Montaigne, Zweig i l’Europa del segle XXI

06 Jul 2016

Els éssers humans, en general, tenim tendència a creure que tant els avenços tècnics i materials com sobretot les afliccions i trasbalsos que ens toca viure, són propis i singulars de la nostra època i, que si s’han donat en el passat era en unes circumstàncies ben diferents i difícilment extrapolables.

 La lectura del petit llibre de Stefan Zweig, Montaigne, –que va escriure poc abans de llevar-se la vida al Brasil, on havia fugit de la persecució i bogeria nazi–, ens ofereix uns interessant i reveladors paral·lelismes històrics entre la convulsa època que va viure Montaigne i la de la generació de l’escriptor austríac, portada pel destí a una catàstrofe de proporcions mundials.

Crec que també els europeus de principis del segle XXI podem considerar que les nostres circumstàncies, que ens aboquen a una societat cada cop més gregària i brutal, no són pas noves i s’assemblen terriblement a les que s’havien produït ja en altres èpoques. La bona notícia és que aquestes recaigudes en moments de brutalitat, fanatisme, odi i destrucció han estat sempre superades. Fins ara, és clar…

El text de Stefan Zweig sobre Montaigne no és un estudi acadèmic, sinó una obra vibrant i emocionada adreçada al públic habitual de l’escriptor, el lector inquiet i curiós europeu. L’escriptor en llengua alemanya assenyala que ell, de la mateixa manera que Montaigne, va haver de viure una de les terribles recaigudes del món després de les ascensions més glorioses.

Michel de Montaigne

Explica que el Renaixement havia significat un regal inesperat per a la humanitat, amb els seus artistes, pintors, poetes i erudits. De sobte el món s’havia tornat vast i ple. Els savis van rescatar de l’Antiguitat clàssica no només la llengua grega i la llatina sinó la saviesa de Plató i d’ Aristòtil que s’havia perdut. L’Humanisme, encapçalat per Erasme, prometia una cultura cosmopolita i afinada. La Reforma semblava que posava els fonaments d’una nova llibertat de pensament i de creença. La impremta escurçava distàncies i feia desaparèixer fronteres perquè permetia difondre amb rapidesa qualsevol nou pensament. Allò que semblava que havia estat donat només a un poble podia pertànyer a tots: s’havia creat una unitat d’esperit per damunt dels interessos de reis i prínceps. I encara més, també el món físic s’havia eixamplat: noves terres, noves costes i un continent enorme s’oferia als europeus que buscaven una nova pàtria. Com a conseqüència, el comerç revifava, la riquesa creixia a la vella Europa i el món i l’esperit s’embellien. Però, ai las!, conclou Zweig, sempre que l’espai s’eixampla l’ànima es tensa. Cada vegada que l’ona puja massa ràpida, cau com una cascada amb més força encara.

Així, els elements del Renaixement i de l’ Humanisme que semblaven propicis per a la humanitat es transformen en mortífers verins; la Reforma, que prometia donar un nou impuls al cristianisme, va portar la descomunal barbàrie de les guerres de religió; la impremta, en comptes de l’Humanisme va propiciar el furor dels teòlegs i amb aquest la intolerància més bèstia es va escampar. Europa es dessagnava en virulentes guerres civils, mentre que al Nou Món la bestialitat i la crueltat dels conqueridors s’imposava arreu.

Montaigne, ens explica Stefan Zweig , va viure aquesta paorosa recaiguda de la humanitat en la bestialitat. Li va tocar viure una època en la qual mai no va regnar la pau, la concòrdia i la tolerància. Quan tenia quinze anys va presenciar a Bordeus la revolta contra la “gabelle” (impost sobre la sal) que va ser reprimida amb una crueltat tan esfereïdora -tortures, forca, empalaments, esquarteraments, decapitacions, foguera-, que el va convertir per tota la vida en l’enemic més furibund de tota mena d’atrocitats. També va viure l’esclat de la guerra civil, que va assolar França amb les seves fanàtiques ideologies; va veure la Nit de Sant Bartomeu en què vuit mil persones van ser massacrades en una sola nit pel fet de professar el protestantisme, i com els hugonots (protestants francesos) responien al crim amb el crim, la violència amb la violència, la barbàrie amb la barbàrie.

Zweig s’adona que ell viu el mateix que va viure Montaigne: quan a finals del segle XIX l’espai es va eixamplar gràcies a l’avió, i la paraula sobrevolava els països, per mitjà del telègraf, quan la física i la química, la ciència i la tècnica van arrancar a la natura un secret rere l’altre i van posar les seves forces al servei de l’home, una esperança indescriptible va omplir la humanitat. Però, com havia passat al Renaixement, les noves conquestes, els prodigis de la técnica i el perfeccionament de l’organització es transformen en els factors més terribles de la destrucció. I l’esperança de la humanització del món es converteix en una follia del tot inhumana.

Ara, a les primeres dècades del segle XXI, després d’una onada de progrés tecnològic espectacular-digitalització, robòtica, intel·ligència artificial- més la revelació dels grans secrets de la genètica, veiem com els guanys de tot aquest progrés increïble es reparteixen cada cop pitjor, mitjançant una determinada gestió de la globalització que si bé ha tret de la fam, en alguns llocs no pas a altres, milions de persones del Tercer Món, està empobrint, simultàniament, les classes mitjanes i populars tant d’Europa com dels EE.UU, mentre que una minoria a tot el món s’està enriquint de manera obscena. Això crea odis vells, de classe, nous com la xenofòbia en les dues direccions, rancúnies, violència, populismes, però encara hi ha la possibilitat de trencar l’statu quo favorable a uns pocs i avançar cap a societats més justes i equilibrades.

De moment són a l’onada descendent, però tant Montaigne com Stefan Zweig ens conforten i ens assenyalen la sortida de la irracionalitat i gregarisme creixent. La tolerància a Europa no ha caigut del cel, és fruit d’un aprenentatge històric terrible que potser hem anat oblidant massa de pressa.