Per què els catalans no pinten res a l’Espanya del segle XIX?
11 Mai 2016
Partim d’unes preguntes que ens fem per mirar d’entendre les relacions dels catalans amb el poder polític espanyol, a la primera meitat del segle XIX. La tria d’aquest segle no és gratuïta. És el moment en què els vells estats europeus es transformen en estats-nacions sota el paraigües del liberalisme. El cas espanyol no és gaire diferent, doncs, del d’altres països europeus, però el resultat està molt lluny tant pel que fa a modernitat econòmica com a la cohesió territorial.
Els interrogants que ens plantegem són: per què la integració / inserció dels catalans dins del marc polític espanyol va ser tan poc reeixida i fins i tot conflictiva?, per què els representants catalans, els parlamentaris, tingueren tan poc pes en la política espanyola d’aquell moment?, per quina raó la zona més dinàmica de l’Espanya del XIX acaba per tenir la sensació que no té cap influència en els mecanismes de poder de l’Estat? Algunes de les respostes les podem trobar en les investigacions de l’historiador Borja de Riquer:
Les dues polítiques liberals catalanes
Ferran VII
Arrencarem de l’anomenat Trienni Liberal (1820-23), moment en què es trenca provisionalment, i a la fi sense èxit, el caduc, tronat, però terrible absolutisme del rei més estúpid de la Història d’Espanya: Ferran VII. El judici sobre aquest Borbó es compartit per la majoria d’historiadors, tant pel fet d’haver regalat la corona espanyola a Napoleó per desavinences amb el seu pare, com per haver-se rodejat, en tornar de l’exili després de la Guerra de la Independència, d’uns consellers tant o més ineptes que ell. A partir d’aquell moment es posen de manifest de manera clara les diferències entre Catalunya i la resta de l’Estat. Josep Fontana ja va demostrar, fa més de vint anys, que, en el XIX, la societat catalana era mol més diversificada, plural i conflictiva, i que tenia un model econòmic i social diferent de l’espanyol.
A partir del Trienni Liberal, és a dir, en el primer terç del segle XIX, a Catalunya es comencen a configurar dues cultures polítiques liberals: una, que podríem considerar com a progressista, popular, democràtica, radical i interclassista, i una altra de tipus patrici, conservadora, benestant.
Aquestes cultures diferenciades tindran punts de contacte, però també divergències. Les coincidències consistiran a denunciar els excessos del centralisme, de l’ofegament i precarietat dels ajuntaments i diputacions. També estaran d’acord en el fet d’oposar-se a les polítiques governamentals, quan aquestes afectaven la industria fabril de Catalunya. Hi havia una defensa conjunta d’una nova societat urbana i industrial, més europea i més moderna.
Però també existien profunds desacords entre aquestes dues cultures polítiques. El principal punt de desavinença era “la qüestió del desordre públic”, dit d’altra manera, la por de la burgesia als efectes socials de la industrialització: la proletarització i la politització de les classes populars. Hi havia una clara consciència per part del patriciat d’una greu crisi social catalana provocada pels efectes inesperats i no desitjats de la industrialització, que anava acompanyada d’una notable malfiança respecte a les solucions que venien de l’Estat: les declaracions continues de l’estat de setge, la ferotge repressió, i la impunitat total amb què actuaven els capitans generals, que arran del Decret de Nova Planta del segle anterior eren les màximes autoritats.
El paper dels parlamentaris catalans
Aviat els parlamentaris catalans a Madrid restaren decebuts quan van comprovar que els debats sobre temes econòmics eren sempre sobre qüestions concretes i, normalment, urgents: deute públic, línees ferroviàries, aranzels, concessions de serveis públics….Van comprovar que els governs no tenien cap programa de política econòmica, que es pogués considerar d’interès general, és a dir, “nacional espanyol”.
Repassant les intervencions dels parlamentaris (Diccionario biogràfico de los parlamentarios españoles) es constata que les dues cultures liberals catalanes, la conservadora i la progressista, van adoptar una posició comuna crítica al sistema liberal espanyol, cada cop més clarament autoritari, centralista i ineficaç.
Cal no oblidar el fracàs dels repetits intents d’estendre la industrialització per tota Espanya. El primer el va dur a terme l’ “Asociación catalana de Madrid o Asociación del Fomento” l’any 1839, i el segon l’ “Instituto Industrial de España” o “Sociedad para la propagación de la industria”, el 1843. Ambdues associacions pretenien ser les plataformes impulsores de la industrialització a Madrid amb la pretensió de “hacer nacional nuestra causa”, però totes dues van fracassar perquè eren vistes com a grups de pressió dels fabricants catalans, mai com a un projecte espanyol.
També els parlamentaris catalans van denunciar l’autoritarisme dels capitans generals i dels governadors, i sobretot la vulneració descarada de les llibertats, el recurs permanent de l’estat de setge i les intromissions sistemàtiques en les eleccions a diputats i als ajuntaments. Un dels temes recurrents era l’estat de setge en què vivia Barcelona. Ja des de finals dels anys trenta del XIX, es denuncien els mètodes del baró de Meer, que va imposar l’ordre amb una gran violència i total impunitat, per la qual cosa era especialment odiat per les classes populars. Però cal dir que comptava amb el suport còmplice de la burgesia benestant.
