Quan els guanys són estratosfèrics…

10 Jul 2015

Quan els turcs van conquerir totalment l’Imperi bizantí, el comerç de les espècies, que arribaven a Europa per via terrestre procedents del sud-est asiàtic, es va veure molt dificultat o fins i tot es va suspendre. Els portuguesos van ser els primers que van buscar vies alternatives per arribar a les Illes de les Espècies. Bartolomé Díaz i Vasco de Gama, vorejant l’Àfrica austral, van arribar-hi a finals del segle XV. Un cop arribats, els portuguesos es van afanyar a controlar el mercat de les espècies. Així doncs, Lisboa es va convertir en el centre de distribució de les preuades mercaderies per tot Europa.

Ara bé, el 1580 el rei de Portugal va morir sense descendència i això va facilitar la maniobra de Felip II per imposar una unió dinàstica. Aquest fet va afectar de ple els comerciants holandesos que s’aprovisionaven a Lisboa de les lucratives espècies, però alhora les Províncies Unides –l’actual Holanda aproximadament- lluitaven per la seva independència de Madrid. La lluita va durar vuitanta anys i cal tenir present que s’enfrontaven a l’exèrcit més formidable d’Europa en aquell moment. Els holandesos no volien dependre d’una monarquia llunyana, que no coneixia ni el seu idioma ni els seus costums i que combatia ferotgement el calvinisme neerlandès amb un catolicisme basat en la Inquisició. De manera que amb el tro portuguès en mans de la monarquia hispànica el mercat de les espècies quedava en mans de l’enemic.

Les Províncies Unides eren un petit país atlàntic amb poc territori i escassa demografia (uns dos milions d’habitants), però amb gran talent i tradició per al comerç, i amb una rellevant capacitat organitzativa, bèl·lica i financera. A més, tenien una societat molt més urbanitzada que la francesa, anglesa o l’espanyola i una ètica del treball,- de tipus calvinista -, més la convicció que es podia pujar l’escala social a base dels negocis i no tan sols amb un títol heretat. Així doncs, van decidir anar a buscar les espècies en origen. Tot i que allà es van trobar amb els portuguesos, que els van fer la vida impossible, van tornar amb una càrrega no gaire quantiosa d’espècies. El benefici va ser tan estratosfèric que van decidir ràpid que calia institucionalitzar el comerç amb l’Especieria (nom amb què eren conegudes les illes productores), però eliminant els intermediaris per a comprar la mercaderia. Calia expulsar els portuguesos i controlar les plantacions d’espècies en origen.

Amb aquesta intenció es va crear el 1602 la VOC, sigles de Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals. El govern holandès, com ho havien fet els anglesos, va decidir donar el monopoli d’aquest comerç a una empresa privada i així s’estalviava els riscos comercials d’uns viatges llarguíssims. La VOC operava com una mena de franquícia moderna: la primera concessió va ser per a vint-i-un anys amb les següents condicions: si tenia beneficis, una part era per al govern holandès, però si tenien pèrdues, les havien d’assumir integrament. La conseqüència va ser que la VOC va dur a terme una política comercial molt agressiva. Es va establir a Java i la primera acció va ser foragitar els portuguesos i els anglesos a base d’enfrontaments armats. Els primers anys les despeses eren bàsicament militars. Però els beneficis eren tan alts que compensaven amb escreix les despeses i els esforços. Una derivada interessant és que a Amsterdam és va crear una Borsa que canalitzava les inversions de milers d’accionistes. Va ser la primera Borsa de la història. Va créixer tant que fins i tot feia préstecs a governs estrangers, entre ells a la sempre escanyada monarquia hispànica.

Drassanes de la VOC a Amsterdam, en 1750 aproximadament

Al cap d’uns anys la VOC va crear un altre port important a l’illa de Java, Batàvia, l’actual Jakarta, capital d’Indonèsia. Com que els beneficis de la VOC eren tan espectaculars, l’Estat holandès li va prorrogar la concessió tot atorgant-li moltes més competències: tenir el seu propi exèrcit, encunyar moneda (per evitar el contraban) i controlar tot el comerç que venia de qualsevol lloc de l’Orient. Es va arribar a convertir en un empresa més poderosa que el mateix Estat holandès. I això va durar un parell de segles. A poc a poc, els holandesos van fer fora les altres potències colonials establertes a la zona i al mateix temps establien avantatjosos tractats amb els governadors de les illes de l’Índic.

Les Illes de les Espècies

Les Moluques, arxipèlag que avui sembla molt remot, en aquesta època eren vitals per al comerç mundial, perquè eren les úniques productores d’espècies molt preuades, com el clau, la canyella, la nou moscada…, mercaderies que gràcies al seu poc pes i volum eren fàcilment transportables amb uns guanys extraordinaris. Algunes d’aquestes illes eren una mena de regnes independents que tenien formes de govern absolutistes molt semblants a les d’Europa en aquella època. Els ingressos d’aquests governs absolutistes es basaven principalment en el comerç, ja sigui explotant-lo ells mateixos o concedint monopolis a elits locals o estrangeres.

