No sabia res de Perú

13 Gen 2014

Lima. Plaza de Armas. Del passat colonial de Lima queda poca cosa i la més antiga és del final del s.XVIII degut als terratrèmols

Postals del Perú (1)

Arrel d’un recent viatge al Perú, vaig adonar-me que, malgrat que gran part de  la meva vida professional havia girat al voltant de la història, no sabia pràcticament res, ni recent ni passat, d’aquest país andí. Tot aprofundint en el per què de la meva ignorància, vaig constatar que el mateix em passava pel que fa a la història de Portugal, Flandes, la resta de països sud-americans i també les Filipines. És a dir, de tots els països que en un moment o altre o al llarg de molt segles havien format part de la Corona hispànica, no en sabia ni un borrall, o unes generalitats de pa sucat amb oli. Si jo no en sabia res, i he estat molts anys professora d’història, significa que hi ha i ha hagut un manifest desinterès de la societat espanyola per aquests països, un cop van decidir separar-se del domini espanyol. Curiós.

Tot pensant en altres imperis propers, com l’anglès o el francès, em sembla que la disparitat al voltant d’aquest tema és notable. A la Gran Bretanya,per exemple, malgrat la independència de l’Índia hi ha un coneixement, una curiositat, uns forts vincles culturals amb aquest subcontinent. Quant al cas de França no és gaire diferent amb les diverses cultures del seu antic imperi….

Feta aquesta constatació vaig decidir esmenar una mica la meva ignorància i en això em va ajudar molt una amiga peruana, de formació arqueòloga i que té un ampli i profund coneixement del seu país i, el que és més notable, també de la llengua, la història i els trets del nostre, sense residir-hi ni tenir cap vinculació familiar actual o remota. Ella em va procurar una selecta i acurada bibliografia i el viatge al Perú ha acabat d’arrodonir aquesta aproximació. D’aquest recull de llibres el que m’ha ajudat més a fer-me una idea global del país ha estat l’obra de l’historiador i assagista peruà Hugo Neira, sobre tot el seu enciclopèdic llibre Hacia la tercera mitad. Perú XVI-XX Ensayos de relectura herética.

Per fer només cinc cèntims de la trajectòria intel·lectual d’aquest pensador diria que busca una equidistància entre el pensament indigenista i el hispanista. No rebutja ni la tradició andina ni el que els peruans en diuen “el colonialaje”. Valora la saviesa, l’aprofitament dels nínxols ecològics de les civilitzacions inca i preincaiques, però també recalca que la “Conquista” i la posterior annexió a la Corona hispànica va ser la manera  com la zona andina va entrar en contacte amb Occident i la història universal. La globalització va començar, doncs, al segle XVI. De tota manera reconeix sense embuts que aquesta incorporació brusca a la història occidental i universal va ser traumàtica i que encara ara no ha estat superada. D’aquí arrenca un profund dolor que impregna les seves pàgines. Ell ha estat professor a la Sorbona de París i també a Tahití, per tant ha viscut molt de temps fora del Perú, però es reivindica com a profundament peruà i intenta desesperadament conciliar les dues tradicions, l’ andina i la hispànica. Per altra banda, cal dir que la seva posició amb un peu a cada món no és gaire generalitzable. En els últims trenta anys hi hagut una forta reivindicació indigenista, que ha intentat equilibrar la tradicional posició de les elits, clarament hispanòfila i pro-occidental.

Carrer d’un barri de Lima

Convé destacar que Hugo Neiras introdueix en la lectura que fa de la història els conceptes d’atzar i d’indeterminació amb uns resultats sorprenents. Per exemple, pel que fa la “Conquista” manifesta que no hi ha un ordre programat i determinat a partir de la voluntat de l’Estat espanyol, sinó més aviat el contrari. En altres termes, no hi va haver un gran ordre colonial, sinó més aviat un gran desordre. El món que els castellans van voler establir, sobretot a Mèxic i al Perú, mai no va existir. A partir del col·lapse demogràfic la colonització va anar per camins imprevisibles. En enfonsar-se la població indígena va aparèixer un mestissatge a gran escala i va caldre recórrer a la importació de mà d’obra negra, en règim d’esclavitud.

Com a conseqüència, segons el seu parer, el virregnat com a sistema va tenir efectes perversos des del principi fins al final. No estava previst una societat de castes, ni els creuaments ètnics, ni la supervivència índia sota formes cacicals, ni l’ enriquiment dels criollos, ni la debilitat de les autoritats peninsulars, ni el contraban, ni el salt mental de les elits aristocràtiques a la independència. En canvi, l’historiador peruà afirma que aquest sistema colonial va produir unes pautes de comportament que van perdurar i que van reaparèixer en diferents contextos i que el Perú, dins del món ibèric es va caracteritzar pel principi de jerarquia, per una economia basada en el dispendi, i un ordre polític lligat a l’ortodòxia, com la no separació de poders, l’espiritual i el polític, que  van donar al passat colonial un cert aire islàmic. Hi afegeix el sentit de la festa i la cerimònia, el gust per l’ornament, per les processons, per el luxe. Són esquemes de comportament que perduren.

Segons aquest esquema, l’home colonial, tant en versió criolla com india, es perllongarà durant els segles XIX i XX. El principi de jerarquia apareix tant en els partits polítics convencionals com en el terrorista Sendero Lumninoso, en el cas de l’Església catòlica, de les Forces Armades, de les comunitats indígenes dels Andes. En altres paraules, en la societat peruana tot funciona en sentit vertical. Hi ha, però, una excepció remarcable, les comunitats del Nord, sobretot les de la costa. Ho veurem en un altre article.  

Finalment la idea clau del professor Neira és que molts esdeveniments són del tot imprevisibles. Una idea que sosté pot resultar estranya als progressistes en general- i als marxistes en particular – perquè creuen en la idea de progrés, heretada no només de Marx sinó també des enciclopedistes. Però en història, res és tan insegur. En tot cas, al Perú, les coses no van passar seguint un pla racional, de tipus Hegel, ni la història va ser la substituta d’una divina providència. Així doncs, com explicar els canvis tan sobtats d’aquest país? Segons Hugo Neiras, les etapes més decisives – “la Conquista”, la Colònia, les reformes borbòniques i la independència- van ser canvis exògens. Els impulsos van venir de fora. Ja en parlarem en altres articles, petites aproximacions a una història apassionant, que tot i que molt propera per raons polítiques i culturals, ens ha estat escamotejada.