Sobre França i els francesos (I)

09 Set 2015

La intenció de Joan-Lluís Lluís, autor del llibre Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, del que us oferim uns bocins, és mostrar França i els francesos de manera realista, és a dir, lluny dels mites i dels llocs comuns.  Nascut, criat i resident a França però d’una altra cultura, diu d’entrada que el seu llibre és un pamflet, perquè no deixa res indemne del que França ha inventat per fer creure que és el millor país del món. Parla de manipulació històrica, de rentats de cervell, de matances i  de colonitzacions i de política totalitària de destrucció lingüística. Cada crítica hi és, en principi, argumentada i mínimament documentada, condició bàsica per a no caure en l’estèril calúmnia. L’autor per confiar-se no troba ningú més que el seu gos, un bastard tafaner que li sabrà portar la contrària.

A continuació es reprodueixen uns fragments.

El país perfecte

… sota discursos empolainats de diversitat cultural i mestissatge fecund, França és una immensa empresa d’uniformització. L’objectiu és fossilitzar les fronteres. Portar el país de segle en segle intacte… és clar, el problema d’aquest designi patriòtic és que les fronteres aguanten només per la voluntat dels homes, encara que siguin dites “naturals”. De passada, si els francesos sempre han cercat amb avidesa punts dits naturals per fer-hi córrer les fronteres, és perquè justament semblin “naturals” i no “culturals”  i menys encara “polítiques”.  Com si de sempre, per exemple, el destí de les crestes de l’Albera haques estat servir de frontera meridional a  França  i que aquesta serralada hagués esperat no sé quantes eres geològiques l’arribada de lluís XIV, al segle XVII, per complir el seu destí. Bonic, oi?

Tot això, al final, fa un país perfecte… quan anava a col·legi, uns professors  no gens fanàtics ens explicaven que França té forma de hexàgon, gràcies a les seves fronteres naturals… i ens sentíem orgullosos d’un país que la natura havia organitzat de manera tan racional… a més, era tan harmoniós, el nombre de quilòmetres marítims era quasi equivalent als de les fronteres terrestres. L’equilibri es repetia entre zones de plana i de muntanya. I l’il·lustre paral·lel 45, aquell que passa just pel mig de l’hemisferi nord i que travessa França… feia que no estiguéssim ni massa amunt ni massa avall… rèiem de plaer satisfet.  

–El gos: …però em parlaves de la voluntat dels humans en relació amb les fronteres; torna-hi, sisplau.

– Son els humans els que decideixen on passen les fronteres i, en principi, amb el sistema democràtic, si els humans es posen d’acord majoritàriament, poden canviar-les, moure-les, afegir-ne o suprimir-ne… la història demostra que totes les fronteres, totes, són modificables. Però a França no. El primer deure d’un home d’Estat francès és fer que les fronteres no es moguin (o bé, què s’eixamplin). Perquè els francesos acceptin que les fronteres de França són intocables i eternes, han d’estar convençuts que tots són els mateixos dintre de les seves fronteres … i diferents totalment dels que viuen fora d’aquestes fronteres. Per a fabricar aquesta convicció la història és l’arma més potent.

–El gos: … amb els mitjans que teniu d’aprendre-la, hauríeu de saber quan us diuen mentides o quan us diuen la veritat.

Llibres escolars i la Revolució francesa

-Es clar que ho hauríem de saber. I ho sabríem si tothom tingués accés al que saben els historiadors de debò. Però els que fan la història no són els historiadors, són els divulgadors i ells treballen amb objectius polítics, encara que no en tinguin consciència… La primera mentida ha esdevingut una Veritat Absoluta. “Els nostres avantpassats el gals” s’ha escampat tant que no cal repetir-ho…a partir d’aquí la història funciona com les fitxes de dòmino que cauen. Cada mentida històrica assumida com a veritat empeny una altra mentida històrica que es converteix en veritat. I quan tothom està convençut que les mentides són veritat, on és la veritat? I qui té raó, al final?…

–El gos: …però, la història de França ha canviat el món.

-És veritat, l’ha canviada. En bé o en mal ?

