Rússia i USA, amics?

24 Mai 2025

Curiosament, Rússia i USA, els països que van liderar la guerra freda després de la II Guerra Mundial, i que durant gairebé 80 anys han estat enemics irreconciliables, ara resulta que es van aproximant i que els seus interessos van coincidint. Però, abans d’endinsar-nos en buscar alguna mena d’explicació d’aquest actual fenomen històric curiós i, si més no, inquietant per als europeus, donarem algunes dades de com aquests “actuals amics” van viure, i sobretot van explicar, la II Guerra Mundial de dues maneres ben diferents:

24 milions de morts soviètics. Una brutalitat. Es com si la població sencera de Catalunya, multiplicada per tres, hagués mort en la guerra del 39-45. Impossible de capir, no es pot entendre de cap manera. Les xifres dels altres contendents en aquella guerra, tot i ser enormes, estan a anys llum de les de la URSS: Regne Unit 450.000; França 567.000; Estats Units 418.000, xifres rodones, és clar. L’historiador Antoni Marimon, catedràtic d’Història Contemporània de les Illes Balears diu al respecte: “És indubtable que la Unió Soviètica va patir un drama humà terrible: per on passaren els nazis la seva població civil va ser massacrada, però cal tenir present que preservar la vida dels seus compatriotes mai va ser un objectiu per a Stalin i la resta de dirigents comunistes. Als dirigents de la Unió Soviètica els importava poc o gens el número de morts, sobretot si eren soldats”. A més, en la literatura russa sobre aquesta època trobem una explicació de la dificultat de desertar; darrera d’un soldat sempre hi havia un comissari polític apuntant amb un fusell. Ho exemplifica bé la batalla de Berlín; quan ja estava tot dat i beneit, els dirigents soviètics van utilitzar la tàctica de sempre, totalment innecessària, atacs frontals de saturació contra les posicions enemigues, menyspreant la vida dels seus soldats. Hi van morir gairebé tants soviètics com alemanys (uns 80.000 de l’Exèrcit Roig i uns 90.000 de l’alemany). La catàstrofe demogràfica encara cueja avui dia: pocs habitants per a tants km². Els exèrcits occidentals, en canvi, sobretot el dels Estats Units, van preservar el màxim la vida dels seus soldats.

Militarment, l’aportació soviètica és innegable, perquè va aturar els nazis i després els pressionà en el front oriental, cosa que debilità l’exèrcit alemany en el flanc occidental. Però el doctor Marimon adverteix que no cal caure en explicacions simplistes “No es pot oblidar que per a l’URSS l’ajut material dels Estats Units va ser substancial i, per tant, s’ha d’anar en compte a l’hora de comparar les diferents aportacions en el resultat final”. Aquest ajut va ser canalitzat a través de l’anomenada Llei d’ajuda als aliats, que entre 1941 i 1945 hi va destinar uns 50.000 milions de dòlars (uns 850.000 actuals), dels quals casi una quarta part va anar a l’URSS mentre que el Regne Unit en va rebre el 60%. Sense aquest ajut ho haurien tingut molt més difícil, diu l’historiador.

L’explicació sobre qui va aportar més i més decisivament a la victòria final probablement no acabarà mai. Vuitanta anys després, el que resulta més inquietant es veure que el repartiment del món en àrees d’influència, que es va decidir el 1945 entre Stalin, Roosevelt i Churchill, ara torna a estar d’actualitat per la manera que Trump i Putin pretenen imposar la pau a Ucraïna.

Una guerra, dues visions

La separació entre els dos blocs, l’occidental i el comunista, no va ser només política, militar i ideològica, sinó que també va comportar dues interpretacions de la guerra, començant pel nom: II Guerra Mundial a Occident i la Gran Guerra Patriòtica a l’URSS, tal com la va batejar Stalin, nom que encara perdura. Al bloc occidental el famós dia D, el 6 de juny de 1944, el desembarcament de Normandia, s’ha convertit via Hollywood en el fet decisiu de la guerra i significa el principi del fi del terror hitlerià. Tanmateix, el 6 de juny és un aniversari que passava sempre desapercebut a l’URSS i actualment passa el mateix a Rússia. Així, doncs, per a Rússia el 6 de juny no significa res. Per a ells, la victòria a la Gran Guerra Patriòtica fou segellada a la brutal batalla de Stalingrad –més d’un milió i mig de morts dels guanyadors soviètics i 890.000 dels derrotats nazis.

