Llengües nacionals

17 Jul 2017

Els estats es van inventar la denominació de llengües oficials i per tant van crear la divisió, totalment artificial, entre llengües importants i llengües prescindibles. Però, les primeres no tenen cap característica lingüística que els hi doni el caràcter d’oficials.

Dit d’una altra manera, la idea que és natural que a França es parli el francès, a Alemanya l’alemany i a Itàlia l’italià és una mostra d’ignorància, que tot s’ha de dir, ha estat conreada sense desmai per part dels Estats corresponents. Aquest vel de naturalitat que se’ls atorga és absolutament postís. Cadascuna d’aquestes llengües van ser imposades per la força de les armes, pels jutges i per la repressió de l’Estat, com explica clarament Antonio Baños al seu últim llibre La república possible.

‘Parleu en francès, no us embruteu’, inscripció en una escola nord-catalana, a Aiguatèbia i Talau

Comencem per França, l’exemple més clar. El rei Francesc I, a l’Ordenança de Villiers-Cotterets, el 1539, ordena que les actes notarials i les disposicions legals es facin en francès. A partir d’aquest moment la monarquia francesa va intentar imposar a les elits l’ús d’aquesta llengua, clarament minoritària.
No en va reeixir gaire, perquè és sabut que quan arriba la revolució de 1789 la meitat dels francesos no la parlaven ni gens ni mica. Consta que el deixeble de Robespierre, Bertrand Barère de Vieuzac, es va desesperar en adonar-se de la diversitat lingüística del seu país. Per a intentar contrarestar-ho va decidir que calia lligar el monolingüisme a la democràcia (per cert, el mateix que fan ara els partits “constitucionalistes” espanyols), amb la consigna: “Al país d’un poble lliure, la llengua ha de ser una i la mateixa per a tothom”. Punt.
A partir d’aquí, la traducció que se’n va fer és que hi ha llengües portadores de drets democràtics i igualitaris (francès, castellà) i llengües que són essencialment conservadores, forals, “antigualles”, etc…, però en qualsevol cas, predemocràtiques, com el català, l’euskera o el bretó.
Malgrat el triomf de la revolució racional i de l’egalité il·lustrada, molts pobles que eren lluny de París van continuar parlant les seves llengües, que es van rebatejar com a patois (xerrameca). Però, a finals del segle XIX, a la Tercera República, el ministre d’Educació, Jules Ferry, es va proposar convertir definitivament el francès en la llengua natural de França: va dictar una sèrie de lleis, que uns consideren democràtiques i altres clarament represores. A tall d’exemple, a les escoles es van penjar aquells famosos cartells que deien “No escopiu i no parleu patois” o el celebèrrim “Soyez propes, parlez français” (Sigueu nets, parleu francès)…
Quant a Alemanya, és un tòpic recurrent considerar-la una nació basada en una llengua, però, en canvi, la imposició de l’alemany va ser de tipus dirigista i, per tant, gens natural. La llengua estrictament literària neix amb la traducció de la Bíblia alemanya de Luter, el Maisser Kanzlideustch i, durant els segles XVI i XVIII, només utilitzaven aquesta llengua entre 300.000 i 500.000 lectors d’elit.

Més tard va passar a ser la llengua administrativa d’alguns estats, la denominada Kanzleisprache que literalment vol dir la parla de la Cancelleria. Després va derivar cap una mena de koiné, o llengua comuna, coneguda com a Hochdeutsch o alt alemany, que per simplificar se’n diu alemany.

De tota manera, el cas de l’italià és l’exemple més fantàstic d’enginyeria natural. Segons l’estudiós Tullio de Mauro, a l’Storia lingüística dell’Italia unita: “Amb la unificació, el 1860, només el 2,5% de la població utilitzava la llengua italiana per a usos quotidians”. En total, només un 13% dels italians comprenien l’italià, que, de fet, era la llengua de la Toscana.
Molts dels italians unificats ni tan sols sabien que existís una llengua que portés el nom del país. Això va tenir uns efectes catastròfics a la primera Guerra Mundial: els oficials, que formaven part de les noves elits, parlaven la nova llengua, però no eren capaços de fer-se entendre pels soldats, que la desconeixien del tot.

Un cop acabada la guerra, el servei militar, el feixisme, i la guerra van contribuir molt a l’extensió de la llengua. Però allò que li va donar l’impuls definitiu va ser la televisió. Segona meitat del segle XX, fa, doncs, quatre dies. Alguns estudiosos del tema, com Anton Sorella, han afirmat que la RAI, la televisió italiana, va fer de l’anomenat italià, la llengua d’Itàlia: “Abans de la televisió, no poden dir que els italians parlessin italià.”
Pel que fa al castellà és sense cap mena de dubte una llengua d’Estat, com explica perfectament l’acadèmic espanyol José del Valle a la seva obra Historia politica del español. La creación de una lengua i com hem patit els parlants d’altres llengües peninsulars. La tesi de la innocència de l’ús del castellà, defensada per unes elits interessades basant-se en la brillantor de la seva literatura, no s’aguanta per enlloc.

