Pompeu Fabra: llengua catalana i repressió

17 Mar 2018

“Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu”. Amb aquestes paraules Josep Pla començava l’”Homenot” que li va dedicar. Però quina és la raó que sustenta aquesta afirmació tan categòrica?

Senzillament, Fabra va aconseguir codificar el català contemporani, establint una llengua moderna per a una nació moderna. És a dir, ell es va encarregar, segons Jordi Llavina, de convertir una llengua antiga i rica que patia el desori de qualsevol llengua no reglada en una de moderna, apta per a l’estudi de qualsevol matèria, científica o humanista. Per aquesta raó, Fabra és considerat “el seny ordenador de la llengua catalana”. Com a exemple, en l’excel·lent i molt recomanable còmic “Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua”, que, just ara s’acaba de publicar, hi figuren dos mostres ben explícites d’aquest desgavell, en aquest cas, ortogràfic: l’adverbi on s’escrivia amb totes aquestes formes: on, hon, ont, hont, aon, ‘hont. Safareig tenia fins a quatre variants ortogràfiques: safareig, safaretx, safreig, safretx.

Ara be, Pompeu Fabra forma part d’una generació, que segons l’estudiós d’aquesta època Quim Torra, va alçar-se senzillament perquè volia ser més lliure i més civilitzada, més moderna. I sense una llengua ordenada, còmoda, culta, res no s’hauria aconseguit. Gràcies a Fabra es va obrir la porta a la modernitat per la via de la normalitat.

Nosaltres no ens centrarem en la seva obra com a filòleg, que fou immensa, sinó sobretot en la seva persona com a ciutadà, que, profundament arrelat a la terra, sent una vocació apassionada de fer una tasca útil per al seu país. Ell, amb tota aquesta generació que ja hem comentat, duen a terme l’intent més audaç i sòlid de construir un imaginari col·lectiu civilitzat i cosmopolita, liberal i demòcrata. I assenyat.

Podem resseguir breument aquesta apassionant aventura, tot fent servir de fil conductor uns anys que curiosament tots acaben en 8: 1868, 1918, 1948, i, ara, el 2018.

Pompeu Fabra

Un enginyer lingüista

1868: Pompeu Fabra neix, el 1868, a Gràcia, aleshores municipi independent, concretament al barri de la Salut. Cal remarcar que el seu pare fou alcalde republicà de la Vila. I ell restà sempre fidel al republicanisme.

Quan era adolescent, el català era inexistent en l’àmbit acadèmic. La llengua que parlava a casa no era la llengua dels estudis ni dels llibres, ni tan sols la de les cartes. Aquesta realitat, acceptada per la majoria de la gent com a normal, li provocà una profunda estranyesa i serà la base de la seva vocació lingüística. El fet que no hi hagués una Acadèmia ni cap autoritat, en el camp de la llengua catalana, que fos reconeguda per tothom agreujava l’anòmala situació. A més, cal afegir-hi el fet que els parlants tenien consciència d’expressar-se en una llengua de segona categoria, perquè feia molts anys que estava prohibida per les autoritats com a llengua oficial, i per tant, exclosa de l’ensenyament, de la universitat, dels jutjats, de l’Administració en general, i de la majoria de manifestacions culturals.

Pompeu Fabra, en arribar a la joventut, al tombar el segle, es troba amb una llengua empobrida i castellanitzada, que era necessari refer i depurar. I encara gràcies, perquè els escriptors de la Renaixença havien recuperat el català escrit, que estava pràcticament en desús a principis del segle XIX. Però, un dels problemes era que aquets escriptors creien que el català només era apte per a usos literaris, sobretot la poesia. Però no acabaven d’entendre que una obra científica, jurídica o filosòfica pugui ser concebuda i redactada en català. En canvi, Fabra, com a bon modernista, creu que la llengua ha de ser un instrument que es pot utilitzar en tots els terrenys, no només als Jocs Florals.

Els arguments dels que s’oposaven a la reforma del català es basaven en la creença que una ortografia i una gramàtiques úniques limitarien la creativitat dels escriptors. Els semblava que la llengua és una cosa gairebé íntima, personal, i que ningú no els havia de dictar la manera d’escriure. Així doncs, Fabra, amb la seva proposta de reforma lingüística, es va trobar amb una oposició ferotge i apassionada. Però ell, amb la seva base científica –era enginyer de professió- i el seu caràcter pràctic però persistent, no compartia en absolut aquesta idea romàtica i personalista de la llengua.

Primer Congres de la Llengua Catalana

En aquest sentit, cal assenyalar que quan el 1906 es va celebrar el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Fabra va presentar una sèrie d’esmenes clares i amb una sòlida base científica, que van fer créixer el seu prestigi com a lingüista. Malgrat això, haurà de tornar a Bilbao, a la seva tasca com a professor d’Enginyeria Química, que és la que li permetia mantenir la seva família. Finalment, després de deu anys fora, torna a Barcelona on ocuparà la nova càtedra de català i, a més, treballarà intensament en la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), proposat per Prat de la Riba, que és ben conscient de la seva vàlua i també de la seva ideologia republicana.

