Què és això de les ‘bullangues’? (1)

28 Set 2024

El 25 de juliol de 1835 a Barcelona una massa enfurismada, formada per individus de les classes populars, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», començant així una etapa insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita (contra les màquines) coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837). També una desena d’altres revoltes, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa, Reus, Poblet i Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Però ens interessa sobretot saber què passa a Catalunya i la naturalesa d’aquests fets en el convuls segle XIX a Espanya.

Segons l’historiador Josep Fontana, les dècades de 1830 i 1840 són les més convulses de la història d’Espanya. Hi ha una falsa dicotomia entre revolució i bullanga. En el primer cas es tracta d’una transformació política, econòmica i social, amb objectius clars i que pot ser violenta o no. Per contra, la bullanga és una insurrecció o una mobilització sense objectius clars ni voluntat específica i clara de canvi, que sovint utilitza la violència. Ambdós fenòmens són coincidents a la dècada de 1830, durant el llarg procés que coneixem com la construcció de l’Estat Liberal espanyol.

Els historiadors actuals parlen de revolució liberal per contra de burgesa, perquè consideren que el terme “burgés” té connotacions marxistes i a més, que a Espanya no es va produir una revolució burgesa com a tal. Per tant, consideren que és més adequat parlar de Revolució Liberal, és a dir, un procés polític de construcció del nou Estat.

En aquest sentit, les bullangues serien moments violents insurreccionals dins de la Revolució Liberal en marxa. Aquest concepte de bullanga és característic de la dècada de 1830 a 1840, època de la regència de Maria Cristina, amb una cruenta guerra civil (la primera guerra carlina) en marxa i que es dóna sobretot a la ciutat de Barcelona.

Cal recordar que les guerres carlines, popularment conegudes com a carlinades, van ser unes guerres civils d’una gran brutalitat i salvatgisme entre els liberals, partidaris d’Isabel II i els seguidors de Carles –d’aquí el nom– germà de Ferran VII, conegut pel seu hiperabsolutisme. De tota manera, és un fenomen molt complex, perquè a part de la defensa de la societat i els valors de l’Antic Règim, en especial la religió, estaven en discussió altres factors com la lluita entre el món rural –contrari, per exemple, a pagar impostos en metàl·lic– i el món urbà, i la defensa dels furs a Navarra i el País Basc i les Constitucions de Catalunya d’abans de 1714. Alguns historiadors sostenen que la Guerra Civil del segle XX ( 1936-39) no és més que la continuació de les brutals guerres civils del XIX. És un fet diferencial entre Espanya i la resta de països europeus a tenir en compte.

Antecedents de les bullangues: 1823-1833

Per entendre el fenomen de les bullangues, cal buscar els seus antecedents en els últims deu anys del regnat de Ferran VII, “La Década Ominosa” (1823- 33), nom ben descriptiu i decimonònic. Recordem que les potències absolutistes vencedores de Napoleó, conegudes com la santa Aliança, pretenen restaurar un absolutisme ligth i enderrocar el liberalisme, que havia ocupat el poder a Espanya durant tres anys (1820-23). Amb aquesta finalitat emprenen una campanya militar (Els Cent Mil Fills de Sant Lluís) per posar-hi fi, que suposa l’ocupació d’Espanya; cal tenir present que tot i que el liberalisme a Espanya era molt dèbil, irradiava una forta influència tant a l’Europa mediterrània com a Llatinoamèrica. I això no interessava de cap manera a les potencies europees de tipus absolutista.

Segons la visió historiogràfica clàssica, durant aquesta època, els anys vint del segle XIX, a Espanya s’intenta tornar enrere a base d’una forta repressió contra els liberals, és a dir, restituir totalment la societat de l’Antic Règim, com si la Guerra del Francès i el període constitucional de Cadis no hagués existit.

En canvi, segons les noves interpretacions històriques, sembla que l’objectiu final de la intervenció francesa (aquest és un matís important), seria empènyer Ferran VII a que fes concessions als revolucionaris per a tranquil·litzar-los. La visió europea del que estava passant a Espanya era que el rei imposava la tirania, la Inquisició i el clericalisme i per tant, no era el sobirà òptim a ulls europeus. Una mica com ara, allò de “Spain is different”…

Les coses no funcionen i, tornar enrere es demostra com inviable tal com es pot veure en aquest fragment de la carta que Friedrich Gentz (polític prussià) envia l’any 1815 a Nesselrode, ministre d’afers estrangers de Rússia:

“Quienes en 1814 creyeron que se podía restablecer el antiguo régimen puro y simple han hecho tanto daño a Francia como Robespierre y Bonaparte. La naturaleza de las cosas es más poderosa que los hombres. La revolución francesa debe completar su ciclo entero, como la de Inglaterra en el siglo XVII. El período revolucionario ha sido igual de largo, pero mucho más terrible y mucho más radical que el de la revolución de 1635 a 1660. La restauración absoluta no se consolidará, como no lo hizo la que se intentó en Inglaterra. Un desenlace parecido al de 1688 (un pacte) es lo único que puede poner fin razonablemente, y por completo, a la revolución de nuestros días. El poder absoluto, una vez ha sido derribado, no volverá a levantarse nunca más”. Això es refereix a França, però és perfectament aplicable al que està passant a Espanya: no es pot tornar enrere, la inevitabilitat dels canvis s’accepta a Europa, però no a Espanya. I aquesta tendència a Espanya es consolida i veiem encara els seus efectes avui dia, dos segles després.

