L’esperit del capitalisme mediterrani europeu
29 Set 2012
Il·lustració de Luis Parejo
Bocabadats i embadalits assistim des de fa anys a l’espectacle del col·lapse econòmic, social i polític, en diferents graus, dels països europeus mediterranis més el d’Irlanda. La pregunta que ens fem –i que es fa molta gent– és per què això es dóna amb virulència als països del sud d’Europa, mentre que els del nord i els del centre, tot i que també han estat sacsejats pel daltabaix econòmic, iniciat a Europa el 2008, no només no han entrat en col·lapse, sinó que s’han convertit en la taula de salvació dels països mediterranis europeus, això sí, a contracor i remugant.
Vet aquí, doncs, que hem decidit mirar cap enrere, revisar la història que ens és coneguda, i intentar trobar algun fil conductor que ens aporti una mica de llum, encara que sigui tènue, sobre la pregunta inicial. Inevitablement, hem arribat a l’obra de Weber –L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme– i la de Fromm –La por a la llibertat-. Totes dues tenen molts anys però no han estat superades, és a dir, que els seus plantejaments –un cop treta la pols superficial– s’aguanten prou i, el que és més important, donen pistes sobre per on buscar i trobar l’entrellat de la nostra recerca.
Comencem per Weber. En primer lloc, sosté que “l’afany de lucre” i la tendència a l’enriquiment màxim són molt anteriors al capitalisme. Per tant, cal abandonar, per elemental i simplista, el concepte que identifica capitalisme amb ambició il·limitada. En totes les civilitzacions conegudes afirma, des de Babilònia fins a la Xina, ha existit el tipus que qualifica de “capitalista aventurer” que ha utilitzat tota mena d’estratègies per a enriquir-se de manera obscena. Pel contrari, el capitalisme en els seus orígens ha de ser considerat un fre, una moderació racional d’aquest impuls irracional lucratiu. Certament, el capitalisme inicial va identificar l’aspiració al guany amb el treball capitalista incessant i racional. Però, com va sorgir, i sobretot com es va obrir pas la idea de la bondat del guany racional, obtinguda a base del treball, que és totalment aliena a les civilitzacions anteriors?
Segons Weber , una idea clau va ser la generalització en els països de la Reforma, a partir del segle XVI, del concepte de professió (Beruf, en alemany) com una missió imposada per Déu. Aquest sentit del terme, tenyit per aquest matís religiós, no existia en els pobles predominantment catòlics , i també era del tot inexistent en la antiguitat clàssica. Aquesta concepció deriva, segons l’autor, del sentit sagrat, i del tot nou, del treball, segons el qual per a Déu val molt més el compliment en el món dels deures que comporta la vida que no recloure’s en un monestir. Això últim és considerat una fugida dels deures bàsics. D’aquí deriva, és clar, la valoració ètica de la vida professional que és una de les principals aportacions de la Reforma luterana a la concepció de la vida europea. Per tant, allò més propi i específic del moviment reformista, en contrast amb la concepció catòlica, és haver accentuat de manera clara el matís ètic del treball en el món, racionalitzat com a professió.
Més endavant , aquesta nova concepció del treball va ser portada a l’extrem pel puritanisme ascètic, en especial, però no únicament, pel calvinisme. E. Fromm, tot recollint els vincles que estableix Weber entre la doctrina de Calví i l’esperit del capitalisme, afirma que la doctrina de la predestinació –aquella que, segons Calví, sosté que la salvació de l’ànima és coneguda per Déu i, per tant, la persona humana no hi pot fer res, és a dir, està predestinada a la salvació o la condemnació eterna– va provocar una angoixa psicològica tan gran que només va poder ser contrarestada per l’observació constant de signes de salvació. D’aquesta manera, l’èxit econòmic es va convertir en signe de la gràcia divina i el fracàs en el signe de la condemnació. Aquesta nova actitud enfront de l’activitat i del treball com a fins en ells mateixos pot ser considerada com la més important de les mutacions psicològiques sofertes per l’home d’ençà de les darreries de l’Edat mitjana. Sense cap mena de dubte el capitalisme no s’hauria desenvolupat, si la majoria de les energies de l’home no haguessin estat acanalades en la direcció del treball.
El més curiós de tot plegat és que ni Luter ni tampoc Calví estaven interessats en la potenciació del nou ordre econòmic, el capitalisme, més aviat el contrari, sinó en la salvació de l’ànima. És del tot sorprenent com una religió , la calvinista, amb una concepció de la vida i de Déu tan lúgubre, contribuís de manera tan rellevant al desenvolupament de l’esperit del capitalisme. Ras i curt: els efectes de la Reforma en el decurs de la civilització europea van tenir unes conseqüències imprevistes i espontànies, contràries al que els reformadors pensaven i es proposaven.