“El Mestre”

1918: Després de la publicació de les “Normes ortogràfiques” (1913) Fabra va assumir el projecte de redactar la “Gramàtica catalana” per encàrrec de l’I.E.C. Va ser publicada el 1918, un any després de la mort de Prat de la Riba, el seu valedor. Era encara, l’època de la Mancomunitat i cal recordar que Pompeu Fabra a part de ser un gramàtic molt competent va estar vinculat a un projecte polític, ideològic i d’engrescament nacional. Per aquesta raó, va ser objecte de repressió i exili. Així, el 1923, el general Primo de Rivera fa un cop d’estat amb l’aprovació del Rei Alfons XIII i instaura una dictadura. El nou règim, entre moltes altres mesures, prohibeix l’ús del català en la vida pública, suprimeix la Mancomunitat, anul·la moltes subvencions a l’I.E.C i fa cessar Fabra de la càtedra de llengua catalana, que tant li havia costat d’aconseguir. Aquella situació posa en perill la seva gran obra, el projecte que havia de difondre de manera definitiva el nou model lingüístic: el Diccionari normatiu.

Però el restabliment de la Generalitat (1931) i l’aprovació de l’Estatut (1932) coincideixen amb la publicació de la seva obra més coneguda: el Diccionari, que converteix el seu autor en un referent de la catalanitat i en una figura social. A partir d’aquest moment es guanya el títol de “Mestre” i així serà conegut d’ençà. Però la situació política es complica. Arran del fets del Sis d’Octubre del 1934, Fabra és empresonat en un vaixell durant sis setmanes. L’excusa serà el fet que ocupa càrrecs institucionals a la Universitat Autònoma de Barcelona. Molt pitjor serà la Guerra Civil, durant la qual continuarà treballant i en la qual haurà de suportar sentir per la ràdio com el general facciós Queipo de Llano en unes de les seves famoses proclames deixi anar: “Cuando la guerra haya terminado Pompeyo Fabra y sus obras irán arrastrados por las Ramblas”. Ara, quedem bocabadats i esmaperduts en sentir i llegir determinats exabruptes en les xarxes socials i en molts mitjans de comunicació, però aquests no neixen com a bolets del no res…, tenen al darrera una llarga tradició!

Fabra, amb Francesc Macià, a qui lliura el 1932 els milers de signatures a favor de l’Estatut

Exili i mort

1948 : Però, a finals de gener de 1939, amb 70 anys, ha de fugir de Catalunya, perquè li va la pell, amb l’esposa i les tres filles. És el camí de l’exili que tants altres republicans hauran d’enfilar. Ha d’abandonar tots les seus llibres i treballs al despatx de l’I.E.C. i a la seva casa de Badalona, al carrer de la Mercè, on va viure des que va tornar de Bilbao, feia més de més de trenta anys. Sembla que sortosament no arribarà a saber que tota la seva biblioteca, el seu tresor més gran, un cop acabada la guerra va ser salvatgement llençada al carrer i cremada al crit de “Muera la inteligencia”.

Com altres exiliats, haurà de suportar tota mena de penúries materials i la fonda tristor per la derrota enfront el feixisme. Però farà el cor fort i mantindrà la fortalesa d’esperit. En això va ser molt important el suport i afecte que va rebre d’altres exiliats com Pau Casals, Rovira i Virgili, Josep M. de Sagarra, Carles Riba, Francesc Pujols, etc…. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Fabra participarà en tots els Governs de la Generalitat de Catalunya a l’exili. I el 1947, un any abans de la seva mort, viatjarà a Andorra la Vella, només per poder-hi fer el testament en català.

Els darrers anys de la seva vida, Fabra es va convertir en un símbol de la llengua i cultura catalanes. Per aquesta raó, el franquisme, que havia triomfat en la Guerra Civil, va voler esborrar-lo de la vida pública i de l’imaginari popular: quan, el vespre del dia de Nadal del 1948, va morir a Prada de Conflent, on està enterrat, la censura franquista va prohibir que es fes pública la seva mort i ni tan sols va permetre que se’n publiquessin esqueles als diaris.

L’Any Pompeu Fabra

2018: Aquest any es commemora, doncs, els cent cinquanta anys del naixement de Pompeu Fabra, i també els setanta de la seva mort, així com els cents anys de la publicació de la seva Gramàtica. Cal reconèixer que va aconseguir, malgrat certes reticències inicials, l’adhesió a una ortografia i a una modernització gramatical i lèxica, que és el signe més bàsic de la cohesió social d’un país modern. Per això la llengua catalana continua sent l’element d’integració més visible de la nostra societat.

Ara, que tornem a viure una repressió pròpia d’una dictadura, valorem molt més encara el que la seva tasca va significar. Segons l’escriptor Jordi Llavina, Fabra va fer molt més que Espriu per salvar els mots. O en paraules de Carles Riba, va convertir la llengua catalana en un “instrument indefinidament apte”, en una eina d’una cultura rica, oberta al món i no supeditada a cap altra.

Com va dir el mateix Fabra el 1947 en ple exili, un any abans de morir , “No s’ha d’abandonar mai la tasca i l’esperança.”