-la, esclavitzar-la, menystenir-la. La colonització, ja ho hem vist, és una de les formes de la negació dels drets humans. Per tant, la francofonia està bastida sobre una mentida, la d’una germandat natural de francòfons entusiastes.

De catalans a francesos

-El mètode dels francesos, sota tots el règims, ha estat més o menys similar, en el conjunt de territoris amb llengües empipadores. El menyspreu obert, unes interdiccions progressives i l’oferiment calculat de la integració social, tot això simultàniament o successivament, segons els casos. Del menyspreu, ja n’hem parlat abastament. Es tracta de dir que les altres llengües no són llengües, són una pasta informe i un xic nauseabunda, sense història ni gramàtica. Quan, en algun cas, és massa evident que és una llengua “veritable”, com ara amb el català, es fa tot el que es pot per minimitzar-ne la importància, se’n nega la riquesa o se la redueix a consideracions folklòriques i es diu que és un idioma estranger, que crea repugnància a les orelles patriotes. Les interdiccions progressives… va ser el cas del català el 2 d’abril de 1700, per un edicte de Lluís XIV. A partir d’aquell moment, la llengua va entrar de debò en decadència, perquè ja no va ser necessària per a res que no fos el plaer eventual dels que la volien emprar. I quan una llengua només serveix per a l’ús privat, oral o escrit, i se l’exclou de tot sistema d’aprenentatge, comença a esmicolar-se, s’encamina cap al gran cementiri de les llengües… Em sembla que es pot dir que el francès va guanyar terreny al ritme en què els catalans, els bretons, els corsos es varen convèncer que només amb el francès podien viure millor. Moltes portes eren infranquejables sense un domini parlat i escrit del francès. Les altres llengües totalment bandejades, no podien servir per a res en aquell esquema absolutista. Llavors els mateixos parlants varen esdevenir còmplices de l’afrancesament i de la francesització del seu país; varen explicar als seus fills que calia parlar francès… cada generació tenia més vergonya de parlar català i sobretot més vergonya de parlar català als més joves.  Aquest sistema, avui, quasi no es veu i per això molts es pensen que no va existir mai. Però si ja no es veu és justament perquè va ser eficaç, a vegades d’una eficàcia cruel. I no gens democràtic. Podria parlar dels mètodes borbònics de colonització … i de repressió, però, els Borbons, ja se sap, mai no varen ser demòcrates, i per tant, m’acontentaré de parlar de l’escola republicana…creada fa un xic més d’un segle, sota la III República, l’escola coneguda com a “gratuïta, laica i obligatòria”.

L’escola monolingüe

…Els mestres varen tenir la poc gloriosa responsabilitat d’organitzar un rentat de cervell col·lectiu. Un dels deures que tenien era imposar el francès com a única llengua de l’escola… només francès a les aules i al pati… l’alumne que passava sota el porxo de l’escola, havia literalment de posar-se la llengua a la butxaca. Treure’n-la podia costar car. Punicions i catxots, plantofades, calbots, galtades, mastegots, castanyes, hòsties, bufes, giramosques, ancades (amb calces posades o abaixades), galtes macades, orelles pessigades, cabells estirats, cops als dits. Tot això en una escola en què, des que havia estat creada, estava prohibit emprar càstigs físics…

-L’escola del “país dels drets humans” va ser també, per a milions de nins i nines, generació rere generació, una gran olla de por… I és justament aquesta por que els mestres varen utilitzar per arribar a excloure les llengües brutes de l’escola. La por, la humiliació i la vergonya, tot això contra mainatges (mainada) que no tenien més culpa que la de parlar la llengua dels seus pares i del seu país. El mètode més espectacular utilitzat a tot el territori republicà dels drets humans va ser l’Objecte de la Vergonya… un objecte que canviava, segons els anys i els llocs: un tros de fusta, una tira de cuir, una pedra, un os de cabra…Era simple i eficaç. Era sàdic. El mestre donava aquest objecte al primer mainatge (nen) que parlava català. Un mot era suficient. Aquest objecte simbolitzava la llengua rebutjada i la vergonya de parlar-la… i volia dir que al final del dia seria castigat…. L’infant, tenia un mitjà, també simple i sàdic de desfer-se a l’encop de l’objecte, i per tant del càstig promès: regalar l’objecte, i per tant el càstig, a qualsevol altre infant que també deixés anar un mot en català. Aquest, és clar, no podia negar-se a agafar-lo i només podia desempallegar-se’n donant-lo a algú altre. T’ho dic, era un mètode molt eficaç, que va incitar els alumnes a encadenar-se la llengua i que, al mateix temps, va elevar la delació a virtut cívica. Aquests infants estaven convençuts pels discursos  dels mestres successius de la necessitat de parlar només francès i tenien dins l’esperit un terror inesborrable que no els deixava mai del tot: parlar català era una falta i una falta sense possibilitat de remissió. Parlar català anava associat al terror sentit cada matí durant anys.  

