Madrid: de capital del franquisme a paradís fiscal

19 Jun 2021

Madrid s’ha convertit en una xucladora de recursos i oportunitats, i no per mèrit propi sinó com a conseqüència de les polítiques de tots el governs democràtics i, ara com ara, és el veritable problema territorial d’Espanya. Fins fa poc, aquest fet es denunciava només des de Catalunya, però cada vegada més es fa també des d’altres llocs d’Estat espanyol i es veu ben clar que això són faves contades. La principal perjudicada és l’anomenada “Espanya vaciada”, però, vaja, el tema és de difícil solució.

La Cambra de Comerç d’Espanya i el Consell General d’Economistes van publicar (2021) l’informe Quaranta-cinc anys d’evolució econòmica, social i empresarial de les comunitats autònomes espanyoles. Un document descriptiu en el qual, com diu l’economista Jordi Goula, es trasllueix una clara història d’èxit. Sota aquesta aparença d’objectivitat l’informe ve a dir que en els últims quaranta-cinc anys s’han reduït les disparitats regionals a l’Estat espanyol. Certament, si als territoris menys desenvolupats ha millorat molt el PIB per càpita, això ha estat com a efecte col·lateral de la disminució de la població. És a dir, si hi ha menys gent toca més per càpita. Per tant, és difícil considerar-ho com un èxit econòmic.

Els economistes Jordi Angusto i Josep Reyner, membres del Col·legi d’Economistes de Catalunya, van respondre a aquesta interpretació madrilenya tan benevolent tot escrivint un altre document: Evolució de les comunitats autònomes, 1975-2019, una història d’èxit? –amb la intenció de puntualitzar i rebatre, si esqueia, algunes de les afirmacions que s’hi havien fet. Si interessa, es pot consultar aquí.

Les conclusions a què arriben, després d’una anàlisi acurada i exhaustiva, són ben diferents, per no dir del tot oposades a les de l’informe citat. Es poden resumir en una frase: que els darrers quaranta-cinc anys no hi ha hagut convergència econòmica de les comunitats de l’Estat espanyol, sinó més aviat un procés de concentració imparable a la capital.

Un procés de concentració econòmica que el model autonòmic, lluny de capgirar, ha facilitat. Per una banda, per la concentració de la inversió pública estatal que ha fluït de manera continuada a la capital del regne i, per una altra, les transferències fiscals interterritorials, les quals han originat enormes diferencials d’ocupació.

Certament, hi ha hagut una certa equiparació del PIB per cap entre territoris, però, segons els autors, “pel mateix mecanisme que hi va ser durant el franquisme, és a dir, per la desertització progressiva de les zones menys dinàmiques”. I afegeixen: “I això no sembla pas motiu de celebració, ni per als qui s’han trobat obligats a anar-se’n, ni per als qui veuen com minva el seu benestar social per mantenir un model ineficient i injust.

La crítica a aquestes conclusions la centren en dos punts: la selecció de l’indicador de base, el PIB per càpita, i el model de finançament. Si el punt de partida ja té un defecte, tots els resultats que venen al darrere són viciats i sotmesos a un dubte més que raonable.

Pel que fa al finançament, Angusto i Reyner afirmen que la Comunitat de Madrid ha augmentat en un 30% la participació en l’estoc de capital públic, mentre que en comunitats amb un creixement de població similar, com ara Catalunya, hi ha augmentat menys d’un 4%. I sostenen que l’augment molt significatiu de l’estoc de capital públic, amb l’efecte afegit d’arrossegament de capital privat, és al darrere de l’augment similar del pes econòmic de Madrid dins el total estatal.

Els autors assenyalen que l’informe negligeix igualment les comunitats més mal finançades s’han trobat obligades a endeutar-se per garantir els serveis que tenen encomanats, com és el cas de Catalunya, el País Valencià, les Illes i Múrcia. I alhora passa per alt un fet molt important, la via a través de la qual hi ha un endeutament menor, és a dir, si ha estat el resultat de privatitzar serveis, com ha fet la Comunitat de Madrid, o bé una millor gestió.

Ras i curt: hi ha hagut, doncs, concentració econòmica, però no convergència territorial, fet que defensa l’informe de les institucions madrilenyes esmentades.

L’informe d’ Izquierda Unida sobre Madrid

Per altra banda, en un sentit molt diferent a l’informe de les institucions madrilenyes, hem trobat un informe d’Izquierda Unida que es pot resumir en les següents paraules: “Madrid NO es la locomotora económica del país, como dice su presidenta, sino un paraíso fiscal que actúa de lastre para los demás territorios.”

La Regió de Madrid està profundament condicionada, en tots sentits, per ser la capital de l’Estat. La condició de privilegi de Madrid es basa en tres elements:

1r.- En primer lloc, la tendència habitual a la concentració de la inversió en aquells llocs on ja existeix mercat, serveis… Unes inversions que s’allunyen de tota planificació a la recerca del benefici a curt termini. Les megaurbs, que creixen en aquestes condicions en altres països (fonamentalment subdesenvolupats), en són un exemple lamentable.

2n.- Madrid s’ha convertit en centre d’atracció també com el resultat de decisions polítiques molt concretes, com una estructura de comunicacions privilegiada, amb un aeroport internacional (Barajas va rebre en aquest segle el 34% de la inversió aeroportuària), una xarxa de comunicacions ferroviària i de carreteres de caràcter radial i amb anells de circumval·lació. En canvi es retarda un corredor mediterrani que també travessa regions molt poblades i desenvolupades.

