Puig i Cadafalch: el civisme i la higiene
02 Feb 2017
L’any 2017 serà un any ple d’actes commemoratius al voltant d’una gran figura de la cultura catalana: Josep Puig i Cadafalch. El seu llegat és ingent i s’estén a l’àmbit de l’arquitectura, l’arqueologia, la història de l’art i la política. A més del 150 aniversari del seu naixement, l’Any Puig i Cadafalch celebrarà el centenari del seu nomenament com a president de la Mancomunitat, càrrec que va ocupar del 1917 al 1924. Nosaltres posarem l’atenció en un aspecte del seu vessant polític, com a president de la Mancomunitat, poc conegut: el seu impuls, amb molts entrebancs, a l’ Institut d’Educació General, Higiene i Civisme.
L’Estat regional i la reforma moral
Per comentar l’obra de la Mancomunitat catalana en les primeres dècades del segle XX, cal parlar de la situació del catalanisme en aquesta època. Segons l’historiador Albert Ballcells, aquest moviment català responia, des del darrer quart del segle XIX, a un moviment de la societat civil, que comportava una dimensió moral, paral·lela però no idèntica a la del regeneracionisme espanyol, després de la humiliació de 1898 davant els Estats Units.
El catalanisme es va plantejar que l’accés de les masses a la vida política i la corresponent crisi de l’Estat liberal de notables (el que avui dia s’anomena “la casta”) es mostrava de manera més peremptòria a la Catalunya industrial i urbana, que a la resta d’Espanya. A més, la pèrdua de la influència de l’Església, que va quedar ben clara en els fets de la Setmana Tràgica (1909), va posar més pressió al catalanisme per tal de promoure la democratització per la via evolutiva i sense recurs a la violència, que tant havia sovintejat al llarg del segle XIX a Catalunya i a Espanya.
Josep Puig i Cadafalch. L’arquitecte modernista fent un discurs. Frederic Ballell / AFB
Enric Prat de la Riba
Després d’un període de desballestament i de perplexitat arran dels tràgics fets del 1909, el moviment catalanista va iniciar la represa amb la campanya per a instituir la Mancomunitat de Catalunya. Ho aconseguí el 1914. Va ser una institució activa entre 1914 i 1925 que agrupà les quatre diputacions catalanes. Tot i que havia de tenir funcions purament administratives i que les seves competències no anaven més enllà de les diputacions provincials, va adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de l’Estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya des del 1714.I El seu primer president fou Prat de la Riba, que com a president de la Diputació de Barcelona anys enrere (1907) havia creat l’Institut d’Estudis Catalans, destinat a dotar Catalunya d’instruments d’alta cultura. Ara, com a president de la nova Mancomunitat, crea, el mateix any 1914, l’Institut d’Educació General (IEG) amb la missió de la difusió de l’educació física, la higiene, la prevenció de malalties i alhora un propòsit de formació moral, enfocada al civisme i a l’autoestima col·lectiva. L’IEG estava destinat als adults perquè l’educació infantil no formava part del camp d’actuació ni de les possibilitats econòmiques de la Mancomunitat i també perquè l’escolarització acabava per a la majoria de la població als deu anys. L’analfabetisme continuava sent un problema greu. Representava el 30% de la població de més de deu anys a la provincià de Barcelona i el 50% a la de Tarragona.
Tot el decret de la seva creació respira el que aleshores se’n deia “regeneracionisme”. De fet, era una metàfora biològica per superar la decadència, que, en realitat, era subdesenvolupament, i posar-se als nivells dels veïns europeus més desenvolupats. Per això intentava difondre valors que fessin desaparèixer uns models considerats nocius, com, per exemple, el “donjoanisme”.
La Mancomunitat: de l’IEG a la Comissió d’Educació General
El camp d’actuació de l’IEG era immens, però els mitjans posats a la seva disposició, ben minsos: 25.000 pessetes. Però així i tot, aquest escarransit pressupost no es va arribar a gastar. Cal tenir present que una part es va destinar a altres finalitats, perquè la inflació després de la I Guerra Mundial va provocar que la moneda es devalués en un 50 % i que el pressupost hagués de ser reajustat. El resultat, però, era que la Mancomunitat estava caient en allò que tant criticava el catalanisme a l’Administració pública espanyola: crear entitats sobre el paper, però sense dotar-les econòmicament, és a dir, sense vida efectiva.