Les fàbriques del Poblenou, l’anomenat ‘Manchester català’
Com a reacció a aquestes protestes, sorgiren per part del govern violents atacs contra la industrialització de Barcelona, com el del senador per Múrcia, Antonio Seone, que el 1843 va proposar al Senat com a gran solució “la desaparición de la exótica industria algodonera catalana” i “sangrar Barcelona para salvar España”. Aquest ínclit senador arribarà fins i tot a proposar el trasllat de les fàbriques fora de Barcelona i posar duanes a l’Ebre. El senador català, Albert Felip de Baldrich, li va replicar que començava a estar preocupat en detectar a Madrid un esperit anticatalà. La premsa barcelonina també responia tot censurant aquestes actituds d’hostilitat cap a Catalunya. A tal d’exemple, el 1847, el diari El Barcelonés va publicar un article amb el títol “Hasta cuando contra Catalunya?”.
Les reticències catalanes “als mals del centralisme” es van anar generalitzant i acabaran per incloure des dels polítics conservadors fins als demòcrates, i pel que fa a la societat civil, des de les elits econòmiques fins als intel·lectuals. Com a exemple, tenim el discurs que va pronunciar el 1851 Ildefons Cerdà al Congrés, com a enginyer de camins i ferrocarrils i diputat demòcrata, on denuncià l’abandó en què es trobava tota Espanya per la incapacitat dels polítics i de les administracions públiques. Cerdà assenyalà la corrupció política, la ineficàcia i la incompetència de l’administració espanyola, tot comparant-la amb la de França. Per a Ildefons Cerdà, les elits polítiques eren el principal fre per al desenvolupament econòmic, social i cultural d’Espanya.
També Pascual Madoz, –més tard el Ministre d’Hisenda que va dur a terme la segona desamortització, bàsicament, de béns comunals municipals–, el 1851 en la mateixa compareixença parlamentària en la qual havia intervingut Cerdà, va afirmar “Hay más opresión en Catalunya hoy que bajo el absolutismo. Sabia de què parlava ja que havia tingut nombrosos càrrecs al Principat. Va explicar que a Catalunya la gent es pensava que tenia drets civils, però que en realitat no podia exercir-los ja que la Constitució no es complia. Madoz va acusar els governats de Madrid d’acceptar pressions polítiques dels militars: “es una situación bochornosa para el gobierno español que lo deshonra ante las naciones extranjeras”. Segons Madoz el govern actuava como si els catalans fossin “indignos de ser gobernados con arreglo a la Constitución y a las leyes”.
Els parlamentaris catalans, la nova elit política, estava formada fonamentalment per advocats, professors universitaris i empresaris, i aquests últims eren els més actius i els que feien més intervencions. Ara bé, els que participaven en les sessions plenàries eren una minoria. Hi havia un alt grau d’absentisme; uns perquè renunciaven un cop elegits, altres perquè no arribaven a prendre possessió de l’escó i molts perquè demanaven permisos i llicències per no anar-hi. Ho justificaven, sobretot, amb les dificultats del viatge abans que el ferrocarril funcionés –dos diputats van ser assaltats i assassinats mentre anaven a Madrid en diligència-. Això explica que normalment als debats i votacions del Congrés, hi participés menys d’un terç dels diputats entre 1840 i 1866. A més, els diputats catalans tenien fama de parlar força malament el castellà, cosa que feia que intervinguessin poc, tot i que no eren tan “muts” com els mallorquins.
Conclusions
Tot plegat va fer que les elits burgeses catalanes tinguessin una difícil i complexa adaptació al règim polític liberal. Aviat es van adonar que no hi havia cap mena de correspondència lògica entre el paper dels centres industrials i els centres de decisió política. Com a conseqüència, gairebé no hi havia catalans entre els alts càrrecs de l’alta administració de l’Estat. Això no tenia consonància ni amb la demografia ni, encara menys, amb el pes econòmic de Catalunya dins de l’Estat. Era una anomalia que revelava la incapacitat de l’Estat liberal espanyol d’inserir els catalans en el seu projecte de crear una Nació espanyola. Al llarg de tot el segle XIX, de 1814 a 1900, és significativa la xifra de ministres d’origen català: 22 sobre 850, és a dir un 2,5, quan Catalunya representava més del 10% de la població.
El balanç polític de l’actuació dels parlamentaris catalans és més aviat negatiu. Cap el 1860 ja era força estesa la convicció que la via de la legalitat no donava resultats, que era un camí força estèril. Les raons d’aquest fracàs són evidents: feblesa política interna i escassa incidència en la política espanyola. Sense aliats i davant d’uns governs i d’unes majories parlamentàries que tenien altres visions de la societat i altres interessos, ben poc podien aconseguir.
Això va donar lloc a diferents actituds polítiques: el conformisme pragmàtic d’uns; el victimisme, políticament ineficaç, d’altres; el revoltar-se dels més radicals, que trobaven justificada la via insurreccional. Acabarà imposant-se “l’estratègia defensiva” de l’alta burgesia catalana, que tenia consciència que havia de negociar el lloc de Catalunya dins Espanya, però que era incapaç de fer-se escoltar a Madrid. El patriciat català va voler fer d’intermediari entre l’Estat i la societat catalana, però sense qüestionar mai, ni sobretot subvertir, l’ordre conservador dins del sistema liberal isabelí. La traducció és la següent: acceptar la subordinació i la total dependència política i resignar-se davant d’un model econòmic força arcaic.