La història de França és, des del punt de vista de la història de les llengües, una història totalitària. Els reis van començar el programa d’esborrament de manera més aviat empírica, però la Revolució francesa, l’imperi i els repúbliques varen concebre i aplicar un sistema ideològic de lingüicidi.

Massa símbols

-El gos: Però fins i tot en el marc francès hi ha un catalanisme, no? Hi ha gent que accepta i defensa la República i que al mateix temps accepta i defensa el dret de parlar català.

-França vol ser França i prou i aquest principi és més important que la realitat. Crec, que molts republicans de pedra picada s’estimarien més perdre Còrsega que fer concessions constitucionals. Pot semblar una paradoxa, però millor una França sense Còrsega que una França que, per guardar Còrsega, hagués de renunciar a dir-se “una i indivisible”, hagués d’acceptar ser diferent de com la varen somiar els revolucionaris. Millor perdre Còrsega que ser federal. Fins i tot, val més una Còrsega independent que una Còrsega autònoma… prefereixen que continuï l’estat de guerra latent que hi ha des de fa un quart de segle a l’illa… França, no es diu prou, ja era “una i indivisible” al temps de l’Algèria francesa. No parli d’altres colònies, que eren considerades com a possessions, però el cas d’Algèria era diferent, ja que estava integrada a la França estricta, era un territori dividit en departaments. I es deia allò del Mediterrani que talla França com el Sena talla París. Va ser en part en nom d’aquesta unitat i d’aquesta indivisibilitat  que França hi va fer-hi vuit anys de guerra vergonyosa. Un país raonable hauria mirat de trobar una creença menys feridora, més adaptable a la realitat. Però els francesos, no, ho refusen tot i s’estimen més l’afrontament que la concessió……Has notat fins a quin punt  tot el que té a veure amb la República sembla copiat de la religió?

-El gos: No, he de confessar que no. Però em sembla que ara m’ho revelaràs.

Marianne és la figura al·legòrica, personificació i un dels símbols nacionals de la República francesa.

La Divinitat comuna

-Parlem clarament: França no és cap país,França és una religió… La Pàtria és a l’encop Déu i el Paradís. I avui tot aquella simbologia creada en aquells temps (la Revolució) ho demostra. Agafa qualsevol símbol del catolicisme i li trobaràs un equivalent directe en la República. La Santa Creu: el retrat del President de la República. La Mare de Déu: el bust de Marianne, la personificació femenina de la República. Les tres virtuts cardinals (fe, esperança i caritat): el lema oficial (Llibertat, Igualtat, Fraternitat). La processó dels dies sants: la desfilada del 14 de juliol i del’11 de novembre. Podria continuar…

França, com a estat laic, garanteix a tots els que  viuen al seu territori la llibertat de culte, però perdona difícilment que els francesos no s’ajuntin per adorar-la com a divinitat comuna a tots. Aquesta necessitat d’adoració escampada pels autors del llibres d’història per a escolars ha esdevingut una d’aquestes evidències de les quals no es parla… França és una religió. I aquesta religió, al segle XX, va tenir les seves croades, en particular el 1914, i va tenir el seu tribunal d’inquisició, durant la guerra d’Algèria. Sense aquesta concepció  divina de França, que mereix el sacrifici dels seus fills, les guerres d’Europa potser no haurien estat ben bé el que varen ser… els francesos que volen aquesta França divina són nacionalistes, ara ja ho saps. Són nacionalistes que han confiscat la República en benefici seu, mentre que la República si hagués estat democràtica de debò, respectuosa amb les diferències, hauria estat una invenció extraordinària…. Els republicans blanquegen el nacionalisme com d’altres blanquegen els diners bruts.. I jo en aquest context i davant teu només em puc confessar apòstata, perquè no hi crec pas però hi vaig creure, producte jo també de l’escola nacional francesa i del seu catecisme nacional.