3r.- La condició de capitalitat de l’Estat la converteix en “centre de decisions”, amb totes les dependències administratives, no només Ministeris, sinó altres organismes i institucions. Això afavoreix que Madrid sigui també seu del sector financer i de les grans empreses espanyoles i estrangeres. Això ve de lluny, concretament del franquisme: per exemple, entre els anys 50 i 80 del segle passat, Madrid va duplicar la seva població al mateix temps que es despoblaven les províncies limítrofes. Les polítiques fiscals del PP només van fer que reforçar aquesta tendència. Malgrat la estructura autonòmica, hi ha una responsabilitat del poder estatal en no realitzar (com en altres països) una descentralització de seus institucionals.

La lògica conseqüència és que ens trobem que s’ha generat la regió més rica d’Espanya, que avui representa el 19,2% del PIB nacional.

Madrid, paradís fiscal

L’informe d’IU recalca que, a banda de la seva actual situació de privilegi, Madrid exerceix, a més, una política de reduccions (dúmping) fiscals, que actua com un embornal que atreu població, inversions i patrimonis que es detreuen d’altres regions. En un moment en què es parla del problema, molt real, d’una España vaciada ,vet aquí una de les causes.

Estem davant del que internacionalment es denuncia com a paradisos fiscals, però dins d’un país, i això defensat pels que s’omplen la boca amb la unitat d’Espanya i la igualtat de drets entre espanyols.

És un paradís fiscal per als més rics, és clar. A tall d’exemple, el 2017, el 67,6% dels contribuents espanyols amb una fortuna superior a 30 milions d’euros residien a Madrid. I és ben clar i està perfectament demostrat que aquestes reduccions s’apliquen als més rics, els que haurien de pagar uns impostos progressius. En el cas de les fortunes superiors a 30 milions d’euros, les que no resideixen a Madrid van acabar pagant 620.414 euros de mitjana. Una quantitat que convida que els més rics de país acabin establint-se a la capital. Un jornaler extremeny (per exemple) ni es planteja traslladar el seu domicili fiscal a Madrid.

Uns efectes no desitjats a Madrid però perfectament visibles i quantificables d’aquesta política són els enormes dèficits de serveis públics i les desigualtats socials, totes dues molt per sobre de la mitjana nacional. Desigualtat també entre barris de la capital i entre els seus territoris, amb unes zones rurals desateses, àrees amb problemes similars als de l’Espanya buidada. De fet, una megaurbs com Madrid perjudica progressivament la seva habitabilitat i el seu espai ecològic. Un creixement que força un excessiu ús del transport, amb una perifèria dormitori i un centre que Loncentra el treball i el turismeE

L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i el Cercle d’Economia també diuen la seva

De fet, van ser, als anys 90, acadèmics com Antoni Castells o Núria Bosch, els que van començar a estudiar les balances fiscals entre territoris a Espanya i l’anomenat efecte capitalitat, que afavoreix la concentració de riquesa a Madrid. Ara, aquest discurs comença a fer forat en altres àmbits, fins i tot fora de Catalunya. Les denúncies del sistema de finançament i dels efectes de l’Estat en l’economia de Madrid ja no són exclusives de Catalunya. No deixa de ser significatiu que l’últim informe que s’ha fet sobre com Madrid actua com a xuclador de recursos el firmi l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE).

També, en aquest context, el Cercle d’Economia de Barcelona es va posicionar recentment de manera contundent sobre aquesta qüestió i va afirmar: “La capitalitat de Madrid no pot actuar com a aspirador de recursos de la resta d’Espanya. No assumir una posició conscient del seu paper com a capital pot fer que a la resta del país hi hagi una forta desafecció”.

Que una institució com el Cercle, tant propera a les elits econòmiques i socials, se sumi a la denúncia del paper que està jugant Madrid en el desenvolupament espanyol és important. Significa que una part de l’empresariat català, molt reticent fins ara a aquest discurs, que es considerava fins fa poc nacionalista i després independentista, ha pres consciència que un element veritablement distorsionador, que ara mateix amenaça el desenvolupament de l’economia espanyola, és el paper que està jugant Madrid, amb el seu dúmping fiscal per atreure tant empreses com grans fortunes, i la concentració desproporcionada tant de funcionaris com d’organismes d’àmbit estatal. És important que aquest discurs el faci abans de poder accedir als fons europeus, els anomenats Next Generation (atenció, que no ens entabanin, més que fons Next Generation, si més no a Espanya, són deutes per a les noves generacions, que són els que els hauran de pagar), que amenacen amb ser distribuïts de manera centralitzada pel govern espanyol, amb el dubte de si es respectarà el pes del PIB català i es donarà suport a empreses amb futur.

D’una manera o una altra, Madrid sempre n’ha sortit beneficiada per l’obsessió dels successius governs espanyols per construir un gran París o un Districte Federal. Potser ara es comença a veure el preu que està pagant la resta de l’Estat, sobretot en els territoris del que s’anomena l’Espanya buidada, les grans víctimes de la hipertròfia madrilenya impulsada amb decisions d’estat.

Madrid, ara, s’ha bunqueritzat, i la victòria d’Ayuso així ho demostra, i serà difícil revertir-ho. Almenys, el govern espanyol ha de saber que més enllà de la M-30 potser algun dia s’acabarà articulant una Espanya diferent que crearà riquesa més enllà de Madrid i que, com a mínim, va acumulant “desafecció”.