Oh, Europa!
11 Abr 2015
Durant el franquisme i l’immediat postfranquisme Europa era tot un referent a Catalunya i a Espanya, tant pel que fa a qualitat de vida com a qualitat democràtica i social. Han passat molts anys, quaranta pel cap baix, i moltes coses han succeït i canviat.
A partir de 1945 a Europa es va produir una combinació entre capitalisme i redistribució a través d’un mecanisme, conegut com l’estat del benestar, que reforçava el mercat. Tanmateix la sortida de la pobresa de milions de persones a Àsia i altres zones emergents en les últimes dècades i la seva conseqüència, la denominada globalització, ha desestabilitzat completament un sistema econòmic, el welfare state, que ha estat una excepció en la història de la humanitat (Pikety dixit). Cal afegir-hi que el preu que la Unió Europea paga per la compra al exterior de combustibles fòssils se situa aproximadament en 350.000 milions d’euros anuals, un 3% del PIB. No costa gaire de veure que si no calgués pagar aquesta monstruosa factura energètica, tot fent una aposta decidida per les energies renovables, ni els països del Golf anirien tan grassos ni a Europa caldria aprimar tant l’estat del benestar.
La crisi econòmica a partir del 2008 no s’entén sense l’anterior. No es pot negar l’impacte de la desregulació dels mercats financers a partir dels anys 80, de les seves pràctiques pròximes a la pirateria, però el fons del fons és la terrible combinació sobre la qual es sustenta el sistema econòmic global: mà d’obra de tot el món disposada a treballar per quatre rals i en condicions pèssimes i una tecnologia imparable que va permetent prescindir de milers de llocs de treball cada dia, malgrat que, per un altre cantó, possibilita uns avenços impensables fa poquíssims anys. Aquesta mateixa tecnologia ha permès al sector financer de dotar-se d’uns instruments que no tenen res a veure amb l’economia real (de fet, a nivell mundial mouen unes xifres que multipliquen per deu el PIB de tot el món), que tenen més poder que molts estats i que són capaços de destabilitzar-los, tant si són grans com petits, en qualsevol moment que els convingui (recordem els moviments especulatius contra la lliura esterlina a la Gran Bretanya als anys 90).
La situació d’Europa a partir de la crisi de 2008 ha canviat substancialment: alguns països resisteixen prou bé perquè tenen institucions polítiques i econòmiques sòlides, que no vol dir que siguin del tot exemplars, i d’altres, en general, els del Sud d’Europa, la crisi els ha despullat i ensenyen clarament les vergonyes: xarxes clientelars, corrupció i impunitat, estat del benestar poc sòlid, mentalitat de nou ric, entesa de la “solidaritat” com una cosa que sempre correspon a altres, una justícia polititzada i una premsa totalment controlada pels grans grups econòmics. Ras i curt: “el capitalisme d’amiguets”. Allò que a Espanya s’anomena “capitalisme del Santiago Bernabéu o de la casta”.
La Unió Europea, que va néixer per evitar les brutals guerres periòdiques entre els diferents Estats europeus, continua sent el regne dels Estats-nació, una mena de peixeres, cadascuna amb els peixos del mateix color. Això explica, en gran part, tant la duresa de la crisi com, sobretot, el llarg període per trobar-hi una solució. Bàsicament per una raó: l’arquitectura institucional ha fet figa i a més hi ha un problema de legitimitat. La qüestió de fons rau en els escassos poders de les institucions comunitàries en favor del Consell Europeu, el qual està format pels caps d’Estat i de govern. La prova de com funciona la UE es manifesta en tota la seva cruesa després de cada Consell Europeu, quan cada dirigent fa una lectura en pla nacional de les decisions que s’han pres. De fet, l’ única mesura conjunta presa fins ara és la futura unió bancària perquè, en realitat, no existeix un mercat únic. Ara bé, la crisi ha portat, d’una banda, un reforçament d’aquells que utilitzant instruments financers sofisticats, i en molts casos fraudulents, han obtingut uns guanys obscens, i, en canvi, no hi ha hagut cap correcció d’una de les principals bases del cataclisme: un deute desaforat com a suport d’un consum sense fre. I el model ha anat evolucionant cap a la suprema iniquitat dels rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres. Dit d’una altra manera, l’Estat ha privatitzat monopolis i concessions que, sense el consentiment dels ciutadans, són els que dicten els recursos que es dediquen a l’estat del benestar i els que imposen les tarifes regulades dels serveis públics. Això condemna els ciutadans a l’esclavitud del mercat captiu i a una pèrdua de capacitat adquisitiva. És com si tornessin els esquemes socials descrits per Dickens. Aquesta situació es va estenent per tota la UE, però als països de l’Europa meridional, que no disposen de mecanismes polítics i socials forts que facin de contrapès, es on es mostra amb tota la seva brutalitat.
