Retrat d’un home polític

11 Set 2016

Stefan Zweig va fer un retrat implacable d’una època, -des de l’inici de la Revolució francesa fins a la Restauració de la monarquia dels Borbons (1789- 1820)- tot utilitzant, com a fil conductor, una apassionant biografia de Fouché: un home polític amb dues úniques passions: l’ambició i la intriga, i a més totalment mancat d’escrúpols i de moral, que navega a través de les convulsions socials i polítiques de la França de la Revolució i l’Imperi napoleònic sense moure un nervi de la cara. El llibre es devora com si es tractés d’una novel·la i, com tota obra profunda, moltes de les observacions de l’autor són ben aplicables a la nostra època.

D’entrada, el personatge, d’un origen social ben humil, aprofita la convulsió de la Revolució francesa per pujar socialment. Tan bon punt flaira la tempesta social de la revolució que canviarà el món, penja els hàbits i s’ofereix com a representant del clergat a l’Assemblea Legislativa i poc després a la Convenció (nom del govern a França entre 1792 i 1794).

I què fan tots els candidats a l’Assemblea o a un Parlament? -diu Zweig-: abans de tot prometen als seus bons electors allò que volen sentir. Com que Fouché és un home prudent, primer s’alinea amb el sector més moderat, del qual es representant amb les seves cautes promeses electorals, les quals trairà de manera escandalosa quan vegi que els radicals comencen a ser la majoria. I ell odia formar part de la minoria. De manera que, de defensor dels interessos de l’honrada ciutat de Nantes passa a votar afirmativament la mort de Lluís XVI, mitjançant la guillotina. I a partir d’aquí es converteix en un revolucionari maximalista i implacable.

Com a exemple cito a continuació alguns fragments dels seus textos o discursos:“ Tot és permès als que actuen en nom de la Revolució… mentre hi hagi a la Terra un sol desgraciat, la llibertat ha de continuar avançant i avançant…”. Tots els horrors del segle XX, des del Gulag fins els camps d’extermini nazis troben la seva justificació teòrica en aquestes proclames.

Va ser Joseph Fouché, i no Marat ni altres revolucionaris de soca-rel, el que va formular els postulats més agosarats de la Revolució francesa, i allò que il·lumina més el text és el seu retrat moral, que sempre es refugia en la penombra: “esteu oprimits i per això heu d’esclafar els vostres opressors; sou esclaus de la superstició eclesiàstica, per tant ara no podeu tenir altre culte que el de la llibertat…” Fins i tot Fouché es considerat l’autor del primer manifest comunista explícit (1793): “…preneu a cada ciutadà tot allò que no necessita, perquè totes les coses supèrflues le surpleflu són una infracció palesa dels drets del poble. Perquè tot allò que un individu té més enllà de les seves necessitats, no pot fer-ho servir d’altra manera que fent-ne un abús. Deixeu-li, doncs, només allò que li és estrictament necessari, tota la resta pertany, durant la guerra, a la República i als seus exèrcits.”

El ‘mitralleur de Lyon’

Una de les planes que vessa més sang del llibre de la Revolució Francesa és la que fa referència als fets de Lió. Fouché en serà el protagonista. La ciutat del Roina es va aixecar contra la República jacobina, cosa que posava en greu perill la Revolució perquè es va donar en un moment crític en què els exèrcits enemics estaven arribant a les fronteres. Per sufocar la sublevació, el Comité de Salut Pública (l’executiu d’aquesta època) va enviar el ciutadà Fouché amb l’objectiu de reprimir la insurrecció i de destruir físicament tota la ciutat. I la veritat és que ho va dur a terme amb escreix.

Fets: Fouché troba que la guillotina treballa massa a poc a poc i decideix utilitzar un mètode ràpid i expeditiu: l’extermini massiu a base d’eliminar la gent a canonades. Les víctimes són col·locades a deu passes de les boques dels canons, que llencen una granissada de plom sobre aquella massa humana sacsejada pel terror. La primera descàrrega, és clar, no mata a tothom, en mutila molts i la feina és rematada pels soldats de cavalleria que es llencen amb sabres i pistoles sobre les persones encara vives que xisclen i gemeguen.

I Zweig comenta sobre aquells fets: “Malauradament la Història universal no és tan sols com se’ns acostuma a presentar una història del coratge humà sinó que és una història de la covardia humana…; cap vici ni cap brutalitat han causat damunt la Terra tanta sang com la covardia humana. Per això, quan Joseph Fouché es converteix a Lió en botxí de masses no és pas per passió republicana (ell no sap el que és la passió) sinó per por de caure en desgràcia per moderat”.

Quan les notícies dels seus excessos arriben a Paris, hi ha una reacció i és cridat a declarar davant la Convenció; en comptes de disculpar-se, defensa davant l’Assemblea i els jacobins (club polític que aplega els revolucionaris més extremistes) la humanitat del seu mètode: “Volíem, diu, alliberar la humanitat del terrible espectacle de massa execucions seguides i per això els comissaris vam decidir exterminar d’un sol cop tots els condemnats; aquest desig naixia d’una veritable sensibilitat”. I, de fet, aquestes frases suades, tretes de l’argot revolucionari més sanguinari fan efecte; la Convenció i els jacobins aproven les seves explicacions i li donen carta blanca per continuar les execucions.

