Raons d’estat: la plantilla basca

20 Mar 2021

Independentisme, moviments socials i llibertaris, esquerra rupturista, anarquisme, feminisme o immigració han estat en el punt de mira dels aparells d’un Estat amb grans dificultats per pair el que s’entén com a dissidència. Nombrosos activistes anònims han estat portats davant l’Audiència Nacional sota l’acusació de terrorisme, però després tot ha quedat en no-res, en molt poc o en condemnes qüestionades. Tot plegat, sense víctimes, ni atemptats ni armes.

La periodista Sara González en el seu llibre recentment publicat Raons d’estat explica que la memòria és el principal motor social per combatre la justícia simulada –la pitjor de les injustícies deia Plató–, en una societat en què massa sovint la presumpció d’innocència ha saltat pels aires i on es fa una interpretació laxa dels delictes més greus del Codi Penal amb l’argument de la seguretat i de la unitat territorial. Raons d’Estat, en diu la minoria al poder. Com pot ser que això passi en un estat constituït com a democràcia? I fins a quin punt els aparells de l’Estat han actuat sota la lògica del seu propi interès durant dècades, més enllà del Procés català, que tant ha sacsejat el panorama polític.

Com pot ser que aquesta pauta s’hagi repetit al llarg del temps, fins i tot quan ja no existeix una organització terrorista a l’Estat? Els engranatges de l’actuació contra la dissidència prenen dos camins: els que sota el paraigua de la lluita antiterrorista impacten sobre els moviments socials i/o alternatius i els que, amb un clar mòbil polític darrera serveixen per a desacreditar el rival i l’oposició, considerats elements desestabilitzadors del sistema vigent. Vegem un exemple del primer cas:

La plantilla basca

Febrer 2003. El director del diari Egunkaria, publicat íntegrament en euskera, és detingut per encaputxats, alguns de paisà i altres amb l’uniforme de la Guàrdia Civil. L’escorcoll a casa seva dura cinc hores, durant la nit. Li posen una pistola al pit. Martxelo Otamendi ho explica després de disset anys. El resultat de l’escorcoll: un llibre de la periodista Pilar Urbano “com tothom sap, per entrar a ETA, primer has de conèixer tota la bibliografia de Pilar Urbano, i quan te la saps bé, et fan un examen”, comenta irònicament Otamendi. També hi troben una novel·la de Bernardo Atxaga i una foto del bisbe Ricardo Blázquez. Ho rematen amb un comentari homòfon després que, en un calaix, trobin una guia sobre bars i clubs gais de la zona bascofrancesa: “Ah, t’agraden els culs?”

Pertinença o col·laboració amb organització armada, aquest és el delicte que se li atribueix. Sense dret a advocat. Se l’emporten cap al diari, on s’han produït fins a deu detencions més. El viatge fins a Madrid, de cinc hores, el fa a la part del darrera del cotxe, flanquejat per dos agents, ajupit i amb l’abric sobre el cap. L’oculten per passar els peatges sense aixecar sospites. El porten a la comissaria de Tres Cantos. “El primer que em van dir va ser: això és la Guàrdia Civil. Comences un viatge de cinc dies en el qual el primer serà dur, el segon més dur, el tercer més dur, el quart més dur i el cinquè més dur”. “Certament, explica Otamendi, hi ha una gradació. El que busquen en els interrogatoris és que tu reconeguis que ets un drap brut i que els pertanys. És una pressió psicològica combinada amb l’esgotament físic perquè t’entreguis”.

Tres dies en una cel·la, amb una llum que l’encega i a dos pams escassos de la paret. No el deixen dormir. Comparteix espai amb un altre dels detinguts. Ell només pot seure en un racó durant uns vint minuts en intervals de quatre o cinc hores. Li donen a entendre que la diferència entre altres detinguts i ells és que aquests col·laboren. La por permanent al cos. Entén que, en realitat, no l’han detingut perquè expliqui la suposada relació entre Egunkaria i ETA, sinó per les tres entrevistes que va fer a membres de l’organització. Les tortures que pateix són per les entrevistes. Tortures, sí. Li diuen: “Oblida’t de la puta Constitució, aquí no funciona; t’hem dit que som la Guàrdia Civil i aquí es fan les coses com diem nosaltres”.

Rep la visita del forense, el metge de l’Audiència Nacional encarregat de vetllar pel bon tracte i la salut dels detinguts. Explica les tortures rebudes. No han passat ni tres minuts del seu retorn a la cel·la quan un agent entra, l’agafa pel pit i l’encasta contra el terra. I l’adverteix: “Fill de puta, si tornes a dir al forense el que t’estem fent et fotem dos trets”.

Fins a quin punt es pot resistir psicològicament? “Fins que aguantes físicament”, diu. En el seu cas fins al plàstic, “la bossa”, en diuen, és fins on aguanta. És ferma i a la vegada mal·leable. Es converteix en una mena de segona pell i, quan intenta cridar, entra al nas i a la boca i la sensació d’ofegament és immediata i absoluta. És el pitjor que li han fet fins llavors. I és el pitjor que recorda vitalment. Quan l’endemà el forense li pregunta: “Com està, Sr. Otamendi?” “Perfectament”, respon. Ja no se’n refia i té ben present l’amenaça dels trets. El plàstic, doncs, és el seu límit i l’únic que podrà dir és a quin poble va quedar per fer una de les entrevistes. Arriba un moment que es convencen que no sap res més.