La conservació d’un determinat model econòmic sembla molt més transcendent per a la Unió Europea que la defensa de la democràcia i les llibertats. Aquest fet queda ben clar quan es constata que el president de la Comissió Europea és un antic primer ministre d’un paradís fiscal; o que el president del Banc Central Europeu (BCE) és l’anterior vicepresident i director a Europa de Goldman Sachs, l’empresa financera que va assessorar el govern grec per a maquillar les xifres del deute; o què dir de la figura del comissari europeu de Medi Ambient, l’ínclit magnat del petroli, Arias Cañete? Si això va acompanyat dels ulls grossos que es fan de les violacions sistemàtiques de la llibertat i de la democràcia a Hongria i també, per què no dir-ho?, a Espanya, on les restes del franquisme emergeixen per tot arreu amb total impunitat: homenatge a la División Azul, manteniment de la Fundación Francisco Franco i del Valle de los Caídos a costa de tots els contribuents, negativa del govern a il·legalitzar els partits amb perfil feixista, aprovació de lleis que retrotrauen 40 anys enrere, i un llarguíssim etcètera. I, com a cirereta del pastís, es dóna un premi europeu a Societat Civil Catalana, una organització amb clars lligams amb la ultradreta. Deu n’hi dó! Per acabar-ho d’adobar l’ex-director del BCE, Jean Claude Trichet, aterra a Madrid, març de 2015, per felicitar en Rajoy per les reformes que ha engegat tot posant Espanya com a exemple de país modèlic, dòcil i seguidor estricte de polítiques econòmiques neoliberals. La pregunta, però, és la següent: quan parla de reformes es refereix a un canvi de les administracions públiques? (per posar un sol exemple, l’Ajuntament de Valladolid, té més assessors que el ministeri de Comerç britànic); o potser, a un canvi en els horaris que permetin una racionalització de la jornada de treball i que permetin una compaginació de la vida familiar i personal amb la laboral?; és clar que també podria referir-se a una simplificació i modernització del sistema judicial que dificulti la impunitat de les corrupcions de tota mena que campem pel país; o a una reforma que impulsi de debò el sistema educatiu i la recerca?; o a una revisió de la inversió, del tot forassenyada, en infraestructures amb objectius polítics, però que de cap manera no impulsa l’economia i que es manté malgrat la crisi i la retallada en serveis socials, educatius i sanitaris?
A Alemanya el desastre del període d’entreguerres, segons el professor Carles Boix, va desprestigiar una política intervencionista i va empènyer aquest país a abraçar les receptes de l’escola alemanya ordoliberal (ordo– entès com a ordre o regla). Aquesta escola era partidària d’establir una economia de mercat amb regles del joc molt estables i amb institucions que impedissin que els polítics de torn no poguessin manipular l’economia i crear un capitalisme d’”amiguets”. Concretant: un capitalisme amb regles. El creixement econòmic alemany de la postguerra va reforçar aquestes idees. I més, endavant, el seu èxit va influir decisivament en el projecte europeu: un sistema amb regles relativament precises, amb institucions independents (com el BCE), amb contrapesos polítics a nivell continental i amb una gran dosi d’autonomia estatal (seguint el principi de subsidiarietat). És tot això que Alemanya i el nord d’Europa es neguen a desmantellar.
Alexis Tsipras, primer ministre de Grècia i líder de Syrika
A Grècia el partit Syriza ha proposat una revisió del MOU (Memorandum of Understanding), el document/contracte que l’anterior govern va signar amb la UE. D’entrada, els esforços del nou govern per suavitzar la duríssima crisi social i econòmica grega desperten tota mena de simpaties. Ara, convé dir les coses pel seu nom. El problema a Grècia té la seva base en un estat que mai no va complir cap de les condicions mínimes per entrar a la UE (les novel·les policíaques –la trilogia de la crisi- de l’autor grec Petros Márkaris ajuden a fer-se una bona composició de la societat grega). Cosa que no treu que la crisi grega, abans de ser un problema, fos un bon negoci de les empreses i fons d’inversions alemanys i francesos que van invertir en los “fastos” dels Jocs Olímpics del 2004 i en el subministrament d’armes. Per altra banda, alguns diuen que la fredor del MOU és abominable. Potser no tenen prou en compte, com diu Xavier Roig, que l’estat del benestar és una sofisticació dels països que van inventar el MOU: és l’excedent de producció que, ben administrat, s’aprofita per a donar serveis. I això requereix dosis importants de rigor. El poble grec té dret a saber que el més important per sortir del pou, no de manera temporal, és un canvi de mentalitat col·lectiu. Això és un camí llarg, segur, però no és substituïble per altres coses. Mentrestant té tot el sentit del món un pla de xoc que asseguri aliments, energia i sanitat per als més pobres. És un pal·liatiu obligat per la decència més elemental, però no la solució. I la UE hi ha de col·laborar sense excuses. Fins i tot, cal un ajut a més llarg termini, una mena de Pla Marshall, condicionat no a retallades impossibles sinó a canvis en la manera de fer i de gestionar els assumptes públics.
Convé no oblidar, tampoc, que malgrat les retallades, els plans d’austeritat i la profunda crisi social, el pressupost grec en Defensa només s’ha reduït entre un 2% o un 3% en els últims anys. Això té dues explicacions, que no són incompatibles, ni de bon tros, més aviat les dues ens ajuden a entendre la complexitat del problema grec: d’una banda, el nacionalisme grec sempre a l’aguait del gegant turc, cosa que es va posar de relleu quan el partit vencedor de les últimes eleccions, Syritza, va triar com a soci de govern un partit ultradretà i hipernacionalista, a qui encarregà la cartera de Defensa. El militars “tranquis”, que no els tocaran la cartera ni les joguines, encara que el país caigui a trossos! D’altra banda, Alemanya i França han continuat sent els principals subministradors d’armes per a un govern a qui reclamen contenció en la despesa pública. Sembla que tant Berlin com Paris han fer saber al nou govern d’Atenes que això no es toca. Lògica empresarial i lògica política.
Després de la caiguda del Mur, Europa va guanyar poder i autonomia. Ara, després del retorn imperial de Rússia sorgeixen temors del passat. De ser un model universal ha passat, en poc temps, a terra de dubtes i desconcert, atrapada en la complexa trama política en la qual es donen cops de colze els governs, els experts de la Comissió i on queda en segon lloc la legitimitat democràtica d’uns ciutadans que se senten abandonats.