Numància, Sagunt i altres mites…

08 Nov 2016

Encara que la Constitució de Cádiz no es va arribar a aplicar mai, va tenir, en canvi, una influència extraordinària en el pensament polític de la primera meitat del segle XIX, i no només entre els liberals, com ja vam analitzar en l’article anterior.
La primera tasca que es van proposar els liberals va ser l’elaboració d’una història comuna, la creació “d’una memòria col·lectiva”, en línia amb l’historicisme romàntic típic de l’època. I el resultat va ser la publicació d’una obra que es va convertir en canònica: “La Historia General de España”, de Modesto Lafuente (1806-1866). L’obra consta de trenta volums i són els llibres que més han influït en el nacionalisme espanyol dels segles XIX i XX, tot i que l’autor sigui un perfecte desconegut per a la majoria de la gent.

És clar que ningú no es va llegir els seus trenta totxos. Però la seva obra es va convertir en la base de la versió de la història d’Espanya que els liberals i després l’esquerra van oficialitzar a través de milers de resums, que esdevindran uns clixés monolítics fins a la II República, com a mínim. I encara una altra cosa, la versió canònica de la història d’Espanya del nacionalcatolicisme, configurada per Marcelino Menéndez y Pelayo anys més tard, es basa totalment en la de Modesto Lafuente, modificant només aquells aspectes que  feien referència a la religió catòlica.

Eric Hobswam, historiador  britànic  molt prestigiós de l’escola marxista, va demostrar que totes les històries nacionals del segle XIX segueixen el mateix patró: un subjecte col·lectiu que és la nació, que avança a través del temps seguint un esquema repetitiu: Paradís-Caiguda-Redempció. L’obra de Modesto Lafuente segueix fil per randa aquest esquema. La frase inicial és tot un programa: “Si alguna comarca o regió del globus sembla feta o designada pel gran autor de la natura per ser habitada per un poble reunit en cos de nació, aquesta comarca, aquest país, és Espanya”.

1a Etapa: Paradís-Caiguda-Redempció

A continuació, s’inicia la primera fase del relat mític: els “espanyols”, segons l’autor, formaven, gairebé des de l’Edat de Pedra,  ja una nació, un subjecte col·lectiu que compartia un caràcter, un esperit (el famós Volgsgeit d’Herder, pare del romanticisme històric), i fins i tot, una aparença física. Espanya era una mena d’Edèn bíblic: rius, jardins, animals, i conreus que permetien als “espanyols” primitius viure com a déus.

Però, ai las!, aquest paradís original és atacat pel mal i de resultes ve la Caiguda. Com que es tracta d’una història de  tipus nacionalista, el mal només pot ser degut a la irrupció d’un element estranger, que no comparteix les essències pàtries. En aquest cas es tracta de l’arribada dels grecs i dels cartaginesos, que arriben a la Península, atrets per la fertilitat de la terra i per les mines d’or i de plata. “Els espanyols” els reben sense sospitar les seves males intencions i, fruit de la seva innocència, es veuen sotmesos. Però el domini dels cartaginesos declina, gràcies a l’arribada dels romans, que comencen a conquerir la Península. Tanmateix, els romans es trobaran amb el caràcter espanyol basat en l’amor a la independència i una heroica bel·licositat. M. Lafuente considera que el fet que els nadius haguessin preferit morir de gana o suïcidar-se abans que rendir-se a les legions romanes, són tendències nihilistes que formen part del caràcter espanyol etern. Com a conseqüència d’aquest enaltiment del suïcidi, Numància i Sagunt es converteixen en noms mítics del nacionalisme espanyol. Tant és així, que l’Estat va córrer a divulgar la llegenda, iniciant a meitats del  segle XIX les exploracions arqueològiques en ambdós llocs.

Tot i que la Caiguda va durar quatre segles, finalment va arribar la desitjada Redempció amb l’arribada d’Ataülf (410-415 D.C) que va establir un regne independent i per tant cal ser considerat com el primer rei d’Espanya. Comencem a veure quin paper hi juga la famosa llista dels reis gots!

2a Etapa: Paradís-Caiguda i Redempció

El regne visigòtic, segons Lafuente, va ser com un retorn al paradís inicial. Els “espanyols” tornaven a ser independents, lluny de les malèfiques influències estrangeres. Però, vet aquí que té lloc la segona Caiguda: la invasió musulmana (711). La derrota s’explica per la degradació moral dels visigòtics, la manca d’unitat (sempre considerada un estigma) i per la traïció del comte “Don Julián”. Aquesta segona Caiguda serà “la pèrdua d’Espanya” per excel·lència. Però, la nació espanyola era forta, tossuda, i súper amant de la seva independència. Així doncs, va aparèixer “Don Pelayo” que amb trenta homes va derrotar un exèrcit de cent setanta-vuit mil musulmans a Covadonga! Es torna, de nou, a una època daurada (la Redempció), on les virtuts pàtries reneixen, com el rebuig a tot allò que és estranger, la fe en un únic Deu, l’heroisme, etc.

