L’Estat dual o el ‘com’ de la repressió a Catalunya

08 Gen 2022

Als més de tres mil represaliats de Catalunya

L’Estat espanyol funciona com un estat dual. Dit d’una altra manera: té dues cares, una és la normativa, la formal, la que anomenem “la llei”; l’altra, la de les mesures arbitràries adreçades a liquidar l’enemic. Només des d’aquesta perspectiva, es pot entendre en tota la seva complexitat la repressió contra l’independentisme català.

Segons el jurista i professor J. M. Vilajosana hi ha diversos nivells d’explicació per reconstruir allò que va passar i continua passant a Catalunya:

En primer lloc, hi ha l’element que afecta la majoria dels estats del nostre entorn. Es tracta d’un moviment reaccionari, que podem qualificar sense embuts de feixista, i simultàniament un sorgiment de polítiques populistes. De tota manera, això no explica per què a Catalunya partits o moviments que no són reaccionaris, en canvi, participen en la repressió del moviment independentista.

En segon lloc, cal parlar del famós “lawfare”. És un concepte ambigu, que transmet la idea que els polítics han deixat de fer política i que la resolució dels problemes polítics l’han traslladat a l’àmbit judicial. Una interpretació que ha quallat amb força a Catalunya. Se’n diu “el govern dels jutges”. Això explica una part de la pel·lícula, però no pas tota, senzillament perquè no és veritat que només sigui el poder judicial el que tira endavant la repressió contra l’independentisme.

No només els jutges

Aquesta repressió no es podria dur a terme sense haver modificat la legislació –la Llei Mordassa entre altres, però no és, ni de bon tros, l’única-, sense l’actuació dels ministeris corresponents sense els quals han construït un relat determinat. Tot va en la mateixa direcció. Per tant, la hipòtesi que els polítics han deixat la repressió en mans dels jutges no se sosté.

Certament hi ha batalles entre els diferents poders de l’Estat. Però, quan es tracta d’anar contra el moviment independentista aquestes baralles desapareixen: simplement hi ha una distribució de funcions. A tall d’exemple, l’operació Catalunya va ser gestada a les clavegueres de l’Estat, però va estar alimentada i sostinguda pel Ministeri de l’Interior. Simplement, ens en vam assabentar per la filtració d’unes converses. Ara bé, com és que no es fa una comissió parlamentària a Madrid, com la que es va obrir al Parlament català? De qui és la responsabilitat? Dels jutges? Ras i curt: el Congrés espanyol no la vol fer. Tampoc hi ha fiscals ni jutges que la persegueixen, malgrat les evidències que hi ha per a fer-ho. Cal afegir-hi el poder legislatiu i el govern, que no és del PP precisament…

Un exemple ben clar és el judici al Tribunal Suprem dels líders independentistes. Es va acabar imposant el delicte de sedició, el que proposava l’advocada de l’Estat, per sobre del delicte de rebel·lió que propugnaven els fiscals més radicals. Però, qui va anomenar l’advocada de l’Estat? El PSOE. A través de l seu braç executor, l’advocada, va imposar el seu criteri, que és el que va prevaldre finalment. Més clar l’aigua!

Orígens de l’estat dual

El nivell explicatiu més rellevant és el concepte d’estat dual. Aquest concepte no és de cap manera una “innovació jurídica” duta a terme per membres dels aparells de l’Estat espanyol. I ara! La tradició és copiar. I, naturalment, també ha estat així en aquest cas. I els orígens són foscos, molt foscos. Es remunten al Tercer Reich!

El primer que va formular la idea d’estat dual va ser un jurista alemany Ernst Fraenkel, un deixeble d’esquerres del conegut jurista germànic Carl Schmitt, simpatitzant dels nazis. Fraenkel va viure i va patir el règim nazi i, finalment, es va exiliar el 1938. Era advocat i durant el període que va viure a l’Alemanya nazi es va adonar d’una aparent contradicció: d’una banda, era evident la deriva cap a l’estat totalitari, amb la seva arbitrarietat, però d’altra, quan exercia com a advocat als tribunals es trobava que, en determinats casos, els jutges continuaven sent estrictes amb el compliment de les normes jurídiques, per exemple en el cas dels contractes, i tot allò que l’estat capitalista –segons la seva terminologia– necessitava per a funcionar. Va veure que convivien dos estat , com dues cares d’un mateix estat: un que aplicava les normes jurídiques en aquelles qüestions en les quals interessava mantenir la previsibilitat, sobretot en l’àrea dels negocis; fins i tot, posava exemples de sentències en les quals els jutges decidien en contra dels jerarques nazis. En canvi, es va adonar que en altres qüestions, les cabdals, s’aplicava l’arbitrarietat pura. El seu gran encert va ser veure-ho, perquè ho va viure en primera persona. Ho va viure, ho va patir i ho va conceptualitzar. Segons la seva teoria poden coexistir, jurídicament parlant, dos estats: el de la pura arbitrarietat, que ell anomena el de les “mesures” i el de les normes jurídiques.