L’aspecte simbòlic també fou rellevant i explica, en part, la disparitat en les dates de celebració de la victòria aliada. El 7 de maig el general alemany Alfred Jold signà la rendició en nom de tot l’exèrcit alemany a Reims, davant els caps militars aliats, incloent-hi un general de l’Exèrcit Roig. Tot i això, els soviètics exigiren una nova escenificació de la rendició, que es va produir al cap d’un parell de dies, el 9 de maig, en un districte de Berlín controlat pels russos, davant d’una nodrida representació de comandaments militars de l’URSS. Prèviament els serveis de propaganda comunista havien organitzat un muntatge fotogràfic per crear el símbol de les armes de la Unió Soviètica: l’anomenada bandera de la Victòria, erigida l’1 de maig sobre l’edifici en ruïnes del Reichstag, amb la capital nazi vençuda als seus peus. La imatge va ser l’equivalent soviètic, és clar, de la bandera d’Iwo Jima, un muntatge del mateix tipus creat pels nord-americans. Totes dues van ser unes icones repetides mils vegades per a glossar la victòria respectiva.

Ara bé, després d’anys i panys, durant la Guerra Freda, de rivalitat ideològica, geoestratègica i de lluita aferrissada pel control cultural, polític i militar del món, doncs resulta que apareixen interessos nous que estan canviant radicalment la situació:

Una explicació geoestratègica

Una hipòtesi versemblant és la que apunta que aquesta sorprenent amistat USA-RÚSSIA actual sembla que neix de la constatació per part de l’establishment nord-americà que la globalització ha estat un fenomen econòmic que ha beneficiat extraordinàriament la Xina, fins el punt que els EE.UU s’han adonat que aquest gegant asiàtic els pot disputar el primer lloc en el rànquing mundial, fins i tot en el camp tecnològic.

La reacció nord-americana té diversos fronts i objectius:

En primer lloc aconseguir desenganxar Rússia de l’òrbita de la Xina. Però, a més, i no menys important, controlar els recursos (matèries primeres, terres rares, hidrocarburs…), que són del tot necessàries per dominar la tecnologia en els pròxims decennis, i sobretot, fer tot el possible perquè les altres potències competidores no les controlin.

Si mirem una bola del món, i no un planisferi, ens adonarem que Rússia, EE.UU i la Xina son, de fet, veïns al voltant de l’Àrtic. És un fet difícil d’observar en un planisferi, però, en la realitat, aquests països estan molt a prop uns dels altres i tots tenen interès en arribar a acords que els permetin accedir als recursos naturals, que hem esmentat, i fer-ho amb comoditat per tal de tenir una bona posició en la cursa tecnològica. El desgel degut al canvi climàtic ha obert noves rutes navegables, utilitzables potser durant 6 mesos a l’any d’aquí a pocs decennis, fet que està ajudant a que molts d’aquests territoris, fins ara molt aïllats, hagin millorat l’accessibilitat. Rússia des de fa segles ha buscat sortides a mars càlids, per exemple, en el segle XIX la seva obsessió per controlar els estrets turcs, va fer que rebategés Istanbul com a Tsargrad (la ciutat del Tsar)… Tot això ha propiciat que els EE.UU hagin girat la vista cap el nord, i hagin plantejat fer-se amb Groenlàndia per les bones o per les males i convidat el Canadà a unir-se al seu país!!!! Si els EE.UU aconseguissin en les pròxims decennis aquests objectius es convertirien en el país més extens del món, i l’accés als recursos naturals inexplorats d’aquestes zones els donarien un impuls extraordinari. Vet aquí, la seva obsessió amb aquest tema!