El capitalisme actual i els del països del sud d’Europa
És ben cert que el capitalisme actual s’ha distanciat claríssimament d’aquell capitalisme original racional i de matriu puritana. En els últims vint anys, l’evolució ha estat cap el que s’anomena capitalisme de casino, descripció que assenyala molt bé com la denominada economia de mercat s’ha allunyat de les regles originals: austeritat, treball incessant i moderació. Paral·lelament la concepció del treball també s’ha allunyat dels paràmetres puritans.
Probablement, com diu l’últim llibre de B. Milanovik, -Cap d’investigacions sobre pobresa i desigualtats del Banc Mundial i catedràtic de la Universitat de Maryland-, Los que tienen y los que no tienen, la deriva dels emoluments d’una minoria als països rics ha estat la causant de la crisi econòmica actual. Com que, encara que sembli impossible, hi ha un nombre limitat de Dom Perignon que un es pot beure o de vestits d’Armani que un pot lluir, la conseqüència és que es va crear una enorme reserva de capital financer que es va posar a buscar oportunitats i –temptat pels guanys estratosfèrics obtinguts– es va fer cada cop més temerari fins a arribar a limitar-se a abocar diners a qualsevol disposat a entomar-los. Amb tota seguretat hi ha molts d’altres factors, com, per exemple, el fals paradigma d’un creixement sostingut i il·limitat en un món de recursos energètics , i de tota mena, limitats. Però, això, serien figues d’un altre paner.
Tornant a Weber, aquest sociòleg afirma que la manca total d’escrúpols per tal d’enriquir-se és una característica dels països sudeuropeus i asiàtics, en els que el capitalisme racionalista es va desenvolupar amb un retràs considerable front als països de matriu luterana. En els primers, la figura del capitalista aventurer-especulador, gens escrupolós, naturalesa apta per a les aventures econòmiques, com el que s’ha donat en totes les èpoques de la història, trobaria en la seva societat molts pocs entrebancs, tant socials com morals. Comencem a entreveure que l’evolució esbojarrada del capitalisme dels últims vint anys no ha trobat, en països com Grècia, Itàlia, Espanya i Portugal, i també Irlanda, cap mena de contrapès de caràcter social. I, segons Fromm, caràcter social vol dir “nucli de l’estructura de caràcter compartida per la majoria d’individus de la mateixa cultura” , és a dir, la concepció de la vida i de les relacions personals de una cultura determinada.
El capitalisme hispànic com a mostra d’un
capitalisme aventurer i especulador
En el cas del capitalisme hispànic, la majoria de l’opinió pública i publicada assenyala un únic culpable de la baixada sobtada i espectacular del país a la segona divisió de l’economia mundial: els polítics. La responsabilitat o, més ben dit, la irresponsabilitat dels polítics espanyols és poc discutible. Ara bé, els polítics es mouen en un context, en un caràcter social, com diria Fromm. Per tant, podem veure amb nitidesa que el concepte de professió no té a Espanya la càrrega ètica que es dóna en els països de cultura reformista. És ben clar que sense el suport d’un nombre altíssim de professionals, des de molts secretaris dels ajuntaments fins els cossos tècnics de la majoria de les administracions i també de les empreses, públiques o privades, aquest monumental desgavell no hagués estat possible. Cal assenyalar, també, el paper especialment rellevant que hi ha tingut el món acadèmic, i en especial, però no únicament, el de les escoles de negocis i, evidentment, l’àmbit mediàtic -premsa i mitjans audiovisuals-. És cert, també, que alguns professionals s’han vist enforquillats per les pressions descarades dels poders públics i econòmics però l’ètica professional no ha fet de contrapès suficient a la borratxera lucrativa d’aquests poders, ni tampoc a la comprensió i aplaudiment d’aquestes pràctiques per una gran part de la població espanyola i també catalana.
Anem a exemples concrets. Quan Iberdrola va pagar 17.000 milions d’euros per Scottish Power o Repsol 15.000 per YPF, aquest miracle espanyol era degut, com sempre, al suport involuntari i forçós dels contribuents en forma d’exempcions fiscals a favor de les empreses compradores de societats estrangeres. Era, per tant, gràcies als impostos perdonats aquí que podien pagar un 50% més del valor real assumible pels competidors i convertir-se en els nous conquistadores, com se’ls anomenava a la Gran Bretanya. Aquest procediment, anomenat goodwill, ha estat declarat il·legal per la Comissió Europea. De fet, és un eufemisme que oculta el regal de diners dels contribuents als rics de sempre.
