Ramon y Cajal i Noruega

22 Oct 2014

Suècia i Noruega es van separar el 1905

Ramon y Cajal va anar el 1906 a Estocolm a recollir el premi Nobel de Medicina, que li havia atorgat l’Acadèmia sueca. Feia tan sols un any que Noruega s’havia separat de Suècia. Expliquen que durant un sopar amb els seus col·legues suecs, l’il·lustre metge espanyol no parava d’exclamar-se i intentava esbrinar les raons d’aquella separació, que per a ell resultava del tot incomprensible:

–A veure,  com és que vostès han permès aquesta barbaritat ?

–Bé, és que vam voler evitar una guerra… Va dir un dels seus companys de taula.

Però, l’explicació no va convèncer gens ni mica l’aragonès. Va fer referència al cas recent d’Espanya amb Cuba:

–Vaig estar treballant-hi com a metge militar i vaig veure de primera mà els patiments i els sacrificis dels soldats a la guerra. Hi va haver moltes baixes per part d’Espanya, però el meu país no va pensar mai a rendir-se. De manera que, la seva reacció davant un cas similar em sembla del tot inconcebible. Va ser el retret del metge espanyol als  seus companys suecs.

–Un altre company de taula va suggerir-li:

–Bé, potser això de Noruega va ser diferent.. aquí som un pèl distints…

Però, Ramon y Cajal no va cedir i va contestar:

–És la mateixa cosa a tot arreu. No entenc de cap manera com van permetre la disgregació del seu país. Cal evitar, com sigui, la fragmentació que porta cap el desastre. No comprenc com ho han permès, sense la més mínima resistència. És del tot inaudit. Apa, els donen la independència als noruecs sense més ni més. Per què?

Tots el companys de taula se’l van mirar una estona en silenci i finalment un va contestar en nom de tots:

–Doctor, ho vam fer per la senzilla raó que ells, els noruecs, ho volien. Per això ho vam fer.

Ramon y Cajal

La discussió va acabar amb aquest argument tan senzill. El Nobel espanyol, malgrat la seva saviesa, havia utilitzat, de manera tòpica, els arguments de la força i de l’honor. Els suecs s’havien situat en una altra posició, potser més ètica, però sens dubte més pragmàtica i realista.

Els fets van anar de la següent manera: el 1905, Noruega havia declarat la independència i els suecs van reaccionar situant tropes a la frontera –la més llarga d’Europa– que en aquell moment era encara interna. La guerra estava a punt d’esclatar, i polítics nacionalistes de tots dos països eren entusiastes partidaris de l’enfrontament.

Les raons del litigi eren culturals, democràtiques –els noruecs s’entossudien a decidir el seu futur mitjançant les urnes -, però també hi havia raons econòmiques. En aquell moment Escandinàvia les passava magres: la gent emigrava en massa cap els EE. UU. (hi havia més noruecs a Amèrica que a la pròpia Noruega). La pobresa era molt present, res a veure amb la prosperitat actual. Els noruecs es queixaven que Estocolm els cosia a impostos i després no invertia el que corresponia en terres noruegues i això representava la ruïna de la seva flota mercant i pesquera.

La guerra va estar apunt d’esclatar, però els socialistes suecs (en minoria) van muntar una vaga general i una resistència activa al reclutament militar. També es van organitzar un munt de manifestacions, per tal de pressionar el rei de Suècia per abandonar les terres noruegues. Les potències europees, mitjançant una frenètica activitat diplomàtica, van contribuir a evitar el xoc.  Finalment, el rei de Suècia va permetre la secessió amb la condició, i intenció, que es mantingués un estret vincle econòmic. Es va celebrar el referèndum i Noruega es va convertir en un regne independent.

Ambaixada nòrdica a Berlín

Cal reconèixer que, al cap dels anys, els suecs i els noruecs han sabut treure partit del fet de ser veïns. Fan un munt de coses junts: per exemple, des del punt de vista legislatiu, els dos parlaments aproven lleis similars; estableixen acords econòmics de tot tipus, que inclouen la mobilitat laboral i  fins i tot, una caixa de seguretat social compartida; creen fons de cooperació conjunts, la majoria dels quals són anteriors al procés de construcció europea. Pel que fa a relacions exteriors, cal remarcar l’èxit dels Consells Nòrdics els quals inclouen  Dinamarca, a part de Suècia i Noruega, i nacions de sobirania  relativament recent i incruenta: Finlàndia (1917), Islàndia (1944) i aviat Grenlàndia.

Ambaixada dels països nòrdics a Berlín

Una manifestació pràctica i reeixida d’aquests organismes super-estatals  és la nova ambaixada d’aquests països a Berlin. Són tres edificis amb serveis comuns envoltats d’una tanca d’un disseny exquisit que dóna una sensació d’unitat i de diversitat alhora. Per altra banda, és d’una gran racionalitat- l’estalvi és ben clar – i contrasta amb altres ambaixades veïnes, com per exemple la de Mèxic, que responen a l’antic paradigma d’arquitectura del poder i de la sumptuositat.

Però, fa un parell de segles, la regió escandinava era una zona pobra i depauperada, assolada per guerres constants entre els dos imperis locals ( el suec i el danès).  Avui dia és el mirall en el qual s’inspira una gran part de la humanitat. Aquest magnífic canvi s’ha produït per moltes raons, però cal tenir present l’opció democràtica i convivencial que va tenir lloc el 1905. Això ha suposat un enorme esforç de contenció, de sacrificar projectes de tipus colonial, tot fent callar veus militaristes i imperials i substituint-les per una visió més pragmàtica i, de fet, molt més eficient.

En algun moment les elits escandinaves es van adonar que esclafar pobles era una inversió ruïnosa i que, en canvi, reconèixer-los era ben profitós. Aquest canvi de paradigma es troba en la base de l’actual prosperitat nòrdica.