Estàtua de Don Pelayo a Covadonga, Astúries

De tota manera cal assenyalar que Lafuente era una mica més savi i erudit que el seu predecessor, Martínez Marina, que havia atribuït el pactisme medieval a Castella. Manuel Lafuente té ben clar que el pactisme és una manera de fer política que només es dóna a la Corona d’Aragó.

La nova fase de Redempció culmina amb el regnat dels Reis Catòlics, que de manera quasi circular  tornen a reunificar l’antic regne visigòtic. D’aquí prové l’obsessió gairebé malaltissa del nacionalisme  espanyol, i també de Franco (només cal recordar “el yugo y las flechas) per la figura dels Reis Catòlics. Però, actualment, sabem del cert per la historiografia actual que aquesta unió dinàstica no va comportar mai la integració de les sobiranies de Castella i de la Corona catalano-aragonesa.  No va ser l’origen de cap Estat. No es compartia cap institució, llevat de la Inquisició  –d’aquí el nom de Reis Catòlics, ja que van imposar aquesta religió per la força–, i cada territori era plenament sobirà, tant des del punt de vista internacional com internament. Però tot plegat era tan bonic…!

L’Emperador Carles V amb el bastó, per Rubens. Còpia d’un retrat de Tiziano.

3a Etapa: Paradís- Caiguda i Redempció

Quan tot semblava que s’havia solucionat pels segles dels segles, aquesta etapa de Redempció i d’un nou Paradís que, segons l’autor de la monumental “Historia”, és el regnat dels Reis Catòlics, es veu truncada altre cop per un element pertorbador: Carles I, rei estranger, que assumeix el poder absolut sobre l’Espanya reunificada el 1516  amb la incorporació de Navarra.  El rei Carles I, que gairebé no parlava castellà, i que va arribar a la cort amb un seguici de flamencs als quals va donar càrrecs importants, va provocar que un grup d’espanyols patriotes, els comuneros de Castella, defensessin heroicament  les seves llibertats. Quan van ser derrotats, es van convertir en màrtirs. El mite dels comuneros, com ja vam explicar, va tenir una enorme repercussió des de la primera meitat del segle XIX.

En canvi, Carles I és responsable, segons l’historiador,  de la tercera Caiguda. Aquesta teoria, anomenada austracisme ( però que fóra molt més lògic dir-ne anti-austracisme) ja venia del segle XVIII i sostenia que la decadència d’Espanya havia començat amb el primer rei dels Àustries, perquè l’esplendor de la seva època era falsa i només se sostenia per les riqueses d’Amèrica.

El despotisme dels Àustries, segueix l’historiador del segle XIX, va continuar amb els Borbons, també  estrangers, i ja d’entrada, amb Felip V. Però la nació seguia allà, i els espanyols mantenien l’afany de llibertat i l’heroisme que ja havien demostrat des de Numància i fins i tot abans, i  això  va portar fatalment  que el país es sollevés contra uns nous invasors estrangers: els exèrcits napoleònics. Així, doncs, la Guerra de la Independència (1808-1814) esdevé la nova Redempció i augura un nou paradís, amb una nació pròspera, unida i lliure de  pernicioses influències estrangeres. THE END.

Algunes modificacions

Aquest relat mític, que volia passar per històric, es converteix, tanmateix, en canònic per als pensadors liberals i serà adoptat acríticament a principis el segle XX pel PSOE i altres partits d’esquerra.

L’esquema que hem comentat va patir algunes modificacions secundàries al llarg del segle XIX. Així, quan el 1854 es va posar sobre la taula un projecte constitucional, on es plantejava que Espanya deixés de ser un Estat confessional catòlic, ràpidament van aparèixer  historiadors liberals que hi van introduir una novetat: considerar que els jueus i musulmans de l’edat mitjana eren tan espanyols com els cristians. L’historiador que més es va escarrassar per defensar aquesta petita esmena va ser Adolfo de Castro y Rossi (1823-1898) a Examen filosófico de las principales causas de la decadencia de España, en la qual sosté que el país va entrar en davallada per culpa de l’integrisme religiós, de la Inquisició i de l’expulsió de jueus i moriscs. D’aquesta anàlisi sorgeix la idealització del Toledo medieval, com a ciutat on convivien, en teoria, pacíficament el cristianisme, l’Islam i el judaisme. Una tesi que va ser rebutjada, de manera furibunda, per Marcelino Menéndez y Pelayo, com explicarem en un proper article.

Curiosament, aquesta reivindicació d’aquella diversitat religiosa medieval, no va ser recollida per cap historiador posterior, com per exemple Américo Castro o alguns dels seus deixebles, i extrapolada a altres llengües i cultures peninsulars fora de la castellana. D’aquí arrenca  la tradició del progressisme espanyol més radical, que defensa les cultures com més llunyanes millor (per exemple, la sahrauí i la del Tibet), però mai les que té a un pam de nas.