L’EXILI MEXICÀ:
la primera expedició

05 Feb 2022

El 1939 Espanya perd l’anomenada Guerra Civil. Els estaments més conservadors, més ben dit, els més reaccionaris s’imposaran per la força militar. La guerra havia començat el 18 de juliol del 1936 i va acabar convertint-se en un dels exilis més impressionats de l’època moderna: l’exili republicà. Serà un dels molts èxodes que han tacat la convivència entre espanyols.

Des de l’Edat Mitjana, la intransigència marcarà la vida en comú a la Península Ibèrica: cal recordar les expulsions d’aquells habitants que creien en Al·là o en Jehovà; les posteriors dels moriscos i dels jesuïtes; la dels afrancesats i liberals el 1814, la més àmplia del 1823; les successives derivades de les guerres carlines; la causada pel fracàs de la I República; la de progressistes i demòcrates arran de la I Restauració; la de Primo de Rivera el 1923 i finalment la gran diàspora del 1936-39.

Però aquest últim exili va tenir unes característiques peculiars. No va ser la sortida d’un grup polític o d’una facció ideològica sinó, ben al contrari, va ser la sortida del país d’una important representació de la societat espanyola en tots els nivells i graus de la seva estructura política, social, cultural i econòmica. Hi havia representants de tota la gamma ideològica de l’Europa d’aquella època, fins i tot de sectors força conservadors, però que abominaven de la barbàrie i del trencament de tota convivència civilitzada en el seu país.

Aquesta gent, aquest poble, va passar la frontera plenament convençut de la justícia de la seva causa, de la raó de les seves creences i del dret a tenir una vida lliure. Va sortir gran part de l’estructura de l’Estat, és a dir les autoritats legítimes, però també polítics, militars, professionals de tota mena, obrers, camperols i sobretot “pueblo llano”, que preferia fugir de la seva pàtria que transigir amb la injustícia.

Però al trauma d’haver perdut la guerra, s’hi va afegir a la frontera francesa un nou i llarg horror ple de tota mena de calamitats: vexacions, camps de concentració, separació de famílies, investigacions i batudes ofensives. El desemparament va ser total. El poble espanyol de l’exili es va trobar de cop sense passat, o pitjor encara, amb un passat recent que li feia perdre l’esperança d’un futur.

Enfront a aquesta tràgica situació només una veu va donar-li esperança i ajut: la veu de Mèxic. Amb tots els seus mitjans i capacitats Mèxic va anar en auxili de la República espanyola i dels que seguien sent els seus partidaris.

La primera gran expedició de refugiats cap a Mèxic va iniciar-se el 23 de maig de 1939, amb la sortida del port de Sète del vaixell “Sinaia” amb gairebé 2.000 persones a bord, la majoria procedents dels camps de concentració pròxims i de zones properes.

El viatge, de 18 dies de durada, representava per als passatgers una barreja de sentiments ambivalents: esperança, por, alegria i tristesa, però el més important és que els oferia una vida nova.

El viatge del “Sinaia”

Cal tenir present que la República, entre moltes altres coses, havia desenvolupat una àmplia política cultural, que es va veure reflectida en la publicació d’infinitat de revistes i diaris de tot tipus. Això explica que un grup de passatgers a bord del Sinaia decidís, des del moment que s’embarquen, publicar un diari, que fos d’utilitat per a tots aquells que anaven en la recerca d’una nova vida.

El diari, que va aparèixer tots els dies que va durar la travessia, es va proposar aportar-los notícies del món i d’Espanya, utilitzant una ràdio força precària, i informació útil sobre Mèxic. Una còpia d’aquest diari, en format facsímil, ha arribat a les meves mans a través d’una mexicana, Nuri Trigo Boix, neta d’un català , Alfons Boix i Vallicrosa, que formava part de l’expedició. La Nuri Trigo ha vingut a Catalunya buscant informació sobre el seu estimat avi, farmacèutic i químic de professió, que va arribar a ser alcalde de Montcada i Reixach per ERC, i a Mèxic un reconegut científic.