– El gos: Home, en bé, em sembla. La Revolució francesa, per exemple, va ser més que fonamental pels homes.

– No parlo de la Revolució com a concepte sinó de les conseqüències que va tenir… l’immensa majoria de la població francesa està convençuda amb bona fe que la Revolució de 1789 va ser una cosa fabulosament positiva: la proclamació dels drets de l’home i del ciutadà, l’abolició dels privilegis, el dret de vot com a esbós del sufragi universal, etc. Ningú hauria d’anar en contra d’aquests guanys que s’han escampat arreu del món com a necessitats bàsiques, i això en part des de Paris.

– El gos: I doncs…

– Quin preu va caldre pagar per tot això? … els líders revolucionaris varen voler oferir la felicitat als francesos i ho varen voler a tot preu, fins i tot a preu de la infelicitat absoluta. Em sembla que va ser el primer exemple al món d’un sistema progressista que, per imposar-se, va utilitzar les armes contràries al progressisme. Els revolucionaris varen utilitzar la presó en nom de la llibertat, la pena de mort en nom del progrés comú, les guerres a ultrança en nom de la pau fraterna. Varen crear un model de totalitarisme que permetia que el poble fos feliç i lliure, deien. I la realitat, és clar, va ser a la inversa… és va crear un model horrorós, el model de totalitarisme d’esquerra, del terror proclamat progressista i social. Tots el tirans d’esquerra del segle XX es varen reclamar poc o molt fill de l’exemple francès. Tots varen trobar en aquella Revolució una justificació històrica particular per construir i poblar presons, per deportar, exiliar, torturar i executar.. I això, França no ho ha reconegut mai i em sembla que mai ho farà…si vull que em comprenguis bé haig de precisar que no he votat mai per cap partit de dreta en cap elecció. No voldria que pensessis el contrari.

–El gos: en tot cas, com deies tu mateix, la Revolució va significar un pas endavant decisiu per a la humanitat. Sense ella, els actuals drets humans proclamats per la vostra ONU no existirien. Potser sí, però potser no…

-És veritat . Però parlem de coses concretes, no d’idees ni de grans lemes de “llibertat, igualtat, fraternitat”. Mira… els anglesos no varen tenir cap Revolució amb ambicions universalistes i encara fan riure amb la seva tan sovint patètica monarquia. Tanmateix, sense rebomboris ideològics ni proclamacions ampul·loses varen abolir l’esclavatge abans que els francesos, varen reconèixer el dret de vot de les dones abans que els francesos, varen abolir la pena de mort abans que els francesos…Interessant, oi?

Napoleó I

–El gos: Em vols explicar perquè no l’estimes gaire en Napoleó?

– Napoleó permet comprendre com, al capdavall, els francesos estimem més França que la democràcia, i també la República que la democràcia. I això quan la democràcia és el valor més alt compartit per la humanitat. Però els humans tenen només això, la democràcia, mentre que els francesos tenen França… però que va fer Napoleó? Va anul·lar les poques llibertats individuals guanyades per la Revolució, va restablir l’esclavatge, va fer matar milions de joves europeus, va continuar i accentuar la repressió contra les llengües dites regionals, i en particular la seva llengua, els cors, va crear un codi civil que va fer de les dones persones eternament menors d’edat, sotmeses al pare o al marit, va instaurar controls autoritaris als obrers, va empresonar als oponents polítics…

–El gos: No crec que sigui tan greu estimar França i la República si la República francesa garanteix la democràcia.

-…La defensa absoluta de la democràcia condueix a comportaments intolerants i a privar al país d’elements de democràcia….I ara vols que et digui per què aquesta República és tan intocable? Perquè és un eufemisme a escala de seixanta milions de persones per dir que en realitat s’és nacionalista…en l’esperit francès, ser nacionalista és ser un fanàtic… i per això, els nacionalistes són sempre els altres… els francesos són, doncs, republicans i ho són amb la mateixa fascinació, la mateixa energia i el mateix encegament que els nacionalistes que combaten tan pietosament. Ser republicà és un sinònim acceptable de nacionalista… Per no dir que la Nació és sagrada, diuen que la República és intocable… per això, els republicans més puristes diuen que no són ni a la dreta ni a l’esquerra, sinó al damunt. Al damunt de què? Dels partits? Sí, però sobretot al damunt de la resta de la humanitat. A França els republicans leviten, oi que no ho sabies?

