Militars i serveis secrets
07 Oct 2023
Els militars de l’època franquista estaven convençuts que amb la Constitució del 78 no canviaria res. I finalment van tenir raó. Havien guanyat la guerra i no estaven disposats a cedir el poder a qualsevol cosa que signifiqués un pretès trencament de l’Estat espanyol, com ara els partits polítics o la democràcia. Van fer mans i mànigues perquè el nucli fonamental de les noves institucions i dels aparells estatals mantinguessin una estructura de tipus militar. Un exemple paradigmàtic que això ha estat així és el cas de la Corona, i ara podem veure la princesa Leonor, pobreta, passant-les magres fent suposadament de recluta.
Els polítics –els franquistes i els no franquistes– sabien que la gestió de l’exèrcit s’havia de fer amb molta prudència. Però es van passar de frenada i en la Transició es va acceptar una injustícia que va portar molts problemes: es va permetre que els militars repressors franquistes, enemics de les llibertats i de la democràcia, continuessin exercint el poder dins de les institucions de l’Estat. Des d’aquesta posició de força, van tolerar la Constitució, però al mateix temps es rendia culte als principis i als valors del franquisme. Es a dir, van posar les bases per a l’existència d’un Estat dual, un deep state militar.
D’altra banda, els tres ministeris que havia creat Franco –Terra, Armada i Aire– l’any 1979 es van unificar sota la denominació de Ministeri de Defensa (presidit per un civil), però es va mantenir l’estètica i la retòrica franquista. Per exemple, es jurava la bandera en nom de Déu…
Els militars, sobre tot els més reaccionaris –o sigui la gran majoria– només coneixien un superior: el rei. Això explica moltes coses, com la destrucció de tota la documentació que implicava Joan Carlos I en el 23 F, com veurem més endavant, així com l’ocultació i la tolerància total que hi va haver en tots els aspectes foscos de la monarquia, com fer negocis, traficar amb influències o senzillament cobrar comissions per favors empresarials o polítics, és a dir, pràctiques corruptes. Ni el rei ni el seu entorn van ser mai objecte d’investigació i control. La impunitat va ser total. A més, la genètica militarista dels serveis secrets va impedir fer res contra la persona –i l’òrgan– que simbolitzava la raó d’Estat. El rei podia fer allò que volgués al marge de l’ordenament legal, ja fos franquista o constitucional.
Els serveis secrets
L’any 1968 és un any clau pel que fa a la creació del servies secrets espanyols. Els fets del Maig del 68 provoquen una gran alarma a l’Estat espanyol, perquè es tem la seva propagació. Tant és així, que el 1968 s’aprova una Llei 9/1968 sobre els secrets oficials. Aquesta norma no ha estat encara derogada i, per tant, és ben vigent en un sistema teòricament democràtic. Legalment és un mur de silenci, que serà l’escut protector de l’Estat i que cap govern de cap partit ha tocat.
El 1972, l’organisme que havia creat la Llei de secrets oficials, l’Organització Contrasubversiva Nacional, OCN, és rebatejada com a Servei Central de Documentació (SECED). El primer que va fer el SECED va ser l’anomenat Pla o arxiu Jano: consistia en que tota persona amb interès directe o indirecte amb l’Estat, ja fos del règim o de l’oposició antifranquista, quedava registrada. El Pla Jano era, de fet, una mena d’assegurança de vida en mans de l’Estat profund. Hi podem trobar l’embrió d’una forma de xantatge i extorsió que el deep state espanyol ha continuat aplicant fins ara mateix. Amb la Constitució de 1978, els serveis secrets van continuar igual, van prosseguir amb la tasca d’acumular dades de persones per, arribat el moment, utilitzar-les en contra seva o comprar la seva voluntat, o fins i tot destruir la seva reputació. La primera víctima de l’arxiu Jano va ser José Maria d’Areilza. L’any 1977, Areilza era considerat una possible alternativa a Adolfo Suárez. Calia neutralitzar-lo. I així va ser, expulsat de l’entorn de la política, del poder, vaja. Se li van detectar dos pecats mortals per a l’època: una relació extramatrimonial i un amic dirigent abertzale. Va ser suficient.
