Repescant el passat | Per què el feixisme treu el cap de nou a Itàlia?
2016
post-template-default,single,single-post,postid-2016,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,sfsi_actvite_theme_default,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Per què el feixisme
treu el cap de nou a Itàlia?

Les últimes eleccions a Itàlia, que han donat la victòria a una aliança de partits de dreta i d’ultradreta, entre els qual la primera força ha estat Fratelli d’Itàlia –curiosament té nom de congregació religiosa– la líder del qual, G. Meloni, ha tingut des de ben jove una trajectòria política lligada al feixisme italià. Això és un fet, però la pregunta que s’han fet molts analistes, italians i europeus, és per què el feixisme treu el cap de nou a Itàlia? D’entrada, tres respostes semblen evidents, tot i que gairebé només se n’ha parlat de les dues primeres: el desencant polític de la majoria dels italians, la qüestió migratòria i la més profunda, al meu entendre, la pervivència del feixisme a Itàlia. Bàsicament ens centrarem en aquesta última.

La primera qüestió no es dóna només a Itàlia, però en aquest país la poliqueteria ha arribat a uns extrems tan delirants en els últims trenta anys que la gent n’està del tot farta. Això ha estat analitzat del dret i del revés i poca cosa s’hi pot afegir. Només recalcar que la democràcia amb partits estructurats de manera diferent a l’actual encara no ha quallat, però ho haurà de fer si vol sobreviure. La situació actual comporta un desgast i un descrèdit tan gran, que resulta molt perillós per a tots aquells que creuen, com va dir Churchill, que la democràcia és, entre tots els règims possibles, el menys dolent.

La qüestió migratòria ha omplert també moltes planes, però crec que s’ha tractat el tema molt superficialment. El tema és molt complex i delicat i Itàlia ha hagut d’entomar els milers i milers de immigrats i de refugiats sense cap ajut de la UE. Ja t’ho faràs! A Itàlia, com a la resta d’Europa, hi ha un debat sobre els emigrants extra-comunitaris, no sobre els refugiats de guerra, els quals tots els estats europeus estan obligats a acollir per l’acord de la Convenció de Viena de 1949 i 1977. Altra cosa és que això en la pràctica es compleixi.

Els pro-immigració creuen que els països tenen el deure moral d’acceptar no sols els refugiats, sinó aquells que volen immigrar per raons bàsicament econòmiques. Els anti-immigració remarquen que un dels drets més bàsics de qualsevol col·lectiu humà és defensar-se contra la invasió, militar (cas d’Ucraïna, per exemple) o d’immigrants. El debat té molts més arguments, que ara, potser, seria massa llarg de resumir, com els defensats pels pro-immigració que assenyalen que Europa mateixa és summament diversa, i que els valors de la tolerància i la llibertat formen el nucli de la seva essència, mentre que els anti-immigració estan d’acord en què aquests valors europeus són el més important i acusen molts grups immigrants -sobretot els procedents dels països musulmans- d’intolerància, misogínia, homofòbia i antisemitisme…. Irònicament, ha estat l’èxit d’Europa a l’hora de construir un sistema multicultural pròsper allò que hi ha atret tants d’immigrants

I, finalment, el tema més de fons és la pervivència del feixisme a Itàlia, malgrat uns règims polítics democràtics o pseudo-democràtics des del final de la II Guerra Mundial i el final aparent del feixisme. La política exterior agressiva duta a terme per la Itàlia feixista durant la dècada de 1930 i en la II Guerra s’ha mantingut en la foscor fins ara: els banys de sang a Líbia i a Etiòpia, l’annexió forçosa d’Albània, l’ocupació parcial de França i d’Egipte, les massacres a Grècia i a Iugoslàvia. Un horror, que amb l’excusa de les atrocitats dels nazis, es va tapar. Com diu un historiador italià, Giovanni Donfrancesco: “Molts italians segueixen pensant que els colons italians eren uns camperols valents que van anar a treballar a unes terres inexplotades, que van construir carreteres i escoles, en fi, que van portar la civilització d’alguna manera.

Per entendre aquesta foscor sobre el feixisme italià ens cal analitzar la situació a Itàlia un cop derrotat el feixisme i acabada la II Guerra Mundial.

Després de la guerra

En acabar la guerra, els partits antifeixistes italians, inclosos els comunistes, van preferir no insistir sobre aquests crims comesos per Itàlia a l’estranger. Volien evitar donar una imatge negativa del país durant les negociacions de pau i estovar una mica els Aliats per tal de limitar l’import de les reparacions i la pèrdua de territoris.