Després de cinc dies, passa a declarar a l’Audiència Nacional i el jutge li pregunta: “Què és ETA?” Es queda estupefacte i respon: “Vostè ha clausurat un diari i m’ha tingut cinc dies incomunicat –després li explicaré què m’han fet–, per preguntar-me què és ETA. Vostè no és aquí com a magistrat d’instrucció justament perquè és expert en ETA?”. El veredicte: llibertat sota fiança de cinc milions de pessetes.

La sentència del cas al cap de set anys, set anys, el 12 d’abril de 2010, és demolidora. Els processats són absolts i els magistrats conclouen que ell, Martexello Otamendi, no ha comès cap delicte, que no té cap relació amb ETA i que Egunkaria no feia “enaltiment del terrorisme”. La sentència determina que la clausura del diari va ser inconstitucional, que s’han vulnerat drets com el de la llibertat d’expressió i que els informes policials no tenen fonament, sobretot perquè es basen en una premissa errònia: que, pel simple fet de defensar o parlar l’euskera i la cultura basca, algú sigui acusat de formar part d’ETA. Tot i això algun dels seus companys processats van estar més d’un any en presó preventiva. Només Otamendi porta la denúncia per tortures al tribunal d’Estrasburg , que condemnarà Espanya per no haver-les investigat.

El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar, el 12 d’octubre 2012, Espanya per no investigar els maltractaments denunciats el 2003 per l’aleshores director del diari Egunkaria durant la seva detenció incomunicada per presumpta pertinença i col·laboració amb ETA. La sentència de la Sala Tercera del Tribunal d’Estrasburg diu que Espanya va violar l’article 3 (Prohibició de tractes inhumans o degradants) del Conveni Europeu de Drets Humans. El text, aprovat per unanimitat, també va concloure que l’Estat havia d’indemnitzar Otamendi amb 20.000 euros per danys morals i 4.000 per despeses judicials. La tortura en una “democràcia plena” surt força a compte!

A més, la sentència europea assegura que el Jutjat Central d’Instrucció número sis de l’Audiència Nacional “va romandre passiu” davant les denúncies del demandant i estima que les investigacions de la jutge d’instrucció número cinc de Madrid “no van ser prou profundes i efectives”. La Cort europea incideix que “la particular vulnerabilitat” dels detinguts en règim d’incomunicació obliga a prendre “mesures de vigilància apropiades” per “evitar abusos” i “protegir la integritat física dels detinguts”. La sentència insisteix en la importància d’adoptar les mesures recomanades pel Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa “per millorar la qualitat de l’examen mèdic i egal de les persones en règim de detenció incomunicada”.

Quina pretensió hi havia al darrera del tancament de l’Egunkaria? Doncs senzillament, segons Otamendi, criminalitzar “el món de l’euskera”. El 2003 a les tertúlies sobre política hi ha un caldo de cultiu basat en la idea que el foment de l’euskera fora de les institucions té un biaix de connivència amb ETA.

L’efecte boomerang va ser la resposta al carrer. Ells fan test, afirma Otamendi, i en funció de la reacció segueixen avançant. Amb l’atac al diari Egunkaria, la gent va pensar que, o parava el cop, o llavors arribaria el torn de la seva ikastola, el seu sindicat, la seva entitat financera o el Govern mateix. Una premissa que, diu el director del diari clausurat, a Catalunya s’entén molt bé ara arran del procés per la reclamació d’un referèndum. Els GAL i la causa contra l’1-O són, diu Otamendi, dos grans paradigmes de la maquinària que greixa l’Estat per afavorir els seus interessos i protegir les seves raons. Aquesta plantilla basca s’ha intentat traslladar a Catalunya obviant que aquí no hi ha una organització terrorista i que ha estat molt barroer, per exemple, el fet d’acusar de terroristes els activistes dels CDR pel sol fet de tallar carreteres.

Conclusió:

Hi ha coses que s’han anat repetint perquè són producte de la carcassa amb la qual s’ha vestit l’Estat espanyol, un estat que encara no ha fet net del franquisme, millor dit del feixisme, ja que a Alemanya i a Itàlia no s’ anomena aquell malson amb el nom del líder, no es diu hitleranisme o mussolinisme, sinó simplement nazisme o feixisme.

Fins ara, no s’ha produït cap tall amb la dictadura totalitària: ni en l’àmbit institucional, ni en la judicatura, ni en els cossos policials. Per exemple, d’on surten aquest jutges que sembla que jutgin les víctimes per contra dels assetjadors? D’on surt aquesta policia que fa els ulls grossos amb les manifestacions clarament feixistes i nazis i persegueixen aquells que es manifesten pels drets civils, laborals o d’habitatge, reconeguts tots ells en la Constitució, el màxim text jurídic que teòricament empara tots aquests drets?