Llei i democràcia: de què estem parlant?

16 Set 2014

Els romans feien servir el ‘Pacta sunt servanda’ (els pactes han de ser respectats)

Es parla molt últimament de lleis i democràcia. Intentarem esbrinar de què estem parlant quan es fan servir, a tort i a dret, aquest conceptes. Hi va haver un temps –desgraciadament desaparegut– en el qual normalment no calia posar les coses per escrit: quan es feia un tracte, donar la mà era prou garantia. “La meva paraula és tot el que tinc” era un principi bàsic en les relacions socials. Això és basava en una manera d’entendre el Dret, i la seva condició prèvia que és el respecte a la llei, que consisteix en allò que els romans  expressaven amb l’adagi Pacta sunt servanda, els pactes han de ser respectats. Els drets reconeguts, tant si són individuals com col·lectius, han de ser respectats i per això hi ha la llei, que s’ha de complir obligatòriament.

Però hi ha una altra concepció de la llei: bàsicament és un conjunt d’instruccions que els que manen donen als que són manats. Des d’aquesta òptica, la llei la fa qui té el poder i la imposa a qui no el té: és un instrument del vencedor sobre el vençut. I, evidentment, si la lletra de la llei no és favorable als interessos de qui mana, es converteix automàticament en paper mullat. Un exemple d’aquesta concepció està ben recollida en l’expressió “la ley se acata pero no se cumple”. Què vol dir això? Com és pot acatar la llei i no complir-la? La traducció és senzilla: si tens prou poder per imposar-me-la, endavant: si no, tanca la boca, que el que mana sóc jo. Respon a una concepció jeràrquica i feudal de la llei.

Un altre dita habitual entre els cercles burocràtics i de poder és: “al amigo trato de amigo; al enemigo trato de enemigo y al indiferente la ley vigente”. És a dir, la llei no està per sobre de les fílies i les fòbies de qui les ha d’aplicar,  sinó que només serveix per als casos sense coloració a favor o en contra: en terminologia informàtica seria “l’opció per defecte”. Dit d’una altra manera, si es tracta d’un amic la llei tant és, perquè l’amistat està per sobre d’aquestes coses; quan es tracta de l’enemic, si la llei no és un instrument de lluita, aleshores simplement s’ignora. Només s’ha de complir religiosament, si no hi cap element per a fer una altra cosa.

Mariano Rajoy i Artur Mas en una reunió a finals de 2013

Així, en consonància amb aquesta idea de la llei, un parell de periodistes destacats de la Mad-press, L.M Ansón i J. A. Zarzalejos publicaven aquest estiu un parell d’articles. Zarzalejos – fill d’un governador civil que va dimitir per la legalització de la ikurriña i  germà de l’actual  secretari general de la FAES– deia que per enfrontar-se a l’Estat i desafiar-lo, “hay que atarse los machos y estar limpio como una patena, con los bolsillos transparentes y en disposición de que los servicios de inteligencia pasen el escáner y no encuentren nada que no esté en su lugar”. Altrament, l’Estat i els seus serveis de intel·ligència colpejarien en “legítima defensa” i sense pietat. El ex-director de l’ABC, Ansón, feia servir el mateix estil agongorat i afirmava “la devolución del golpe propinado por el anuncio de referéndum del 9 de noviembre ha sido tardía pero devastadora” perquè “estamos solo en el principio de lo que se prepara”. Afegia que Artur Mas “sabe que Mariano Rajoy va a por él” i commina  el president de la Generalitat a “replegar las velas de su barca sececionista” perquè si no, “se enfrentará …. a un escandalo de mayúsculas proporciones”.

 Amb aquesta perspectiva, moltes de les últimes i no tan últimes disposicions del Govern central (penes dels imputats en el 23F, incompliment flagrant de l’Estatut, desatenció dels consumidors d’empreses públiques com Renfe o AENA, protecció descarada de bancs i companyies privades de telefonia) s’il·luminen i queden  perfectament clares.

La idea és transparent i sempre la mateixa: qui mana, mana i la llei no pinta res si no va a favor dels de dalt. I si “el pueblo llano” gosa recórrer als tribunals no hi ha problema, perquè, en darrera instància, els jutges, com tots els funcionaris, són “servidores del Estado” no “servidores públicos”, com es dóna en el cas de la cultura anglosaxona. I en molts casos, sortosament no en tots, funciona.

Façana del Tribunal Constitucional. Foto: Óscar Monzón

Aquesta concepció patrimonial de la llei permet que es digui com un argument irrebatible que la independència de Catalunya no és possible perquè la Constitució no ho permet, i es diu amb el convenciment que això és un argument definitiu (dit sense cap ironia). La llei no està feta per ordenar la vida col·lectiva sinó per a conservar l’estatus de l’oligarquia dominant: per tant, si afavoreix aquest objectiu, s’aplica amb tot el rigor i sense excepcions. En canvi, si el cas és el contrari, es violenta l’esperit de la llei sense cap mena de problemes.