Guerres mundials

– L’escola francesa, que va ser instaurada, el 1881, per Jules Ferry, com a “laica, gratuïta i obligatòria”… va tenir, de bon començament, dos objectius clars, dissenyats pel nacionalisme francès: preparar els nins a ser soldats per recuperar l’Alsàcia i la Lorena (I Guerra Mundial), fer morir les llengües i les identitats no franceses per consolidar el francès com a llengua única del país i la identitat francesa com a única identitat concebible.

-El gos: ..però aquesta guerra només va ser la primera… i la segona  no va ser igual. Que jo sàpiga hi havia un perill real, anomenat Hitler. Si hagués guanyat, tu com a humà no tindries el dret de dir tot el que penses i jo com a ca no tindria el dret de parlar amb tu.

-Si, és clar, calia combatre Hitler i tota la gran colla de feixistes… però la pregunta angoixant és: què hauríem fet en aquell temps? Hauríem col·laborat activament, tal com va fer un cert número de gent, ens hauríem resignat, tal com va fer la majoria o hauríem resistit, tal com varen fer uns quants, pocs?   

–El gos: …llavors no tens cap motiu per criticar França i el francesos, pel que fa a aquesta guerra.

-Tampoc no he dit això… mira, què va ser aquell conflicte? Una immensa barbaritat, és clar. I els francesos al final van sortir delmats però victoriosos. Un xic avergonyits també pel que havia passat durant quatre anys, amb el règim racista i feixista del mariscal Petain…i s’ha tendit, des de el 1944, a fer creure que havia estat un error històric, un camí equivocat, un lapsus sangonós… ha hagut la temptació de minimitzar l’abast de l’abjecció francesa en el genocidi. Com si un francès, per molt nazi que hagués estat, mai no hagués pogut ser tan dolent i menyspreable com un nazi alemany… Aquesta convicció, creada amb gran mestria, d’haver estat sempre del bon costat i que Petain era només un parèntesi penós, permet comprendre millor les guerres colonials, posteriors a la Segona Guerra Mundial. Perquè França, gràcies als jocs de mans històrics de De Gaulle, va estalviar-se l’examen de consciència col·lectiu, com el que varen fer amb honestedat els alemanys, si més no els de l’oest. No va haver-hi cap exercici comú de recerca de la veritat ni cap intent d’explicació racional dels drames que s’havien produït. França era sempre pura i era sempre la representant més excelsa dels valors de la civilització occidental. I quan es deia civilització occidental s’entenia, és clar, civilització humana.  

Colònies i guerres colonials

L’empresa colonitzadora francesa va disfressar-se tostemps de consideracions morals. Unes consideracions que, cal reconèixer-ho, eren compartides per tots els estats europeus que varen provar de fer-se un racó de colònies. No es tracta, doncs, d’una especificitat francesa, però França va portar aquestes consideracions més lluny que la majoria de països occidentals… recordes l’abolició dels privilegis , decretada als primers dies de la Revolució francesa? Doncs aviat, a les colònies, la República igualitària va crear altres privilegis que li semblaven tan naturals com els de la monarquia havien semblat naturals als nobles: els un treballen i els altres viuen d’aquest treball… què havien de fer, doncs, els colons d’Algèria, als anys cinquanta i seixanta, quan àrabs i berbers varen començar a reclamar la independència. Havien d’afavorir la independència per crear una República algeriana igualitària? A Algèria, per dir-ho secament, tothom va torturar tothom.