Itàlia no va tenir l’equivalent dels processos de Nuremberg i els Aliats no van exercir cap mena de pressió perquè els principals responsables i criminals feixistes fossin jutjats, no perquè creguessin en la seva innocència sinó perquè temien dividir una societat on el partit comunista estava ben arrelat. Per tal d’afrontar aquesta amenaça, els britànics, que van ocupat Itàlia després de la guerra, van donar suport al retorn dels antics feixistes. Aquesta política d’amnistia tenia l’aval del papat, enemic naturals dels comunistes ateus. D’altra banda, al Vaticà li interessava tapar el passat i fer oblidar l’actitud del Papa Pius XII, que mai havia condemnat explícitament el règim d’Adolf Hitler ni la persecució dels jueus a Europa. Tot plegat va fer que el 1946 entrés en vigor una amnistia general.

Com a França, la República italiana fundada després de la guerra es reivindicava procedent de la lluita de la resistència. Certament a Itàlia els partisans, que eren uns 350.000, van tenir un paper rellevant durant la guerra, però hi havia més de 500.000 membres de les forces de seguretat que s’havien mantingut fidels a Mussolini. I, a més, molts italians van canviar de jaqueta per oportunisme. Senzillament, ¿com era possible que es tornessin antifeixistes d’un dia per l’altre aquells que havien donat suport al feixisme i a les guerres de Mussolini? Cal no oblidar que els partits italians, però també els Estats Units i la Gran Bretanya, temien que el PCI, el partit comunista més poderós de l’Europa occidental, arribés al poder. L’anticomunisme visceral dels feixistes italians va afavorir nomenaments per a importants funcions ministerials, policials i militars, justament per lluitar contra el PCI. L’objectiu era una mena de transició suau del feixisme a la democràcia.

Com a complement del mite de la resistència, va sorgir una llegenda molt còmoda que presentava el conjunt dels italians, inclosos els que havien donat suport al feixisme, com bones persones, incapaces de matar una mosca, un pèl ingenus i que havien estat manipulats per Mussolini i els nazis. El resultat d’aquesta construcció és una demonització dels alemanys i la instrumentalització del nazisme, presentat com el mal absolut per a minimitzar els crims del feixisme.

Conseqüències

A principis dels anys noranta, una gran investigació judicial anomenada Mane pulite va desvelar una àmplia xarxa de corrupció i de finançament il·lícit dels partits polítics històrics, que basaven la seva legitimitat en la resistència contra el feixisme. L’escàndol va marcar el final de l’aliança antifeixista, que havia estat la base de la República italiana. Alguns partits històrics, com la Democràcia Cristiana, que havien protagonitzat la política des de la II Guerra, literalment van desaparèixer. Aquest terratrèmol va propiciar l’aparició de nous partits, sobretot d’alguns que volien rehabilitar parcialment el feixisme.

En aquest context, hem de situar el moviment polític Força Itàlia de Silvio Berlusconi i el partit d’extrema dreta Aliança Nacional, fundat per Gianfranco Gini, el qual malgrat haver declarat que “Mussolini era l’estadista més gran d’aquest segle” i que “el feixisme està idealment viu”, va aconseguir que la seva formació es convertís en la tercera força del país. Meloni, l’actual líder dels Fratelli d’Itàlia hi estava del tot vinculada. Fa anys que no és gens estrany sentir a Itàlia coses com: “el feixisme s’ha demonitzat” o “hi havia aspectes positius en el feixisme”. De fet, declarar obertament les simpaties cap al feixisme ja fa temps que no és un tabú.

Com ha pogut arribar Itàlia fins aquí? L’era Berlusconi hi va contribuir, segur. Però la relació problemàtica dels ciutadans italians amb la política no data de l’època Berlusconi. L’educació democràtica de la societat italiana es va veure frenada, sobretot, perquè la Democràcia Cristiana va impedir una confrontació honesta amb el passat, com es va produir a Alemanya. Si Itàlia hagués fet el seu treball de memòria, serien tan nombrosos els ciutadans que excusen i relativitzen el feixisme? Si els responsables, però també la població que havia donat suport al règim criminal, hagués assumit la seva responsabilitat, els italians serien, ara, tan sensibles a aquests discursos demagògics?

La transició suau del feixisme a la democràcia té un preu molt car que Espanya també està pagant…

Alguns espanyols estan començant a dir sense cap mena de vergonya“ Jo soc fatxa”…i l’ínclita Ayuso s’hi ha sumat….

––––––––––––––––––––––––––––
Aquest article ha estat publicat el 22 d’octubre de 2022 a Parlemclar.cat



Translate »