El risc d’una travessia tan llarga, enmig de les doloroses circumstàncies en què es produïa, era que el tedi i la monotonia augmentessin els records amargs i que la nostàlgia i un ànim ensopit portés a més d’un cap a la depressió. Però això no es va produir. Ben al contrari, el viatge va anar esdevenint a poc a poc un veritable rescat de l’esperança. De seguida, es van organitzar , amb l’ajut inestimable de la delegada del govern mexicà, tota una sèrie d’activitats, que, ateses les circumstàncies, no eren de cap manera esperables i que al cap dels anys encara susciten admiració. A tall d’exemple, cada dia , a part del diari esmentat es feien conferencies sobre Mèxic (geografia, història, alimentació, com trobar feina i allotjament …), reunions de grups professionals per facilitar la cerca de llocs de treball un cop arribats (miners, professors d’institut, mestres, professionals liberals, pagesos, periodistes, escriptors, artistes, obrers i tècnics de la construcció, militars professionals, funcionaris públics, de banca i d’empreses privades….), concerts, festes, exposicions, etc.

En la travessia del Sinaia es van anant configurant alguns trets, que es van intentar mantenir en l’exili:

1. Superioritat moral en l’adversitat. No es tractava de ser una comunitat de vençuts o derrotats, encara que ho havien estat des d’un punt de vista militar. Es sentien moralment superiors als seus vencedors.

2 . Calia mantenir l’esperit col·lectiu i de cooperació per damunt de les temptacions egoistes i dels interessos personals. Un testimoni, Manuel Andújar, diu: “A pesar del individualismo español hubo una coordinación y un sentido colectivo que nos mantuvo unidos: los del Sinaia éramos una comunidad”.

3. Superació de la divisió ideològica i política que tan perjudicial va ser per al bàndol republicà durant la guerra. Hi havia la idea que la gent del Sinaia “representan a España” i això els obligava a ser molt responsables dels seus actes.

4. Vinculació responsable amb el govern i el poble que els acollia. És a dir, no anaven a “hacer la América”, sinó a treballar a un país al qual arribaven com a desterrats, amb l’esperança de recuperar la llibertat i la democràcia. I mentrestant, contribuir el màxim a la generositat i hospitalitat que el poble i el govern del president Cárdenas els oferia. Així, el diari de bord, deia: “En México nos aguarda un régimen progresivo, unas instituciones populares que garantizan a los republicanos españoles, desde el momento de su llegada, un trato de ciudadanos libres! Seamos dignos de esta ayuda generosa de México, apoyando la política democrática del presidente Cárdenas!”

Moments emotius del viatge del Sinaia

Quan el vaixell va creuar l’estret de Gibraltar, els passatgers del Sinaia van ser conscients que veien terra espanyola per última vegada, però amb la il·lusió que encara la tornarien a veure. Hi havia persones de 80 anys i, fins i tot, de 90…

L’arribada al port de Veracruz va ser un altre moment ple de tota mena d’emocions. Era un tòrrid 13 de juny de 1939. Una ingent multitud de més de 20.000 persones els esperava, tot saludant els exiliats espanyols, agitant els braços, alçant les seves banderes i pancartes entusiastes i cridant visques. Va ser un espectacle emocionant i inoblidable. Hi havia una pancarta gegantina que va deixar confusos els passatgers: “El Sindicato de Tortilleras os saluda”. Equívocs del llenguatge…

Un fragment del diari de bord

En el vaixell hi anava el fill del líder d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat per Franco a Burgos el 1938, per les seves idees catalanistes, tot i ser un fervent catòlic. Deia així R. Carrasco- Formiguera, fill, en el diari del Sinaia:

“No hay posible unidad española sin la cordial aceptación, por parte de todos, de la variedad española… y que los mejores españoles son, precisamente, aquellos que mientras subsista el fascismo, no pueden vivir en España.”

Malgrat el temps transcorregut les seves paraules han estat profètiques, i d’Espanya, de nou, ara en el segle XXI, han hagut de sortir cap a l’exili persones perseguides per les seves idees polítiques…