Curiosament, Putin no ha fet cap escarafalls front a aquestes intencions clarament expansionistes dels EE.UU. Simplement ha declarat que la “proposta no li sembla extravagant”, ja que ja havia estat plantejada en el passat. Ras i curt: la resposta de Putin consisteix en dir que Rússia podria arribar a acceptar-ho, a canvi, és clar, de compensacions clares, i la primera i més immediata és naturalment Ucraïna. D’aquí deriva tota la política pro-russa de Trump, no dels seus desitjos de pau… que té a tota l’Europa nòrdica i de l’est astorada i atemorida.

Un exemple, Polònia, que té una llarga experiència històrica de desaparèixer com a país, últimament en el segle XX, pel pacte Molotov- Ribbentrop, el 1939, és a dir, entre Hitler i Stalin, s’està plantejant la necessitat de tenir la bomba atòmica, si més no els grups més ultra-nacionalistes ho estan manifestant clarament… En canvi, Hongria està totalment dintre de l’òrbita de Rússia, tant per raons ideològiques com econòmiques, per exemple la seva dependència total del gas rus…

Putin, ho ha repetit diverses vegades, no sent cap nostàlgia del sistema socialista, però considera que la caiguda de l’URSS va ser una catàstrofe, perquè va tocar de ple la política imperialista russa de sempre. Per aquesta raó, ara practica una mena de nou tsarisme amb un alt component imperialista. I, evidentment, té un gran interès en establir una entente amb els EE UU per poder negociar amb la Xina la venda dels seus recursos naturals, a un preu molt més competitiu. És molt diferent que la Xina sigui pràcticament el seu únic client, pel rebuig dels occidentals, o bé que pugui exhibir la seva aliança amb els EE.UU i negociar amb la Xina sota unes altres condicions.

Una explicació cultural

Ara bé, els Estats Units i Rússia no tenen només interessos geoestratègics comuns, sinó també culturals i fins i tot religiosos. Tant la majoria de russos com molts nord-americans senten un menysteniment similar cap els europeus, als que consideren una societat decadent, per culpa d’un excés de liberalisme cultural, segons el seu parer, que els ha portat a una permissivitat intolerable, a una pèrdua de valors forts, a un individualisme estèril, que els americans simplifiquen qualificant-ho pejorativament de cultura Woke, sense cap mena de matisos. I és prou sabut que allà no hi ha matisos treu el caparró el dogmatisme…

Però més enllà de la cultura, cal tenir present que als EE.UU la religió té un paper molt diferent del que té a Europa, fa d’aglutinant de comunitats i el mateix paper que les diferents llengües i identitats culturals fan a Europa. En canvi, en el continent europeu el procés de secularització està molt avançat, fins i tot en les societats tradicionalment catòliques del sud d’Europa.

Per altra banda, als EE.UU el procés de conversió o canvi de religió es percep com una mena de renaixement o segona oportunitat i culturalment es ben acceptat. Això té unes derivades, que als europeus ens deixen una mica astorats, com la creixent admiració de certes elits americanes cap els valors hipertradicionals de l’Església ortodoxa russa.

Tornant al començament

Aquest 9 de maig del 2025, Moscou ha celebrat el 80è aniversari de la victòria sobre l’Alemanya nazi i la fi de la Segona Guerra Mundial amb una demostració de força i poder a la plaça Roja de Moscou. El president rus, Vladímir Putin, s’ha acompanyat de líders internacionals en un missatge directe cap a la Casa Blanca i Europa, ha fet seure al seu costat el president xinès, Xi Jinping, però sense públic. Fa anys que Putin ha convertit la festa del 9 de maig en la més important de l’any rus, quan no fa tants anys la festa russa per excel·lència era per Cap de Any. Ara, la festa s’ha convertit en una manifestació ultra patriòtica, que en aquests moments pretén tapar la brutalitat de la guerra actual a Ucraïna.