–El gos: però trobaràs una manera d’intentar-me convèncer que les atrocitats franceses varen ser més atroces que les altres…

– Sí, ho varen ser. No pas que els soldats francesos fossin més sàdics que els “fellaghas algerians, sinó que França, en aquella guerra, continuava atribuint-se el rol de país civilitzador…. la tortura és més vergonyosa quan es promoguda per un país que s’autoidentifica com ‘el país dels drets humans’…No hauríem d’oblidar mai que, François Mitterrand, futur president de la República,  va ser, durant la guerra d’Algèria, successivament ministre d’Interior i de Justícia. Val a dir que devia ser una de les persones més ben informades de la realitat de les tortures i de les execucions sumàries. Avui se sap que ho sabia, però no se sap que hagi mostrat mai, públicament ni en privat, el més petit remordiment… La funció governamental, a França, té un poder meravellós: exempta de tota responsabilitat històrica, ja que el que es fa es fa en nom de l’ “interès superior de la Nació”, generalment sota la protecció del segell “Secret Defense”. El servei de l’Estat francès, és a dir, del que hi ha de més sagrat als ulls dels republicans, permet de no tenir mai la consciència enterbolida per fets immunds. No hi ha ni culpa ni responsabilitat quan s’actua per França, és el súmmum de la raó d’Estat. És més ràpid que el sistema catòlic de perdó diví, no hi ha confessió obligatòria i no cal mostrar cap senyal exterior de penediment.

Racisme d’avui

– Al cor d’aquestes guerres colonials es troba el racisme, és evident. Un racisme que sempre ha estat present, de forma conscient o no, en la història francesa dels últims dos segles. Durant tot el període de conquesta i de domini colonial, és prou clar. També ho és durant la Segona Guerra Mundial, amb les lleis antisemites. La forta immigració, sobretot magribina, dels anys seixanta i setanta… va anar acompanyada de forts moviments de violència racista. Aquests semblaven limitats a grupuscles… fins el terratrèmol anomenat Jean Marie Le Pen. Aquest personatge i el seu partit són, des de fa vint anys, el malson des polítics i d’una gran part de la societat francesa. I han fet que es posés damunt de França l’etiqueta negra i vergonyosa de país racista, de país que festeja l’extremisme de dreta més pudent.

-Llavors, des de fa vint anys, a tot Europa se senten veus que pregunten com és possible que el feixisme torni a tenir nom i cara justament al “país dels drets humans”… Però això ja t’ho he dit és una aparença que amaga moltes brutícies… Què és el Front Nacional, al capdavall? És la forma que ha pres l’ integrisme francès. No vull dir que sigui un resultat mecànic de les obsessions  republicanes… però el nacionalisme racista de Le Pen i una gran part de les virtuts republicanes varen néixer en el mateix bressol, el de la història de França. Quins són els referents històrics de Le Pen, amb els quals justifica el seu intent de croada per a la purificació ètnica i ideològica del país? El més clar és el feixisme històric francès, és a dir, el mariscal Petain. Aquest és el referent que utilitzen els demòcrates per demostrar que Le Pen és un feixista, i tenen raó. Però no és l’únic referent. Més aviat, aquest és l’únic referent no respectable, tots els altres són les figures que des de fa més d’un segle els mainatges (la mainada) de França han après a venerar. Vercigetòrix, Clodoveu, Carles Martel, Du Guesclin, Joana d’Arc, Napoleó, Joffre…

-L’èxit de Front Nacional es pot comprendre també per una altra raó. L’objectiu dels nacionalistes francesos, ja t’ho he dit, és fer entrar tots els francesos en un motlle comú, perquè tots s’assemblin i tinguin ganes d’estar junts fins al final dels segles. Varen voler fer desaparèixer les altres llengües, varen voler suprimir totes les lleis locals o regionals, varen tenir sovint la temptació de suprimir les religions, neguen l’existència mateixa d’eventuals drets col·lectius. Era lògic, em sap greu dir-ho, que un dia, en nom d’aquest nacionalisme i d’aquest motlle, algú també volgués fer desaparèixer els colors de pell diferents, les nacionalitats diferents i les noves llengües diferents- llengües que aquest cop venen d’altres continents. És perquè els republicans varen posar tanta ràbia ideològica a fer desaparèixer les llengües “regionals” que hi ha avui tants francesos que no suporten el fet de sentir àrab, berber o wòlof pels carrers. La intolerància genera intolerància i els nacionalistes francesos, amb els seus principis d’igualtat anivelladora i de destrucció de particularismes, varen plantar ells mateixos les llavors d’un integrisme, i per tant, d’un feixisme francès.