Malauradament el president Prat de la Riba va morir el 1917. Només feia tres anys que estava al capdamunt del nou organisme: havia dut a terme una tasca immensa i va morir amb només 47 anys. El seu lloc a la Mancomunitat fou ocupat per l’insigne arquitecte i polític Puig i Cadafalch. Pel que fa a l’IEG, aviat es va veure la necessitat d’ajustar les proporcions de l’Institut. Va quedar reduït a una comissió promotora amb una petita oficina de suport. En altres paraules, es creava la nova Comissió d’Educació, en substitució de l’IEG, sense dotar-la de més recursos, amb la intenció que fos el nexe institucional entre el poder públic regional i les entitats de la societat civil, dedicades a empreses de caràcter cultural i educatiu. Entre aquestes entitats es van seleccionar els orfeons, els ateneus populars, el cooperativisme, el foment de l’escola catalana, l’educació professional i el periodisme de temàtica social. També s’hi van afegir els serveis que la Mancomunitat començava a crear per combatre les malalties infeccioses, com el paludisme i el tifus i sobretot la tuberculosi, que feia estralls en totes les classes socials però sobretot als barris més pobres.
Cal tenir present que la Mancomunitat, que Puig i Cadaflch dirigia, tenia oberts molts fronts en l’àmbit educatiu i cultural amb mitjans molt insuficients. Tot i això, atès que la prioritat fonamental de la Mancomunitat era l’articulació material de Catalunya –telèfons i camins veïnals i la beneficència en salut- basada en l’ideal noucentista de la Catalunya- ciutat, sovint s’hi van desviar recursos provinents d’altres sectors, en especial els culturals. De fet, per manca de traspassos de l’Estat, els recursos de la Mancomunitat es veien reduïts als d’una superdiputació regional. Administrativament no era més que això, encara que simbòlicament representava molt més: un organisme pre-autonòmic. D’altra banda, l’endeutament va ser un recurs emprat sovint però sempre amb uns límits prudencials, que mai no es van superar.
Un dels problemes va ser que, malgrat el prestigi dels membres de la Comissió d’Educació General com Eugeni d’Ors i Bofill i Mates, i de les institucions amb què estava relacionada, hi predominava el perfil ideològic conservador. En unes altres circumstàncies, aquest fet hagués estat secundari. Però, en el període d’actuació de la Comissió, -l’immediatament posterior a la fi de la I Guerra Mundial-, quan a Catalunya hi regnava una fortíssima lluita de classes de tipus violent, en especial el pistolerisme, aquest perfil conservador va propiciar l’allunyament de la Comissió i de la seva obra del conflictiu context en què havia d’actuar.
Aquest ambient tan agressiu i brutal va comportar molts mals de cap a Puig i Cadafalch. Com a mostra, el programa aprovat per la Comissió va ser durament atacat per part d’una personalitat gens sospitosa d’esquerranisme, la d’Alexandre Galí, en aquell moment alt funcionari del Consell d’Investigacions Pedagògiques: “programa poc valent… i una mica cofoi per a una època que s’acostava a la seva liquidació entre les escomeses sindicalistes i militaristes…”, va dir anys després, quan era secretari general de Consell de Cultura de la Generalitat republicana.
Malgrat que les prioritats de la Mancomunitat eren clarament posar unes bases materials pel desenvolupament econòmic i social de Catalunya, la voluntat de difondre els principis del civisme per tal de crear una societat de tipus europeu culta, educada i civilitzada hi eren ben presents. De fet, era una de les bases del Noucentisme, la ideologia subjacent en el projecte i en l’acció de la Mancomunitat.
Puig i Cadafalch, al centre, amb el Consell Permanent de la Mancomunitat
El final de la Mancomunitat i de la Comissió d’Educació General
Així la Mancomunitat, amb Puig i Cadafalch al capdamunt, tractava d’articular materialment Catalunya amb les seves línies telefòniques i amb els seus camins veïnals que comunicaven pobles que fins aquell moment només tenien un caminoi per on no podia passar un carro. Lluitava al mateix temps contra el paludisme i el tifus. El seu programa va posar les bases d’un incipient i inexistent “Estat del Benestar” “avant la lettre”. Però també intentava articular el país espiritualment per mitjà d’un munt de conferències, que organitzava la Comissió d’Educació, seguint el model de la Societat de Conferències Populars de França i la d’Extensió Universitària britànica. Segons Alexandre Galí -el mateix que havia criticat el programa de la Comissió per poc arriscat-, aquell servei de conferències fou més pràctic que les futures missions pedagògiques de la Segona República espanyola.
El 24 de març de 1924 la Comissió va presentar la seva dimissió a Alfons Sala Argemí, el nou president de la Mancomunitat de Catalunya, imposat per la dictadura de Primo de Rivera. La dimissió dels vocals fou acceptada i no es va designar cap altra comissió. La carta col·lectiva exposava el motiu de la dimissió: “per mancar-nos aquella llibertat d’esperit i d’expressió que nosaltres entenem consubstancial amb la seva tasca (de la Comissió)”. Un estat de comptes acompanyava l’escrit de dimissió. La Comissió d’Educació General desapareixia un any abans de la liquidació de la Mancomunitat, que l’havia creat.
Però la feina, amb tots els seves insuficiències i errors, en pro del civisme a Catalunya va restar. Va durar tot el segle XX i ha arribat fins als nostres dies.