L’origen del nacionalisme espanyol és progressista

10 Mai 2020

Hi ha, en general, a Espanya, la idea que el nacionalisme espanyol de tipus franquista no va deixar petjada. I encara una cosa més estranya, que no va tenir antecedents, que, de fet, va néixer com un bolet, sense un humus previ propiciatori. La veritat és molt diferent; quan Franco arriba al poder, el nacionalisme espanyol, cristal·litzat a les Corts de Cádiz de 1812, ja estava més que inventat, i després d’un llarg camí i moltes vicissituds, es dividia en dues branques: un nacionalisme espanyol liberal i progressista i un altre nacionalisme conservador i catòlic. Eren molt diferents en alguns aspectes, però no tant en altres. De fet, ambdós són els antecedents directes del nacionalisme del PSOE i de Podemos i del PP, respectivament.

Com explica Francesc Puigpelat a “Breu història del nacionalisme espanyol”, hi ha un mite molt arrelat que creu que el nacionalisme espanyol és essencialment conservador i de dretes. Aquesta creença deriva, bàsicament, de la idea, esquerranosa i totalment errònia, segons la qual el nacionalisme és un producte de la ideologia burgesa i, per altra banda, del fet que l’únic règim que s’ha declarat obertament nacionalista hagi estat el de Franco.

La qüestió és ben diferent: el nacionalisme espanyol formalitzat neix a les Corts de Cádiz a principis del segle XIX, i des del seu origen és de caire liberal i progressista. Curiosament, la dreta monàrquica i conservadora espanyola va tardar més de mig segle a tornar-se nacionalista. No és una opinió personal. Hi coincideixen tots els especialistes en el tema: des d’Álvarez Junco a “Mater Dolorosa”, al llibre col·lectiu “Nacionalismo español. Esencias, memoria e instituciones”, coordinat per Carlos Taibo, passant pel d’Inman Fox “La invención de España” i la monumental obra “Historia de la nación y el nacionalismo español” de més de 1.500 pàgines, plenes de dades i de documentació, coordinada per Antonio Morales, Juan Pablo Fusi i Andrés de Blas. No hi ha, doncs, cap dubte sobre l’origen progressista del nacionalisme espanyol.

Ara be, tots aquests autors parteixen de la base que l’elaboració de la constitució de 1812, durant les Corts de Cádiz, significa l’arrencada oficial del nacionalisme espanyol, perquè la dicotomia clau en aquella època era el liberalisme i l’absolutisme. El primer sostenia que el poble, la “nació”, era la seu de la sobirania. Paradoxalment aquesta concepció era importada de l’enemic francès que ocupava la Península! En canvi, l’absolutisme considerava que la sobirania residia en el rei, per gràcia de Déu. Per tant, la conclusió és ben senzilla: els liberals eren nacionalistes i els absolutistes no, perquè aquests no atorgaven cap poder a la nació, només al rei. Com que finalment és prou conegut, van guanyar els liberals, aquests, com tots els vencedors, van imposar el seu relat.

El prenacionalisme

De tota manera, és discutible negar al nacionalisme espanyol unes arrels més antigues, que, si bé es vol, es poden qualificar de prenacionalistes. Hi ha un consens general a admetre que els segles XVI i XVII estan en la base de la concepció moderna del món –amb l’arrencada de la novel·la, el teatre, l’arquitectura, la música i la pintura d’estil modern- i també amb el naixement de la ciència (Galileu, Newton). Així doncs, ¿per què no es reconeix que passa el mateix en el camp de la política? Les figures d’un Quevedo, d’un cardenal RIchelieu, o d’un Cromwell, ¿poden ser considerades, si més no, prenacionalistes? Potser, entendre les dificultats que va tenir el poder estatal espanyol per encaminar-se cap a formes de poder estatal modernes ajuda a copsar moltes de les característiques del nacionalisme espanyol actual.

El mite dels “Comuneros”

Tornem a les Corts de Cádiz. No va ser fàcil per als liberals justificar un canvi tan radical i tan contrari a la realitat històrica fins aquell moment: el traspàs de la sobirania del rei a la del a nació. Va ser Francisco Martínez Marina, clergue i historiador asturià, l’encarregat de posar les bases del nacionalisme espanyol de caire liberal, tot inventant-se un mite: el de la Castella medieval “predemocràtica”, on teòricament es reconeixien les llibertats de la “nacio”. Una hipòtesi que pretenia justificar els pressupòsits liberals de la Constitució de 1812 a base d’una mistificació, és a dir, un “cuento xino”. Es pot parlar amb un mínim de seriositat de “sobirania del poble” a l’Edat Mitjana? De cap manera, però la fabulació de Martínez Marina, que parlava del “pactisme castellà”, va colar i, encara més, va tenir una enorme repercussió en el nacionalisme espanyol liberal i d’esquerres. El mite dels “comuneros” com els primers màrtirs per la causa liberal va tenir una extraordinària acceptació, com ho prova que el color lila, que els identifica, va ser incorporat a la bandera de la II República el 1931, i curiosament també aquest color és el corporatiu de Podemos.