En el primer cas es tracta, explica Fraenkel, d’aplicar l’excepcionalitat, és a dir, es pot decidir allò que calgui envers els que són considerats enemics. I aquí és on s’hi introdueix la distinció que va fer Schmitt entre amics i enemics. És una distinció clau que ajuda a entendre el que passa amb el moviment independentista català i el que ja va passar al País Basc. Ara bé, en el cas d’Euskadi, amb l’aplicació del dret de l’enemic, que va suposar una vulneració clara de drets protegits per la Constitució, molta gent es va fer l’orni, perquè pel mig hi havia el tema de la violència. El raonament que feien per justificar la conculcació evident de drets fonamentals era, si fa o no fa, el següent: si es vulneren els drets d’uns terroristes, al cap i a la fi, són terroristes.

De tota manera, l’element de la violència no és imprescindible perquè es produeixi la repressió. A diferència del País Basc, a Catalunya no hi ha hagut violència, fet del tot necessari perquè hi pugui haver consentiment social de la repressió. Per tant, el que compta és que un col·lectiu posi en qüestió la nació espanyola, tal com l’entenen. Això sols ja justifica la repressió; ja es trobarà la manera d’aplicar-la, tot i que la inexistència de violència és un factor que complica una mica la situació; però ja es buscarà la manera d’interpretar les normes contra “l’enemic”, com per exemple el cas de la manipulació del cas del nen de l’escola de Canet de Mar…

I per tant, es van aplicar al País Basc i s’apliquen ara a Catalunya unes mesures excepcionals “ad hoc”, jurídicament parlant, del tipus “Guantánamo”, és a dir, mesures que són en uns llimbs jurídics. I així, tot el que ha anat passant a Catalunya pren un sentit i explica perfectament la repressió duta a terme. I l’explicació no rau només que hi ha hagut una reacció virulenta de dretes –que, certament, s’ha donat- ni que el poder judicial hagi pres el protagonisme- que també s’ha produït. L’explicació completa la trobem en l’existència de l’estat dual: s’ha pres una decisió sobre qui és l’amic i qui és l’enemic, l’aplicació pràctica de la teoria de Carl Schmitt, i al considerat enemic se li aplicat l’estat de les “mesures”, el de la pura arbitrarietat. I són tots els poders de l’Estat que ho fan.

Una prova ben clara és l’aplicació del famós article 155 de la Constitució. Ara bé, abans es va preparar el context, amb canvis legislatius, amb mesures del govern i finalment es va aplicar el “ditxós” article.

“Tornar Catalunya a la normalitat”

Per a entendre l’aplicació del 155 a Catalunya, l’octubre del 2017, cal remuntar-se als orígens ideològics i jurídics en els quals es sustenta. I, aquí, ens torna a aparèixer la figura del Carl Schmitt.
Schmitt sostenia que la normalitat sorgeix des de l’excepcionalitat. Efectivament, per a aquest jurista alemany, que va donar suport als nazis, el “sobirà” és qui genera les normes –vaja, com un rei absolut o com el Führer, per exemple–, és el que decideix les situacions excepcionals, és el que pren la decisió política per excel·lència: dividir entre amics i enemics. I qui són els enemics? Doncs, els que posen en risc la teva existència, tal com tu l’entens, és clar! Amb els enemics les normes, les lleis, no funcionen, segons la seva tesi; cal aplicar les mesures excepcionals, i després ja s’estarà en condicions de tornar a la normalitat, d’aplicar les normes, és a dir, la llei.

El 155, aplicat a Catalunya, neix d’aquests postulats. Des d’un punt de vista jurídic formal no s’aguanta per enlloc. El 155 és una manera schmittiana de reaccionar; a partir de l’excepcionalitat el “sobirà” decideix fins quan dura la situació excepcional. Cal tenir present per a copsar en profunditat l’argumentació del jurista alemany, que tant la normalitat com la democràcia tenen per a ell un sentit diferent de l’acceptat com habitual per a ambdós conceptes. Schmitt es definia com a demòcrata, ell que havia donat suport a Hitler! A la paraula democràcia li va canviar el sentit: per a ell, democràcia volia dir “homogeneïtat nacional”.

I aleshores comencem a entendre tot plegat. Si la concepció de la democràcia es fonamenta en la homogeneïtat nacional i no en la voluntat dels governats, som on som. Tot allò que s’oposi a l’homogeneïtat nacional, segons aquesta concepció, cal reprimir-ho. És allò que el fi justifica els mitjans!

Ara es comprèn perfectament els discurs de Carlos Lesmes davant del rei, un mes abans del referèndum del 2017. Lesmes deia: “La unidad de la nación española és el fundamento último, nuclear e irreductible de todo el derecho del Estado.” Schmitt, si fos viu, l’aplaudiria amb entusiasme. I efectivament, Lesmes, el 2020, va fer una cita directa de Schmitt, el seu mestre.

És una concepció de la democràcia que implica que per damunt dels drets fonamentals i de la voluntat dels individus hi ha la unitat indissoluble de la nació espanyola. I cal no oblidar que Carl Schmitt era un referent teòric absolut del franquisme…..

De tota manera, encara que l’actual repressió es basa en les idees del jurista nazi C. Schmiitt, cal recordar una dita habitual molt antiga entre els cercles burocràtics espanyols i de poder que és: “al amigo trato de amigo; al enemigo trato de enemigo y al indiferente la ley vigente“.

Schmitt, Lesmes i la tradicional dita ens aclareix del tot la confusió i la mitificació que tenen algunes persones al voltant del concepte de “Llei”…