A tall d’exemple, el govern espanyol desobeeix de forma sistemàtica i reiterada aquelles sentències del Tribunal Constitucional que no li interessen políticament. No es tracta d’una o de dues. Es tracta de moltes. En alguns casos molt descaradament i de forma clarament premeditada. Hi ha per exemple deu sentències del Tribunal Constitucional sobre diversos temes relacionats amb la gestió i concessió de subvencions per a finalitats d’assistència i serveis socials, deu!, que la Generalitat de Catalunya va guanyar i que el govern espanyol no ha aplicat mai. Entre 2011 i 2013. I, aclarim-ho ràpid, no ha passat res de res.

Un altra mostra d’aquesta concepció medieval de la llei (la ley es la del rey) és la transició del franquisme a la democràcia que es va fer, com deia el seu mentor Torcuato Fernández Miranda, “de ley a ley por la ley”, és a dir, sense trencar mai la legalitat, de manera que la legalitat actual d’Espanya és una “evolució” del franquisme, malgrat que els essencialment antidemocràtics Principios fundamentales del Movimiento eren por su propia naturaleza permenentes e inalterables. Sí, tot ben legal, però fraudulent.

No ha d’estranyar, doncs, l’actuació prepotent del que se sap membre del poder. Així, moltes grans empreses munten plets contra ciutadans tot i saber que no tenen raó, però confiant que encara que els tribunals sentenciïn en contra seu apel·laran tantes vegades com faci falta fins que, esgotats els recursos i la paciència dels petits súbdits/ciutadans, l’altra part llanci la tovallola i desisteixi: al pueblo llano li surt més a compte deixar-se robar que lluitar pels seus propis drets. Un altre cas emblemàtic és com s’acostumen a resoldre les inspeccions d’Hisenda: la majoria d’experts aconsellen no discutir amb l’inspector si aquest té raó o no; el millor és negociar directament una multa assumible i deixar-ho córrer. En un altre context, d’això se’n diria una actuació mafiosa.

Salutació entre Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, en una entrevista durant la transició a la democracia. Foto: EFE

La democràcia
Pel que fa al concepte de democràcia, tan rebregat i banalitzat últimament, convé tenir present el marc conceptual que ha alimentat l’Espanya de la Restauració borbònica: un imaginari  muntat per la Cultura de la Transició, a partir dels finals del 70, per fer oblidar el que la Transició tenia de rendició. Així que, segons la tesi del periodista Guillem Martínez, després de la epifànica arribada de la democràcia, és a crear un marc mental, un frame, com es diu ara, que definia tot el que era bo i possible dins d’aquest paradigma construït amb modernitat i llibertat de costums, amb un capitalisme de rostre humà, i amb una democràcia que fos aparent sense fer gaire trencadissa. I al capdavall de tots aquests valors hi havia el consens. Una mena d’ona mental que va permetre, per exemple, que en Carrillo acceptés la monarquia, els fatxes les ikastoles, les beates el “destape” i Fraga els demòcrates.  Ara bé, en exaltar el consens, el que es feia era també criminalitzar la dissensió. Potser en aquest mite fundacional trobem l’explicació de l’aversió hispànica als referèndums.

Un referèndum no és més que l’expressió aritmètica d’una discrepància. Però, és clar, que cal acceptar dos conceptes bàsics que hi són associats: el de la derrota i el de la conseqüència. Per aquesta raó, els països que es refrendren, per exemple els anglosaxons, hi estan molt avesats, són els que accepten la derrota política. Però l’Espanya de la Transició té congelada la idea de la derrota, la qual cosa fa pensar que la democràcia del 77 té molt de vernís. L’altre concepte que bloqueja psicològicament a una gran part de la població espanyola  davant d’un referèndum és el concepte de conseqüència: la base d’aquesta democràcia és tan de nyigui i nyogui i  tan miraculosa! Els corrents de la Història porten els estats a una situació de reformulació permanent, cosa que no ha passat aquí. Es va decidir construir l’Estat a la platja, no per navegar per la Història sinó amb la intenció de veure-la passar.

Així que, de manera paradoxal, com diu el periodista Antonio Baños, “un demòcrata espanyol és aquell que mai no és obligat a escollir. I el consens, mite dels anys setanta, com l’amor lliure i les drogues, esvaït en temps d’interessos, no apareix quan és invocat i, per tant, res no es pot reformar. Res no es decideix, tot es posposa. El pànic a escollir és el mateix que la basarda a la irreversibilitat de la decisió política. Una por que les elits del 1978 (tant catalanes com espanyoles) porten incrustades a la medul·la i que els ha fet viure amb tranquil·litat els grans problemes estructurals d’Espanya, gràcies al paternal article 8 de la Hispanoconsti que permet que a l’Espanya democràtica sempre hi hagi un ufanós tinent coronel disposat a escollir en lloc nostre”.