El CESID
El 1977, el SECED es va transformar en CESID (Centre Superior d’Informació de la Defensa). Malgrat que la Constitució del 78 obligava les institucions democràtiques a adaptar l’espionatge franquista a un nou model d’intel·ligència, que respectés els drets i les llibertats fonamentals, això no es va complir i aquest organisme va continuar funcionant al marge del règim jurídic.
La militarització d’importants espais democràtics, com ja hem comentat, va acabar tenint un preu important i no només en termes de qualitat democràtica. Per exemple, el cop d’Estat del 23F del 1981: la descentralització autonòmica s’anava imposant, però l’Estat profund militar no estava disposat a tolerar-ho. El 23F va ser fruit, entre altres coses, de la col·laboració activa del CESID amb membres de l’exèrcit i amb elits polítiques que enyoraven el règim anterior. De fet, molts dels colpistes del 23F sortien del CESID i del seu precedent el SECED. La LOAPA d’alguna manera va aconseguir els objectius del tejerazo: frenar el desenvolupament autonòmic. El deep state militar i policial havia tornat a guanyar.
Ara, setembre del 2023, amb unes circumstàncies força similars, en què la qüestió territorial, Catalunya concretament, és el centre de les negociacions per a una nova legislatura espanyola, la temptació del deep state espanyol de recórrer a la seva fórmula habitual en els dos últims segles –el cop d’Estat, dit “pronunciamiento” en el segle XIX és evident. Només cal recordar que, ara fa 100 anys del cop d’Estat del general Primo de Ribera, antecedent clar del de Franco. Aquest sistema de controlar el poder per la força de les armes per part de les elits espanyoles és el que diferencia substancialment la política espanyola de la dels altres estats europeus. Cal recordar que hi ha una gran part de la població espanyola, que després d’haver estat bombardejada per uns mitjans de comunicació infames, controlats pels més poderosos, dia sí dia també, amb mentides, apocalipsis, fakes, considera que no hi ha res a fer i a més que és una tradició molt espanyola i castissa.
Ara bé, és en aquests moments Pedro Sánchez el principal beneficiari d’aquesta por col·lectiva i d’aquest dolorós record històric, ja que tot agitant aquest espantall –li ho fan gratis Aznar, Felipe González and company– pot acabar de satel·litzar els partits perifèrics, com ja ha fet amb ERC, BILDU, COMPROMÍS….?
Tornant als inicis del CESID, val la pena destacar la figura d’Emilio Alonso Manglano. La primera feina que se li va encomanar va ser destruir totes les proves del 23F que implicaven a la Corona, i així poder controlar el procés judicial contra el grup de militars colpistes que van rapar. Era l’anomenada Operació Cervantes. Les ordres provenien de Felipe González i el seu ministre de Defensa, Narcís Serra. Però el nom de Manglano quedarà per sempre més associat a una pràctica que es va utilitzar per a la seva caiguda: les escoltes il·legals. El CESID va violar constantment i a fons els secrets de comunicacions sense autorització judicial prèvia. Per aquests fets, tant Manglano com Juan Alberto Perote, el seu ajudant, van ser condemnats pel Tribunal Suprem. Però, el Tribunal Constitucional va anul·lar la condemna per defectes de forma, sistema que s’utilitza per anul·lar condemnes incòmodes.
Finalment, la història del CESID va quedat també unida al terrorisme d’Estat: els GAL. Des de les profunditats d’un Estat corromput el CESID va silenciar els assassinats, va obstaculitzar l’acció de la justícia i va encobrir els membres de l’Estat profund criminal.
El CNI
La creació del CNI (Centro Nacional de Inteligencia) el 2002, sota el mandat d’Aznar, va néixer amb els mateixos dèficits democràtics que el seu predecessor. De fet, era el reconeixement d’un fracàs democràtic; la incapacitat, tant del PP com del PSOE, d’expulsar d’aquesta institució el pòsit militar i policial. S’admetia que, com les institucions d’intel·ligència anteriors, eren simples agències policials de persecució de la dissidència política. És a dir, grups de policies, militars, expolicies i exmilitars, que mitjançant l’ús indiscriminat i fora de control dels fons reservats de l’Estat s’enriquien tot aprofitant-se de l’obsessió malaltissa d’abocar diners i mitjans desaforats per a la defensa de la raó d’Estat. Un Estat criminal dins d’un Estat tolerant amb el crim. El discret encant del poder ocult.
I, fins ara, tot continua igual. La prova és el que s’ha batejat periodísticament com a Catalangate.