Cal recordar que la Inquisició va ser la primera institució peninsular a utilitzar-la com a única llengua de predicació i que va ser l’Església imperial espanyola i tots els seus òrgans de censura els que van contribuir que el castellà fos considerada com una llengua amb un “destí natural” i que actualment es ven com a democràtica, igualitària i portadora de drets.

El model canadenc
Arran de la pèrdua del referèndum pels pèls, el 1995, per part dels independentistes del Quebec, es va produir un canvi espectacular de l’estructura política i institucional del país, que fa que avui molts canadencs estiguin orgullosos d’un país pròsper, democràtic i que funciona. Però quina ha estat aquesta transformació?

La resposta es troba, com explica F. Xavier Vila a Mirar-se al mirall canadenc, en el canvi de mentalitat de les elits i que ha acabat per estendre’s a tota la societat. Aquestes elits van entendre que, si volien superar la inestabilitat generada pel no reconeixement de la realitat plurinacional del seu país, l’Estat havia de deixar de ser una eina al servei del supremacisme anglòfon i calia que garantís la diversitat lingüística del Canadà.

No ha estat fàcil, però el canvi ha estat substancial. El Canadà ja no és una nació anglòfona amb una minoria francòfona, sinó que el país es defineix com a bilingüe (anglès-francès) i multicultural, tot reconeixent explícitament l’existència de la nació quebequesa i acceptant l’oficialitat territorial de nombroses llengües de les nacions originàries.

Bàsicament, s’han utilitzat dues estratègies lingüístiques. La primera ha consistit a reconèixer a les províncies, veritables subjectes de la federació, un amplíssim marge de maniobra en terreny lingüístic. Això ha permès, per exemple, que el Quebec tingui des de 1977 una única llengua oficial (concepte ara molt discutit i alguns consideren propi del passat), el francès, amb reconeixement de drets individuals als anglòfons tradicionals.
Al Quebec la primacia del francès es percep arreu: en una administració -també la judicial- en francès; en el món socioeconòmic la llengua pròpia és l’eina habitual de treball -l’etiquetatge i el paisatge comercial-, i on és impossible que no s’atengui el client francòfon en francès, i també en l’espai comunicatiu, on el francès té una presència destacadíssima.
Altres províncies han triat règims lingüístics bilingües o unilingües. Però el que resulta fonamental és que, en comparació amb Espanya, on la Constitució s’utilitza per imposar la supremacia del castellà a tot arreu, al Canadà el marge d’actuació territorial és molt més ampli i les províncies i els territoris es poden considerar lingüísticament (força) sobirans.
L’altra estratègia desplegada ha estat convertir l’administració federal en una institució profundament bilingüe, des de la justícia federal, on es poden seguir processos en francès, fins a l’exèrcit, amb unitats francòfones i comandaments bilingües.

Aquest bilingüisme federal es fa perceptible ja a l’estranger amb la salutació “Good morning-Bonjour” dels treballadors d’Air Canada; als documents d’immigració, impecablement bilingües; o a les finestretes de revisió dels passaports, que recorden -arreu del Canadà!- el dret d’adreçar-se en anglès o francès als funcionaris federals.
Un Comissariat de Llengües Oficials supervisa les bones pràctiques en terreny lingüístic. Aquestes polítiques han funcionat. En les últimes dècades, centenars de milers de famílies anglòfones han escolaritzat els seus fills en escoles d’immersió en francès ben convençudes dels beneficis de saber francès a l’hora de treballar amb o per a l’estat canadenc.

A tall d’exemple, la capital federal, Ottawa, ubicada en territori anglòfon, ha normalitzat el bilingüisme, present en la retolació dels carrers i en molts comerços. De fet, la Universitat d’Ottawa és la principal universitat bilingüe del país i enguany celebra el desè aniversari dels programes d’immersió lingüística en francès.

És obvi que Espanya no és el Canadà, i que el model canadenc té molts aspectes millorables, sobretot en relació a les nacions originàries. El camí que hauria de recórrer el constitucionalisme espanyol és ben clar, si vol fer una proposta amb certa credibilitat.

Però, ni a curt ni a mig termini no es veu per enlloc que les elits hispàniques estiguin disposades a aquest canvi de xip. Perquè, mentrestant, sobre el terreny, la seva tropa continua més atenta a escanyar el català als senyals de trànsit, a les escoles o als aeroports que no pas a superar el model d’España es Castilla y el resto es tierra conquistada.