Símbols franquistes: allò que el vent no s’endugué

09 Mar 2015

El poble salmantí Agueda del Caudillo encara fa referència a Francisco Franco

Cntràriament al que van fer alguns altres països  en l’evolució del feixisme a la democràcia, Espanya no ha trencat mai amb el franquisme i allò que representava. Els ous de la serp s’han mantingut vius. Certament, mentre els països amb règims feixistes d’Europa van perdre la guerra, a Espanya el feixisme la va guanyar, ja que connectava amb una tradició molt antiga, i es va mantenir intacte durant 40 anys.

Una de les proves més fefaents d’aquesta supervivència del franquisme a Espanya es veu, ben bé, en analitzar com les instàncies polítiques, financeres i de poder són controlades majoritàriament pels fills del franquisme. Aquesta gent, en general, s’amaga darrere de les sigles de partits que teòricament combreguen amb la democràcia, però que, en realitat, cada cop més es mostren com el que són: defensors a ultrança de les idees més carques; eliminadors sense escrúpols dels drets més elementals de la gent; impulsors de les privatitzacions en benefici propi; i l’exemple de corrupció més impressionant que hagi existit mai a l’Europa occidental.

No parlem, doncs, de cap passat remot. Fa ben poc que  PP i PSOE han votat en contra d’il·legalitzar els partits feixistes i d’extrema dreta. L’ONU ha tornat a exigir al govern espanyol que reobri les fosses on jeuen, encara desconeguts, els morts de la república. I, per acabar d’aclarir de part de qui està l’estat,  hem vist com un diplomàtic espanyol retia homenatge, el febrer del 2015, a una unitat nazi, la División Azul, sense que passés res de res.

Una altra de les proves de l’arrelament del franquisme al territori espanyol és la sorprenent quantitat de símbols franquistes que perduren sense gaires problemes, mentre que sovint retirar la propaganda de Franco continua generant polèmica. Franco tenia molt clar el poder de la simbologia. El dictador va començar a fer propaganda i publicitat fins i tot abans del final de la Guerra Civil. Va omplir el país d’estàtues eqüestres i de monedes amb la seva imatge i el lema “Franco, Caudillo de España por la gracia de Dios”. Fins i tot va organitzar visites guiades als llocs de les batalles.

Per contra, a Alemanya es van fer desaparèixer totes les esvàstiques; i a Itàlia, a la casa on va néixer Mussolini, hi volen fer un museu del feixisme però el seu mausoleu no és públic sinó privat. “Aquí falta cultura democràtica”, diu l’historiador Jordi Guixé, que el 2010 va dirigir el Cens de Simbologia franquista del Memorial Democràtic.

Simbologia franquista a Catalunya

Quan es va fer el cens, segons Guixé, es van identificar 7.700 símbols franquistes arreu de Catalunya, entre signes, emblemes, monuments, senyals, icones, proclames i grafits, que van servir per fer propaganda de la “missió” franquista per tot el país. L’historiador Ricard Conesa, que va coordinar el cens opina: “Si no es fa cap actuació, si no es museïtza i es contextualitza i, per tant, se li dóna un altre significat, el monument continua sent un símbol d’exaltació franquista”. I Alfons Aragoneses, professor d’història del dret, sosté: “L’espai públic és un espai de socialització i educació i no poden haver-hi símbols que transmetin valors contraris a la democràcia. Els símbols franquistes han d’anar fora o han de  ser senyalitzats com a tals”. I Guixé afegeix: “És una qüestió de voluntat política. Als anys 80 es van retirar molt símbols, sobretot del cinturó roig de Barcelona. En altres poblacions les icones no molestaven tant, i va haver-hi molt més debat sobre la memòria social i familiar. Era una matèria sensible perquè molts monuments eren plaques dedicades a les víctimes que van morir en mans dels republicans. Però, en canvi, allà hi faltaven noms d’altres víctimes de la guerra; deportats, exiliats, víctimes dels bombardejos feixistes”…

Com és que la majoria de símbols franquistes més emblemàtics i polèmics estan situats al Sud de Catalunya, concretament a les Terres de l’Ebre? Jordi Guixé ens dóna la resposta: “A les Terres de l’Ebre hi ha un franquisme sociològic que persisteix. La majoria de la gent que era republicana va desaparèixer a la batalla de l’Ebre, que va ser mortífera, o va acabar marxant de la zona. Si el monument continua allà és que no molesta”.