Ferran VII i la política del “punto medio”

Per tant, sembla que el desig dels aliats europeus era que el rei canviés o modifiqués algunes coses, però en paraules del Duc d’Angulema que dirigí les tropes dels Cent mil fills de Sant Lluís: “No hi ha res a fer, jo parlava d’institucions i se’m contestava: [referint-se al rei] ‘escolteu els visques de la gent'”. Malgrat l’immobilisme general, algunes coses es mouen, de manera força contradictòria: per una banda no es restitueix la Inquisició i es decreta una amnistia a favor dels liberals, però per altra banda, s’anul·len tots els decrets constitucionals del Trienni liberal. Això constitueix l’anomenada política del punto medio, o sigui, donar una de blanca i una de negra.

Els problemes del rei augmenten en retirar-se les tropes franceses (1828), quan vol fer una transició progressiva cap a un liberalisme moderat i controlat. Ferran VII anomenà president del Consell de Ministres un liberal moderat en un intent (impossible) d’acontentar liberals i reialistes; aquest com a representant del moderantisme va preparar els primers pressupostos generals de la història d’Espanya (1828), elaborà el primer Codi de Comerç i va obrir la Borsa de Madrid (1829), però al mateix temps va donar suport a la iniciativa d’alguns eclesiàstics de crear les Juntes de Fe, una alternativa a la suprimida Inquisició. Les Juntes de Fe, creades l’any 1824, eren una iniciativa diocesana per controlar les consciències i evitar manifestacions antireligioses. D’aquesta pressió clerical d’intrusió, control i repressió en la vida pública, és a dir, la connexió entre el poder eclesiàstic i el poder reialista, el clericalisme, naixeria, per oposició, l’anticlericalisme.

L’economia

El context econòmic de finals del primer terç del segle XIX a Catalunya era força inestable i convuls. Una sèrie de factors ho propiciaven: per una banda, s’havien anat reduint de manera progressiva els monopolis de la Monarquia en el mercat colonial i havia augmentat la participació de les altres potències europees. L’impacte econòmic de les múltiples guerres amb Anglaterra (1796 – 1801; 1805 -1808) i amb França (1808 – 1814) era terrible. La baixada de producció agrícola amb males collites es dona de manera recurrent (1794-95; 1797-98; 1801-02; 1804-05). També va influir-hi negativament el fenomen conegut com Megadrouth, una llarga i extrema sequera entre els anys 1815 i 1819. Cal tenir present que les sequeres eren freqüents en l’època pre-industrial, però no tenien res a veure amb les sequeres i inundacions actuals degudes a l’augment de la temperatura mitjana de la terra per l’impacte humà creixent i desaforat de la industrialització. Les epidèmies també van ser importants, com la febre groga (1821) o el còlera (1835) que condicionaren el futur de Barcelona, molt lligades a les pèssimes condicions higièniques que ja hem comentat en un altre article.

Els primers anys de la dècada de 1830, la Monarquia borbònica es troba en un moment crític, ja que la situació econòmica és fortament inestable. A més, les mesures de canvi són clarament insuficients amb una política que, lentament allunya el monarca dels seus aliats ultraconservadors habituals en la recerca del moderantisme i on la repressió va creixent.

“Todos los días vemos prisiones injustas, destierros sin causa, multas exorbitantes exigidas por capricho, ó mejor diré, para saciar la codicia de los perversos; y añádase á esto los medios inicuos de que se vale ese enjambre de dependientes de la policía secreta para hacer las acusaciones, bastando una palabra inadvertida, una acción hecha sin malicia, para promover una causa á un ciudadano honrado ante un tribunal regido por la crueldad, la ambición y la venganza.” (Abdó Terrades (1835) La Esplanada: Escenas trágicas de 1828.)

En aquest text, el pioner del republicanisme federal Abdó Terrades (1812-1856) deixà palès el clima fortament repressiu de l’època.

D’altra banda, en aquest moment en què les forces ultrareialistes s’estan agrupant i fent fortes, cal recordar, en paraules de Louis de Bonald (1754 – 1840) que “la reacció no és el contrari de la revolució, és la revolució contrària”. És a dir, malgrat que sovint hi ha la tendència a considerar equivalents els conceptes de tradicionalista, reaccionari, contrarevolucionari i conservador, cal tenir en compte que el discurs oposat a la revolució, tot i que és reactiu, busca un bagatge ideològic basat en la tradició, però es presenta amb un format de contemporaneïtat similar al liberal; com una proposta de futur amb capacitat d’adaptació, tal com ho van entendre els pagesos seguidors del futur carlisme i, a més, utilitza mitjans innovadors per difondre el seu missatge. Actualment, veiem que les forces reaccionàries, cada cop més fortes a tot el món, utilitzen el mateix sistema, però amplificat pels nous mitjans de comunicació com Internet i les xarxes socials. Històricament, no és nou.

Amb un context polític tremendament inestable, amb una guerra ferotge, una economia deprimida, i amb una primera industrialització que explota i escanya els treballadors, es quan es produeixen les bullangues, un fenomen ben barceloní , en el que entrarem amb més detall en un proper article .