A París es troba que Robespierre, al qual coneixia de la seva obscura època de clergue, té tot el poder. Qui és Robespierre? És l’implacable cap dels jacobins, que estima la virtut amb passió i està enamorat de la seva pròpia virtut, i no coneix indulgència ni perdó per a algú que hagi defensat mai una opinió diferent de la seva. Impacient i fanàtic, és una mena de Savoranola de la “raó i de la virtut” i sap que Fouché és un ser menyspreable perquè coneix la seva increïble hipocresia. L’antic i obscur clergue no dubta que Robespierre és el seu enemic i que només pot salvar el coll si aconsegueix conspirar contra ell i eliminar-lo. D’entrada, el cap dels jacobins el menysté profundament, perquè no se n’adona, fins que és massa tard, de la increïble capacitat de Fouché d’intrigar per salvar el seu propi cap. Aquest actua sempre a l’ombra, però al final encara que els llibres d’Història ho passin per alt, l’ “Incorruptible” sabrà del cert que Fouché és el Chef de la Conspiration que acabarà amb la seva vida. Quan “el cap (de Robespierre) cau al cove”, segons l’expressió de l`època per designar l’acció de la guillotina, Fouché té la seguretat que s’ha salvat. El Terror s’ha acabat. Però també s’ha extingit l’esperit fogós de la revolució i l’època heroica ha expirat. Arriba l’hora dels hereus, dels guanyadors, l’hora dels saquejadors i dels caragirats, dels generals i dels capitalistes. Arriba també, podríem dir, l’hora de Joseph Fouché.

Ministre de Policia

Després de tres anys de misèria absoluta, Fouché es torna a resituar a l’època de Napoleó i fins i tot a la de la Restauració borbònica. Una etapa increïble; passa de botxí en l’època del Terror a ministre de Policia del general i futur emperador Bonaparte, i amb idèntiques funcions amb la monarquia restaurada. Tot això amb un títol nobiliari estrafolari –duc d’Otranto– i convertit en la segona fortuna de França gràcies als seus contactes amb banquers, bonistes i especuladors. Fascinant i terrible alhora.

Quan a París se sap la notícia del seu nomenament com a ministre, molta gent tremola pensant en aquell gos sanguinari, el “Mitralleur de Lyon”, el profanador i saquejador d’esglésies, el regicida. Però una vegada més es confirma la sàvia màxima de Mirabeau (encara avui perfectament vàlida) segons la qual els jacobins, quan són ministres, ja no són ministres jacobins.

Com a ministre de Policia converteix la informació en l’arma més poderosa: tant en la guerra com en la pau, en la política com en les finances. El poder de Fouché ja no és el terror sinó bàsicament el saber. En les seves mans la màquina de la informació produeix diners sense parar i els diners, al seu torn, són els que fan funcionar el sistema. De les cases de joc, dels bordells i dels bancs flueixen a les seves discretes mans contribucions que pugen a quantitats milionàries i que es converteixen aleshores en suborns. I els suborns acaben convertint-se en informacions. Coneix la flaca dels homes pels diners, pel luxe, pels petits vicis i els plaers privats… I ho utilitza. Els grans banquers, fins ara empaitats per tots els gossos en temps de la República, poden trafiquejar i guanyar diners tranquil·lament. El cap de la policia els passa informacions i ells li ho tornen en forma de beneficis. La premsa, assedegada de sang en temps de Marat i Desmoulins, remena la cua entre les seves cames. El ministre arriba a la conclusió que és millor arrencar les conviccions a la gent amb diners i afalacs que no pas apuntar-los amb canons. Això sí, sempre fa un doble o triple joc entre els republicans, els del Directori, Napoleó, els realistes i “tutti quanti” i domina com ningú l’art d’enganyar i fer tripijocs per tots costats. Com diu Zweig, “Ah, la mirada de Medusa del poder! Qui l’hagi mirat una vegada a la cara ja no en pot desviar els ulls, en queda encisat i captiu. Qui ha experimentat una vegada el plaer embriagador del domini del poder ja no pot renunciar-hi”.

La seva actuació com a ministre de Policia posa les bases de moltes de les actuacions d’aquest cos en la majoria dels estats nacionals europeus, a partir del segle XIX. Sempre al servei del poder, no del ciutadà. Per exemple, la policia tsarista del XIX aprèn les seves tàctiques d’infiltració en els partits de l’oposició i les supera abastament. I a partir d’aquí es converteix en una pràctica generalitzada en els denominats “Cossos de seguretat”…

Actualment, la infiltració d’elements estranys en organitzacions de tipus assembleari o simplement obertes, ja siguin digitals o analògiques, és un aspecte que tant la CUP com Podemos faríem bé de tenir en compte, tot repassant aquesta època i adonant-se de com n’és de senzill. Un joc de nens que segurament Fouché rebutjaria per massa facilón.

Per altra banda, tenim, per desgràcia, un ministre espanyol d’Interior, que malgrat que és un Fouché d’anar per casa, ha volgut imitar-lo mentre condecorava trossos de fusta, això sí policromats, que alguns anomenen Verges, amb les més altes condecoracions de l’Estat.

Com s‘acostuma a dir, la tragèdia se sol repetir sempre en forma de comèdia.