Aquest és un Estat on els poderosos tenen impunitat i la corona immunitat. Segons Carlos Jiménez Villarejo, “La tolerància judicial davant la delinqüència financera” (Revista General de Derecho Penal 11-2009), Espanya té un sistema judicial totalment mancat de severitat en relació als delictes financers que, de manera sistemàtica, indefectiblement arxiva o absol o eternitza processos de tots aquells perseguits per aquesta mena de delictes (Albertos, Botín, Saez, Piqué, Millet……)
El capitalisme espanyol, fins llavors bastant raquític, es va començar a deixondir a partir de 1986 (entrada al Mercat Comú) i al cap de poc temps ja es va veure cap on enfilava. Les declaracions del ministre socialista Solchaga, “En España quien no se hace rico o es porque no quiere o bien porque es tonto”, van ser premonitòries de cap on aniria el dau. Cap els anys 90 va anar quallant una manera d’entendre el binomi economia-política que ha rebut molts noms, -capitalisme radial, capitalisme Cibeles, capitalisme especulador-, i que consistia i consisteix en un engranatge d’allò públic i allò privat que funciona amb la precisió d’un rellotge suís. Per posar alguns exemples, tenim el sector energètic subvencionat durant un munt d’anys pels diners dels contribuents i finançat amb el diner de les tarifes regulades que el govern aprova contra l’interès dels usuaris i consumidors. L’últim capítol, fins ara, consisteix en que la pretesa i mai raonada, de manera fefaent, bombolla energètica -uns 24.000 milions d’euros- la paguin en últim terme els usuaris. O el pacte de la mortadela entre Zapatero i Berlusconi, pel qual es va adjudicar Endesa a la italiana Enel, perquè això permetia fer calaix a algunes grans empreses que o bé començaven a tenir problemes de liquiditat o bé en podien treure profit. Van fer gala d’un gran patriotisme financer. També podem recordar com Aznar va regalar pel mòdic preu d’una pesseta Aerolineas Argentinas al llavors president de la CEOE, l’ínclit i irreprotxable Díaz Ferran. Però, és que, a més a més, li va concedir centenars de milions en ajuts per fer-la funcionar. Malgrat tot, es va repetir el fracàs que Iberia havia experimentat amb la mateixa compra anterior d’Aerolineas a les de Lodeco –Xile- i Viasa –Venezuela-. El tàndem Zapatero-Moratinos va continuar la pel·lícula sense canviar gens el guió. Per tant, és ben clar que la corrupció transversal no és de dretes ni d’esquerres i que uneix als qui aparentment són irreductibles enemics polítics i, en realitat, són cooperadors necessaris en activitats lucratives.
El tema de les grans constructores ACS (Florentino Pérez com a cap visible, empresari que mai ha posat un duro de la seva butxaca i que, de fet, és l’home de palla del Grup March), Ferrovial (de la família Del Pino, que ja remenava les cireres de la construcció en època d’en Franco i que gràcies als ajuts fiscals del govern central va guanyar la subhasta de la gestió de l’aeroport de Heathroww i d’altres aeroports britànics), Sacyr (Luis Rivero, que va intentar una OPA per quedar-se el BBV, amb la col·laboració del ex-ministre M. Sebastian i del recordat Juan Abelló) és emblemàtic. És per aquestes escasses i selectes mans que passen els grans negocis i adjudicacions dels ministeris amics. Aparentment es guanyen per concurs, però el pastís sempre se l’han emportat els mateixos gegants, que, si cal, van a la baixa temerària (rebenten preus), perquè després invocant qualsevol encariment, se’ls aprovarà un reformat, és a dir, un augment de preu que, de fet, és un frau als competidors descartats en primera instància. Això ha tingut efectes devastadors de diferents tipus: introducció de la mangància a gran escala en l’àmbit de la construcció, descens de la qualitat, encariment mega-estratosfèric de la construcció pública, i també afavoriment descarat de les empreses radicades a Madrid, tot saltant directament dels poders públics als interessos privats, sovint totalment encreuats en una indestructible xarxa de trama i ordit.
Els poders públics es mostren sol·lícits a l’hora de rescatar amb diners dels contribuents les grans empreses monopolístiques que col·loquen polítics o financen generosament els partits. A les classes mitges i als pobres, en canvi, se’ls rebaixen les pensions, se’ls allarga l’edat de la jubilació, se’ls aplica una reducció salarial i se’ls apugen els impostos i les tarifes dels serveis privatitzats amb empreses mimades pels governs. Que a les grans empreses, ja se sap que no se’ls pot aplicar cap mena d’austeritat malgrat els seus escandalosos i multimilionaris beneficis obtinguts en règim de mercat captiu i sense cap relació amb l’economia real i productiva en règim de lliure competència.
Ara, s’afirma que sense transparència no hi ha democràcia. Abans a la transparència se’n deia, sense més, honradesa.