Madrid, ciutat-Estat (2). Dumping fiscal
26 Mai 2018
Els clients locals sostenen la ‘Meca del luxe’ del barri de Salamanca
El País Valencià i Andalusia s’han queixat que la Comunitat de Madrid no juga a la mateixa lliga que la resta de comunitats, perquè practica una mena de “dumping fiscal” i, fins i tot, alguns l’acusen de ser la Irlanda del sud. Quines raons addueixen?
D’entrada, es pot observar un desequilibri fiscal notable. A la comunitat presidida, fins fa ben poc, per la presidenta Cifuentes es recapten prop del 50% del impostos que es paguen a Espanya. Però, en canvi, la seva aportació al PIB estatal, és a dir a la creació de riquesa, és només del 20% escàs. Per contra, a Catalunya trobem una proporcionalitat entre l’aportació al PIB i la recaptació d’impostos. En tots dos casos, està al voltant del 20%.
Com s’explica aquest fet? Recollim un extracte de l’editorial d’un diari tan moderat com La Vanguardia, que deia el 15 de març de 2018: “Si aquesta comunitat ( Madrid) gaudeix d’unes condicions financeres millors no es deu a la seva bona gestió econòmica, esquitxada d’innombrables casos de corrupció, sinó fonamentalment als beneficis derivats de l’efecte capitalitat de l’Estat que té Madrid i de la concentració d’activitats econòmiques que comporta, com ara allotjar la seu de la majoria de grans empreses espanyoles.”
L’efecte capitalitat
Si s’observa tanta diferència entre el que recapta la Comunitat de Madrid i el que recapta Catalunya en tots els grans impostos, això és deu, segons Jordi Guasch, expert en fiscalitat, al fet que la capital espanyola concentra les seus de les corporacions més grans: de les 783 empreses, de més de 1000 treballadors, que hi ha a Espanya la meitat són a Madrid.
Ara bé, l’efecte capitalitat no és l’únic que juga a favor de Madrid (a altres països com França o el Regne Unit també es dóna aquest efecte). Però el que és decisiu és la baixa fiscalitat que permet atraure les grans empreses i això es retroalimenta amb l’efecte de ser la capital política, financera i empresarial d’Espanya com ja vaig explicar en l’article anterior Madrid, ciutat –Estat (1). És a dir, el cost d’una gran part dels serveis que presta la Comunitat madrilenya és assumit per l’Administració central, al considerar-los propis de l’Estat, i els seus ingressos tributaris es multipliquen per l’efecte “seu” que implica la capitalitat del país.
D’aquesta manera, la Comunitat de Madrid es pot permetre disminuir la fiscalitat tot renunciant als 3000 milions d’euros que obtindria si apliqués la mateixa tarifa tributària que la resta de comunitats: el tram autonòmic de l’IRPF, l’impost de successions (inexistent a Madrid des de fa temps per a parentiu de primer grau), i el de patrimoni).
La fiscalitat com a arma política
La fiscalitat baixa és una política basada en el fet que l’Estat assumeix els recursos que, com hem assenyalat, Madrid podria obtenir de l’aplicació tributària del mateix nivell que la mitjana espanyola. És una estratègia que funciona des de fa molts anys i cada cop li va millor.
Aquesta política fiscal, de fet subvencionada, li permet atraure patrimonis elevats (la renda per càpita i els salaris són més alts que la mitjana espanyola). Un exemple ben clar és comparar quina mena de clients té la “Meca del luxe” a Madrid -carrer Ortega y Gasset al barri de Salamanca- i les botigues de luxe al passeig de Gràcia de Barcelona. Els primers són bàsicament clients locals, mentre que a Barcelona són majoritàriament turistes de gran poder adquisitiu. La comunitat madrilenya concentra els sous de directius, polítics i alts funcionaris que conformen una autèntica elit espanyola i, per tant, apugen la mitjana de la riquesa de la comunitat. Són unes 300.000 persones i és l’explicació del fet que la renda per càpita de Madrid superi en uns 4.000 euros la de Catalunya. A part d’aquesta elit, els sous mitjans del treballadors base tant a Madrid com a Barcelona són força similars.
L’última rebaixa d’impostos de Madrid
Poc abans de dimitir, la presidenta Cifuentes va fer públic que reduiria tots els impostos: des del tram autonòmic de l’IRPF, fins a la reducció de l’impost de successions entre germans i oncles (sembla que es tracta d’un vestit fet a mida per a la família propietària de El Corte Inglés, que ara van a la grenya, a veure qui s’ho acaba emportant). La rebaixa en el tram autonòmic beneficiarà especialment les rendes més baixes, gràcies al fet que comportarà una reducció del 5,3% en el primer tram.
L’anunci de la, fins ara, presidenta s’ha produït en uns moments de màxima tensió financera al mapa autonòmic espanyol que espera, des de fa temps, que el Govern central afronti la revisió i renovació d’un sistema de finançament caducat i insuficient per a cobrir les necessitats econòmiques de la majoria de comunitats, especialment Catalunya, però també el País Valencià i les Illes.
La conclusió és clara: aquestes rebaixes fiscals de què gaudeixen els ciutadans de Madrid són insolidàries i van contra el criteri d’igualtat de tots que s’intenta defensar, de “verbo”, des del Govern de l’Estat.