El nacionalisme espanyol de tipus bipolar

Les elits espanyoles, a finals del segle XIX, cada cop eren més conscients del fracàs del país. Quan es torna a la monarquia borbònica el 1876, període conegut com la I Restauració, hi ha un punt d’amargor i de resignació, però malgrat tot, el nacionalisme espanyol continua en una fase de pujada del que es podria anomenar, segons Francesc Puigpelat, “nacionalisme bipolar”: una barreja de glòries passades –Cervantes, la conquesta d’Amèrica, els Reis Catòlics i la Guerra de la Independència-, més una permanent xenofòbia antieuropea, com allò de “la pèrfida Albion”, “el presuntuoso y superficial gavacho”, i últimament el “Holanda ens roba”, etc… Però el nacionalisme bipolar també té fases de baixada. Allò que resultava més irritant, gairebé insuportable, era la incapacitat d’Espanya de mantenir el seu Imperi, just quan els altres països europeus estaven en el seu cim colonial: i per altra banda, la diferència amb les regions industrialitzades, Catalunya i el País Basc, en relació a la resta de la Península, encara semifeudal, molt endarrerida, empobrida i latifundista. És en aquesta època quan sorgeixen les expressions del tipus “¡Que país!”, ¡“País”!, “Me duele España”…, que expressen l’estat d’ànim bipolar de molts nacionalistes espanyols, fins i tot dels més arrogants.

Després del desastre de Cuba, s’accentua el pessimisme de la fase depressiva. En aquest context, apareix l’anomenada “Generación del 98”, un grup intel·lectual de primer nivell, però amb idees pròpies d’un nacionalisme romàntic, que va crear el mite de Castella com essència d’Espanya. Va contribuir ben poc a la regeneració del país que molts buscaven, perquè, per contra de mirar cap a Europa o cap a les regions que tenien una economia modernitzada, va propiciar el replegament cap endintre mitjançant la creació d’un nou mite, i poca cosa més.

El nacionalisme espanyol i l’esquerra

Tot i que l’esquerra espanyola va ser plural des dels seus orígens, a finals del segle XIX apareix un nou partit, el PSOE, que es convertirà en el principal i el més emblemàtic. Per tant, ens fixarem en la seva evolució ideològica pel que fa al nacionalisme espanyol i perquè, a més, les seves postures van ser, en general, imitades tant pels anarquistes com pels comunistes. Des de Catalunya aviat es van formular dues preguntes. La primera: ¿quina seria la posició de l’esquerra davant de les reivindicacions catalanes? I la segona, molt més bàsica: ¿l’esquerra obrera s’empassaria els mites del nacionalisme espanyol del XIX, com la suposada unitat d’Espanya de l’època visigòtica i la seva continuació en la inversemblant història de Don Pelayo, i la consideració del castellà com a única llengua d’Espanya?

El PSOE va bascular des del primer moment entre un nacionalisme espanyol, heretat dels liberals del segle XIX, i una retòrica internacionalista, típica del primer marxisme, però que, de fet, era, això, pura retòrica. També des del principi, el PSOE va considerar que la classe obrera era una, unitària i uniforme, i això va derivar en la seva postura de desqualificar el nacionalismes català i basc, amb l’argument que eren una ideologia només de burgesos, interessats únicament pels seus diners. Es tracta d’un clixé de llarg recorregut, que encara ara, al segle XXI, es repeteix mil vegades a través dels altaveus mediàtics del progressisme espanyol.

Hi ha, però, una excepció remarcable: quan Julian Besteiro (1870-1940) va defensar els drets de Catalunya a les Corts de 1919. Ho va fer amb dos arguments: primer, la distinció entre l’Estat, artificial i opressor, i la nació com a construcció natural. I, en segon lloc, va relativitzar el concepte de “sobirania espanyola”. Cal emfatitzar aquesta intervenció de Besteiro, perquè és l’únic moment en què el PSOE, en els seus més de cent trenta anys d’història, es va desmarcar clarament del nacionalisme espanyol de matriu vuitcentista. Però una flor no fa estiu. I a partir del XII Congrés del partit, poc temps després, el viratge es va confirmar; un altre cop cap un nacionalisme de caire uniformista. Aquesta va ser la causa de l’escassíssim pes que el PSOE va tenir a Catalunya fins a la II República. Durant la Dictadura de Primo de Ribera, que era fortament centralista, el PSOE va tornar a una retòrica més federalitzant, però que mai no es va traduir en els seus documents programàtics. La crua realitat és que el federalisme, en boca dels dirigents del partit, no va passar de ser un eslògan, una paraula atractiva però sense cap contingut, molt semblant al federalisme buit i purament verbal de Pi i Margall de l’època de l’efímera I República.

Així es va anar configurant el poti-poti ideològic que caracteritzarà el nacionalisme espanyol del PSOE, per sempre més. Una mica d’internacionalisme i obrerisme, un grapat de retòrica d’esquerra, el menyspreu cap a les reivindicacions d’autogovern de bascos i catans, un pessic d’autonomia, sempre ben entesa i bàsicament per fer bonic, dins de l’Espanya una i gran.

El 1974, en el context del progressisme cosmètic postcolonialista, el PSOE, molt influït per la “gauche caviar” francesa, va creure que quedava molt modern incloure el dret d’autodeterminació en el seu programa. Després, és clar, l’evolució va ser la mateixa que en els anys trenta.

El 2016, el PSOE va llençar per la finestra les seves propostes progressistes i de contenció de la dreta més carpetovetònica i estava disposat a permetre un nou govern del megacorrupte i destructor de les llibertats PP, perquè comparteix amb ell un nacionalisme espanyol, que té un dels seus “leitmotivs” en la identificació de l’Estat amb la nació.

I , ara, el 2020, sant tornem ‘hi! És una mentalitat que amara tota la societat espanyola, que és transversal i que està molt fondament arrelada. És d’una consistència granítica.