Madrid, ciutat-Estat? (3). Capital cultural
02 Jun 2018
No n’hi ha prou que Madrid sigui la capital política, administrativa i econòmica. També vol ser la capital cultural i l’Estat s’hi ha escarrassat perquè així sigui. Segons dades publicades pel Ministeri d’Hisenda l’any 2016, Madrid va rebre 56,7 euros per habitant, Catalunya 31,2, el País Valencià 28,72 i Andalusia, 20,39. Ras i curt: la despesa cultural va ser gairebé el doble a Madrid que a Catalunya, i més del doble que les altres comunitats esmentades.
El gestor cultural i economista Xavier Marcè afirma: “Qualsevol capital europea, com Paris, Roma o Londres té un plus cultural brutal, això no s’ha de discutir. El problema és que Barcelona no té un tracte de l’Estat relativament similar. La responsabilitat de l’Estat a Barcelona és molt baixa: Espanya fa una política d’estat immobiliària que només té en compte el que és seu -els museus i organismes culturals de titularitat estatal- i al ministeri de Cultura hi manca sentit d’Estat.”
La clau es troba, com en molts altres aspectes, en la Transició espanyola i l’etapa següent: l’Estat, fins i tot en l’època franquista, tenia dues capitals i Barcelona era la capital cultural en molts àmbits, com l’òpera, el teatre i les arts visuals. A tall d’exemple: el teatre més important d’òpera d’Itàlia, l’Scala, és a Milà, no a Roma. A Espanya la tradició operística se centrava en el Liceu, però tot i així es va potenciar al màxim el “Teatro Real”, per tal de competir-hi, ara bé, amb fons de L’Estat, és adir, amb diners de tots el ciutadans.
La situació no és comparable amb França on el centralisme és encara més accentuat, sinó més aviat amb Alemanya, perquè la cultura està transferida als “lands”, però les inversions no es poden comparar… estan a anys llum de distància.
Pasqual Maragall, a principis del segle XXI, ja era conscient d’aquest procés de concentració total a Madrid i el 2004 va escriure el seu cèlebre article : Madrid se va”: “Se tiene desde la periferia la sensación de que Madrid se va de España. Que juega otra liga, la liga mundial de ciudades… Tenemos la impresión de que Madrid se mide con Miami, con Buenos Aires, con Sao Paulo. Que ya no le interesamos. Que España, para Madrid, es ahora tan solo el lugar a donde ir a buscar pequeñas y medianas empresas en venta para mejorar posiciones, sector por sector, antes de dar el salto al otro lado del charco…. Antes Madrid era la capital política, y Barcelona y Bilbao, y luego Valencia, las capitales industriales y económicas…
Potser, com diu Óscar Pazos, la concentració de la població, fruit d’una qüestió de tipus cultural, com ja vam analitzar a l’article anterior “Madrid , ciutat-Estat? (2) ha estat un dels factors: “ si mires, diu, les grans ciutats del món, són un pic de densitat, que al voltant té un gradient de població: unes ciutats que no se sap on comencen i on acaben, i es parla de megalòpolis. A Madrid això no es dóna. Com més creix Madrid més població perd el voltant i menys pes té Castella. Madrid fa bandera d’espanyolisme, però s’ha carregat Castella. Mai ha tingut una relació positiva amb el seu entorn, sempre l’ha buidat”.
El model cultural espanyol
Madrid concentra 6 del 14 museus nacionals que depenen del Ministeri de Cultura, entre els quals hi ha el Museu del Prado, el Museu Reina Sofia i el Museu Arqueòlogic Nacional. D’altra banda, Extremadura, Cantabria i València acullen la resta, però són museus molt específics lligats a emplaçaments arqueològics, com el Museu Nacional i Centre d’Investigació d’Altamira o el Museu d’Art Romà, a Mérida. Però, en aquesta llista no hi ha ni el Museu Nacional de Catalunya, ni el Macba, ni els museus de Belles Arts de Sevilla i de València.
“El model cultural espanyol”, diu l’editor Fèlix Riera, “de les grans infraestructures, com ara museus, teatres i teatres lírics està formulat en termes del dia a dia, però no hi ha un projecte ben articulat que permeti que hi hagi complementarietats: si hi ha grans inversions, per altra banda necessàries, al Museu Reina Sofia, això ha de tenir una relació directa amb l’ajut que rep, per exemple, el Macba… El que no té sentit és que el mapa cultural s’articuli com un arxipèlag”. Aquesta diferència entre el museus que hi ha a Madrid i a la resta d’Espanya s’explica perfectament donant un cop d’ull a les aportacions del Ministeri de Cultura: segons els Pressupostos Generals de l’Estat, mentre que el Prado i el Reina Sofia reben, respectivament, 46,2 i 37,9 milions d’euros, el Museu Nacional d’Art de Catalunya en rep 2 i el Macba 1. En el camp de l’òpera no hi ha tanta diferència: el Liceu rep 10,6 milions, 3,5 dels quals són extraordinaris per eixugar el dèficit, i el Teatro Real 9,3.
Conclusió
El vell somni maragallià de cocapitalitat amb Barcelona no ha existit ni existeix en l’agenda de les elits de Madrid. Una mica és com si els Jocs Olímpics del 1992 haguessin estat un error de la història. Avui se celebrarien a Madrid, sense cap mena de dubte. I al darrera hi ha una manera d’entendre el poder, l’Estat i la democràcia: tot controlat i ben controlat per una minoria dirigent concentrada a la capital. Potser en un futur, el nom d’Espanya serà senzillament Madrid.