Madrid, ciutat-Estat? (1)

19 Mai 2018

L’evolució de Madrid cap a una mena de ciutat-Estat s’ha accentuat amb la crisi econòmica. Mentre que gran part d’Espanya –el que Sergio del Molino anomena La España vacía– com a Castella-Lleó, però també Astúries i fins i tot Galícia, no s’ha recuperat de la crisi, Madrid està xuclant tots els recursos d’Espanya per a aconseguir ser una capital total. Li ha costat uns quants segles però ho ha aconseguit: és una capital no sols política, sinó també econòmica i cultural. Això sí, a costa del despoblament i empobriment de la resta del país.

Vegem com ha estat:

Absolutisme (segles XVI-XVIII)
Per quina raó el rei Felip II, a principis del segle XVI, va triar aquesta villa enmig de l’àrida Meseta castellana, que a diferència d’altres ciutats europees no era cap centre comercial ni de comunicacions, com a seu de la seva cort? Uns diuen que el rei buscava l’isolament i d’altres que era un bon lloc per a la cacera, prop de la serra de Guadarrama. Però, com afirma l’historiador Borja de Riquer, fou un gran error per part de la monarquia dels Àustries no traslladar la cort a Lisboa quan encara eren reis de Portugal, una ciutat marítima i oberta. Aquest fet hauria ajudat, molt probablement, a consolidar l’imperi hispano-portuguès i a governar-lo sense la influència de la tancada mentalitat castellana.

En l’època dels primers Borbons, segle XVIII, la construcció del nou model centralista va exigir la construcció d’un sistema radial de comunicacions que en aquesta època fou la construcció de carreteres per a diligències i en el XIX la xarxa ferroviària, i en el XX i XXI, les autopistes (autovies), i el paroxisme de l’AVE. Va ser la base material per a dominar la perifèria marítima, sobretot la mediterrània, molt més rica, poblada i oberta a l’intercanvi d’idees.

Valle-Inclán al passeig de Recoletos

El liberalisme del segle XIX: la construcció de la capital
El liberalisme del XIX es troba que Madrid, a diferència de Paris i Londres –ciutats dinàmiques i amb vida pròpia, a part de l’efecte capitalitat– no poden comparar-se amb la raquítica Madrid. Això produeix un gran complex d’inferioritat: el nacionalisme espanyol, que neix just en aquesta època, se’n ressentirà molt. De fet, Madrid era “la corte de los milagros”, que descriu tan bé Valle Inclán: una ciutat de cortesans, generals, polítics ambiciosos que pactaven amb banquers i especuladors. Uns i altres, com ha explicat Álvarez del Junco, depenien clarament del món oficial. Esquema que no ha fet més que desenvolupar-se molt més des de llavors.

Del 1898 al franquisme
La crisi del 1898 –la pèrdua final de les colònies– en un context en el qual el colonialisme francès i anglès estaven en el seu apogeu, deixarà clar que a part que no hi ha nación tampoc hi ha una capital de tipus europeu. Aleshores, en el segle XX, hi ha el projecte, compartit per tots els règims polítics, de transformar Madrid. I aquesta voluntat es concretarà en la creació de los “Nuevos Ministerios”, el metro, “la Ciudad Universitària”… Però tot això hauria resultat inútil sense l’aparició de l’aviació. De cop, es va solucionar el problema endèmic de l’absurda geografia de Madrid, sense mar ni rius navegables, enmig d’un desert, i la comunicació de Madrid, via avió, es desenvolupà fortament en la segona meitat del segle XX. Però el Madrid dels anys 30 era en paraules de Josep Pla, que la coneixia bé, “una ciutat de funcionaris”.

Evidentment, la dictadura franquista accentuarà la dèria centralitzadora. Franco va forçar la instal·lació de les seus dels principals bancs i empreses públiques i va intentar sense èxit, seguint el model econòmic de Primo de Rivera, la industrialització de la ciutat. També va decidir, a tall d’exemple, fer passar tots els senyals de televisió per Madrid, perquè així els podia tallar fàcilment. El poder necessita concentrar-ho tot a Madrid per tenir el control absolut. La mentalitat absolutista continua present, no ha canviat pas. Exemple: el corredor mediterrani, s’ha aturat tant per part del govern espanyol per a protegir els interessos de Madrid, que sembla que finalment es construirà a Itàlia…

L’etapa “democràtica”
Una característica rellevant d’aquest període és que, malgrat l’estat de les autonomies, la tendència a la macrocefàlia de Madrid no ha deixat de créixer. Això sí, a costa primer de Castella, i ara de tot Espanya.

En l’època de Felipe González es va reforçar la centralitat de Madrid. Això era fonamental per a la política clientelar i per a la “cultura de la subvenció” que han practicat tant el PSOE com el PP. Per a mantenir aquesta cultura calia que Madrid fos el centre recaptador i distribuïdor dels recursos públics. Aquest sistema, que constitueix la base de poder de la classe dirigent instal·lada a Madrid, es justifica afirmant que defensa els interessos de tot Espanya. Però les xifres diuen més aviat el contrari: el PIB madrileny és gairebé un 19% del de tot Espanya, gairebé idèntic al de tot Catalunya (un 21%); la renda mitjana per llar és una de les més altes del país; del total de les 783 grans empreses –les de més de mil treballadors– 345 tenen la seva seu a Madrid; la concentració d’universitats és la més alta d’Espanya –alguna tan prestigiosa com la URJC, és clar…, a part de tots els organismes de poder econòmic, polític i financer, fins i tot la predicció del temps…

Segons el gallec Óscar Pazos, que ha estudiat el centralisme i els seus orígens històrics en el seu llibre “Madrid és una illa”, això és el resultat d’una “qüestió de tipus cultural, és una manera d’entendre l’autoritat, de mantenir un centre de poder. És la conseqüència d’un poder jeràrquic, d’un centre que decideix per tots, una manera d’entendre l’estat que entronca amb l’absolutisme: amb un rei que ho dirigeix tot… Madrid té un nivell de concentració molt elevat en algunes coses, potser comparable a París i Londres. Però les dues ciutats van executar els seus reis absolutistes i Madrid mai. Això canvia el caràcter del poder. I fa la capital espanyola més comparable a Moscou o Mèxic.