L’obra s’erigeix enmig del riu al seu pas per Tortosa. Foto: Josep Lluís Sellart

Com a exemples rellevants de la simbologia franquista en aquesta zona tenim: un monòlit colossal a Villalba dels Arcs amb el text “Caídos por Dios y por España”; A Bot i Caseres (Terra Alta) hi ha façanes amb  les cares de José Antonio i Franco. Les tropes franquistes portaven plantilles amb els seus  rostres i els dibuixaven per recordar que eren a “España, una, grande y libre”; i, sobretot, a Tortosa al pont sobre el riu Ebre continua el monument franquista més colossal, tot i que a l’any 1980 l’Ajuntament de Tortosa va retirar-ne el Victor (anagrama personal de Franco) i les lletres en què es llegia “Al Caudillo de la Cruzada y de los 25 años de paz”.

Simbologia franquista a Espanya

La historiadora Montserrat Duch assenyala que l’any 2000 el 42% dels ciutadans espanyols vivien en municipis amb topònims franquistes. A l’Estat espanyol, encara que sembli increïble i esperpèntic, continuen havent-hi pobles amb els noms amb els quals els va batejar Franco: Llanos del Caudillo a Ciudad Real, Águeda del Caudillo a Salamanca, Villafranco del Guadiana a Badajoz i Bembézar del Caudillo a Còrdova.

Només a Castella-La Manxa hi ha 700 carrers amb el nom de José Antonio Primo de Rivera i 500 dedicats a Franco.

El Valle de los Caídos, en San Lorenzo de El Escorial, Madrid

Però, sens dubte, la icona més colossal del franquisme és el Valle de los Caídos, el grandiloqüent mausoleu ideat per Franco per simbolitzar una pretesa reconciliació. Va ser construït per presos polítics en règim d’esclavatge i ara  en aquest moment,  l’any 2015, encara es finança amb fons públics, la qual cosa vol dir amb els diners de tots els contribuents espanyols. Es va crear per tal d’immortalitzar la victòria franquista. Persegueix la mateixa dèria que les piràmides d’Egipte: transcendir el temps. L’actual cap de govern, Mariano Rajoy, no té cap intenció de convertir-lo en un centre d’interpretació, com pot ser Auschwitz, tal com li van recomanar un grup d’experts el novembre de 2011. També es pretenia dignificar les tombes dels més de 33.000 morts que estan enterrats al Valle de los Caídos, molts dels quals eren republicans que hi van ser traslladats sense cap permís de les famílies, i algunes de les quals porten anys i panys  intentant  treure’ls del mausoleu de Franco sense èxit fins ara. Cap placa  no indica que hi ha enterrats republicans. Un fet poc conegut és la manifestació de viudes, vestides de dol, que a finals del anys 50 van evitar que les restes de les víctimes de la Guerra Civil enterrades al cementiri de Girona acabessin al Valle de los Caídos, La corrua de viudes, amb la fermesa de la desesperació, devia causar una gran incomoditat al règim i va fer reaccionar ràpidament les autoritats. Qualsevol altra manifestació hauria comportat greus sancions i segurament hagués estat reprimida amb duresa. Va ser protagonitzada per dones i criatures que van restar en silenci durant hores.

Recentment, a principis de febrer de 2015, el PP i el PSOE han sumat els seus vots a l’Ajuntament de Vigo per a impedir que es retiri la  Cruz de los Caídos, que va ser inaugurada per Francisco Franco, tal com va mostrar una consellera de l’Ajuntament gallec del BNG en una tablet que reproduïa  unes imatges del NO-DO, el noticiari franquista. Aquesta constatació digital  de l’origen franquista de la Cruz no va fer cap gràcia a l’alcalde socialista de Vigo, ex-ministre de Felipe González.

La llei 46/1977, coneguda com la Llei d’Amnistia, va ser, ras i curt, una llei de punt final, que ha estat feta servir per vetar qualsevol investigació sobre els crims del franquisme o qualsevol intent de revisar els judicis en què es condemnava de manera irregular i sense proves molts republicans, o per consolidar l’espoli econòmic, el treball esclau, o el conjunt de pràctiques repressives que havia fet d’Espanya un immens cap de concentració. I, de fet, actualment, qualsevol que ha intentat qüestionar  la validesa d’aquesta llei ha patit greus conseqüències. S’ha demostrat que els interessos de les elits extractives franquistes són el veritable límit a la democràcia.