La presència d’europeus, sobretot dels holandesos, va tenir un gran impacte. La VOC va ser la segona societat anònima europea i va suposar un abans i un després en el desenvolupament de la corporació moderna, que després tindria un paper essencial en el desenvolupament industrial europeu, gràcies a la immensa acumulació de capitals. Altres illes, com les de Banda, al sud de les Moluques, eren petites ciutats-Estat autònomes, sense estructura jeràrquica social i política. No hi havia cap autoritat central que els holandesos poguessin coaccionar perquè signessin un tractat de monopoli. Això va fer que haguessin de competir amb comerciants anglesos, portuguesos, indis i xinesos sense poder implantar el seu pla de monopoli total. Fins que el 1621 els holandesos, comandats pel governador de la nova ciutat de Batàvia, un tal Coen, va dirigir una expedició a les illes de Banda i va massacrar pràcticament tota la població, gairebé uns 15.000 persones. Aquest és la versió que donen els historiadors Acemoglu i Robinson. Només va deixar-ne uns quants vius, els suficients per a conservar la manera de conservar les preuades i maleïdes espècies. Altres versions apunten que els habitants de l’arxipèlag de Banda van ser deportats, obligats a abandonar les seves terres. Sigui com sigui, després del genocidi Coen va crear l’estructura política i econòmica necessària per al seu pla: la societat de plantació. Aquestes estructures extractives creades pels holandesos van tenir un gran ressò a tota l’àrea del sud-est asiàtic. Molts Estats de la zona es van tancar i van abandonar el comerç, que havia estat la base de la seva prosperitat entre els segles XIV i XVI, per por de ser sotmesos i esclafats i, en general, es van tornar més absolutistes. S’havien plantat les llavors del subdesenvolupament a la zona.

La VOC: comerç amb el Japó i un port a sud-Àfrica

A mitjans del segle XVII, la VOC controla gran part de l’actual Indonèsia i també el port de Galle a Ceilan (Sri Lanka) on trenquen el monopoli sobre la canyella que tenien els portuguesos. Però molt més rellevant va ser per als interessos de la Companyia el tractat que van aconseguir dels japonesos, que els convertia en l’única empresa estrangera que podia comerciar amb l’Imperi del Sol Ixent. Com que la llei nipona prohibia als estrangers trepitjar els sòl japonès, es va construir una illa artificial a la badia de Nagasaki, anomenada Dejima, on s’embarcaven cap a Europa productes de gran valor econòmic com porcellana, te, pells de cérvol o de tauró… Els holandesos es van adaptar a les estrambòtiques condicions fixades pels japonesos. Però els sortia a compte, perquè, a Europa, per aquestes exòtiques mercaderies es pagaven quantitats exorbitants de diners. Els holandesos mantindran aquest comerç durant dos segles.

El viatge entre Holanda i les seves possessions a l’Índic i a l Pacífic requerien un mínim de sis mesos. Els calia ports perquè el vaixells s’abastissin d’aigua i aliments, sobretot fruites i verdures fresques, per evitar el temut escorbut. Per aquesta raó, van fundar Ciutat del Cap, un lloc estratègic on es trobaven els dos oceans. Era un lloc amb un clima molt benigne, de tipus mediterrani, i tot i que el colonialisme neerlandès era de tipus comercial i no d’ocupació territorial –segurament a causa de la seva debilitat demogràfica- en aquest cas, van crear una colònia de grangers (bòers) que van anar a aquesta zona per quedar-s’hi.

A més, pel que fa a les seves possessions d’ultramar, Holanda no va fer com altres potències colonials, com espanyols i portuguesos, lligant colonització i religió. L’únic objectiu era fer bons negocis. A tall d’exemple els missioners calvinistes que arribaven a les possessions holandeses, eren empleats de la VOC i no tenien permís per a convertir indígenes.

A principis del segle XVIII la VOC es va anar esllanguint. Bàsicament la raó van ser els francesos i els anglesos que van crear companyies semblants, i amb el temps el Japó també va cancel·lar el seu acord comercial amb l’empresa holandesa.

Conclusions

Aquesta història d’una companyia d’èxit per a la història dels Països Baixos i d’una petjada colonial molt amarga per a les poblacions de les Illes de les Espècies ens indica que quan els guanys són estratosfèrics els humans som capaços de qualsevol cosa per bèstia i indigna que sigui. Alguns ho atribuiran als inicis d’un capitalisme salvatge, i altres, com Weber, sostenen que “l’afany de lucre” i la tendència a l’enriquiment màxim són molt anteriors al capitalisme. Per tant, afirma el sociòleg alemany, cal abandonar, per elemental i simplista, el concepte que identifica capitalisme amb ambició il·limitada. En totes les civilitzacions conegudes, afirma, des de Babilònia fins a la Xina, ha existit el tipus que Weber qualifica de “capitalista aventurer”, que ha utilitzat tota mena d’estratègies per a enriquir-se de manera obscena. Segurament hi ha elements de les dues interpretacions, quan tot invertint la fletxa del temps, des del segle XXI mirem d’entendre aquesta història.