L’Espanya dels privilegiats al segle XXI
15 Des 2012
Amb l’Antic Règim ens referim a aquell període de la Història europea que va des de finals del segle XV fins a la Revolució Francesa. No es referim a l’etapa franquista, com a primera vista podria semblar, tot i que ara amb l’actual neofranquisme rampant no seria del tot forassenyat considerar-ho així. Aquella època es caracteritzava per un sistema polític i social, el feudalisme, que dividia la societat en estaments privilegiats –noblesa i església– i no privilegiats –burgesos o habitants de les ciutats i camperols- i per un sistema de poder, la monarquia absoluta, que equivalia a la concentració de tots els poders en la figura del rei.
Ara bé, en què consistien els privilegis dels estaments nobles i eclesiàstics? Doncs, en estar totalment exempts d’impostos, i a més, tenir uns tribunals de justícia formats pels seus iguals, la qual cosa propiciava la total impunitat.
Aquest Règim, clarament injust i obsolet, teòricament va quedar abolit a Espanya en la primera meitat del segle XIX. Tanmateix, examinant la l’Espanya del segle XXI, apareix una situació semblant: el sistema polític i econòmic que està a la base del daltabaix actual recorda molt, i molt, la situació de l’Antic Regim, que semblava superada en tots els llibres d’història. Això sí, ben camuflada.
“Pecheros” i “exentos”
L’Espanya actual sembla haver heretat algunes de les perversions de l’Antic Regim: com la d’aleshores és l’Espanya de los pecheros i la de los exentos , seguint la terminologia castellana de l’època.
Sobre els pecheros recau tot la pressió fiscal i recaptadora de l’Estat, però estan apartats del repartiment real del poder polític i econòmic. En canvi, els exentos estan formats, com aleshores, per aquells estaments socials que, ja sigui per la seva condició social, ja sigui pels seus furs territorials, estan exempts de contribuir fiscalment al sosteniment de l’Estat.
L’Espanya de los pecheros és, principalment, la formada pels antics regnes mediterranis de la Corona d’Aragó: Catalunya, València i Mallorca, que aporten quantitats que estan a l’entorn del 10% del seu PIB- el valor de la riquesa produïda en un any- en el cas de Catalunya, i clarament per sobre en el cas de València i les Balears. Són xifres de rècord mundial, en especial, a Europa i al món desenvolupat, sobretot en el cas de les Balears. La hisenda de l’Estat espanyol només parla de solidaritat entre territoris, però no estableix instruments semblants de redistribució entre diferents nivells de renda dins d’un mateix territori. Dit d’una altra manera, és un sistema fiscal que funciona a la manera keynessiana quan es tracta de repartir els excedents de rendes entre territoris dels més rics als menys, però sense posar cap topall o límit de manera que es produeix la paradoxa que, després de l’operació, els que tenien, d’entrada, menys riquesa disponible per persona o família n’acaben tenint més que els primers. Però a la vegada segueix el model neoliberal, és a dir no hi ha cap transvasament de rendes entre classes socials, famílies o persones amb diferents nivells de riquesa, per tant, no fa justícia als problemes d’equitat personals (interns a les comunitats) que és el realment important. L’Estat social, doncs, que es contempla a la Constitució, en realitat, queda força coix.
En l’Espanya de los pecheros, independentment de les compensacions territorials molt fortes, com hem vist, les rendes de treball de qualsevol comunitat estan sotmeses a una fiscalitat implacable i creixent que sustenta l’Estat, mentre altres tipus de rendes com les del capital i les de les gran empreses són incomparablement minses i minvants i tenen tota mena d’escapatòries; no defrauden al fisc, simplement “optimitzen la fiscalitat”, com per exemple formant SICAV- empreses que tributen al 1%-, paguen en altres països de fiscalitat més baixa com Irlanda o Suïssa o senzillament obren comptes en paradisos fiscals, com el 80% de les empreses de l’Íbex-35. Dades publicades recentment. I si amb això no n’hi ha prou, se’ls confecciona un “trajo” a mida, l’amnistia fiscal.
Anem a veure el segon grup, els exentos, que és més heterogeni. En general, l’Espanya dels privilegiats està formada per una aristocràcia i una burgesia financera que controlen totalment el poder de l’Estat i per aquelles classes populars que resulten beneficiades de les polítiques fiscals i econòmiques que tenen el seu origen en el transvasament de rendes d’altres territoris, tot i que cal remarcar que els principals beneficiaris d’aquesta “solidaritat fiscal” són els grans terratinents andalusos i extremenys que continuen tenint a la seva disposició una mà d’obra abundant, barata, i que s’ha tornat addicta al subsidi per culpa de la perversió del sistema. Per exemple, actualment, a set províncies andaluses hi ha més invàlids que jubilats, sense que hagi caigut cap bomba atòmica, segons va dir Felipe González, curiosament, el pare de la criatura.
Aquesta Espanya dels privilegiats també està formada, a hores d’ara, per aquelles comunitats amb règims fiscals propis com Navarra i el País Basc, les úniques que disposen d’independència fiscal i reconeixement de la seva personalitat històrica. I no els hi va pas malament: tenen l’atur més baix de l’Estat, una forta industrialització i molt lligat a aquest últim aspecte un índex de fracàs escolar molt més baix que a la resta, tal com explica l’economista Miquel Puig. De resultes d’aquest tracte diferencial, l’Espanya actual és un estat unitari per a uns i federal per a altres. Això s’explica i s’ha explicat com a conseqüència de raons històriques ubicades en el segle XIX, però potser convindria afegir-hi altres raons de molt de pes de la segona meitat del segle XX, que hipòcritament han esdevingut un tabú, fins ara, intocable. Actualment Navarra i el País Basc són, en la pràctica, dos pseudoestats, quasi independents, amb representació a les Corts espanyoles. Tenen el millor de ser Estat i el millor de ser regions. En època de vaques grasses, el seu particular règim fiscal es feia evident, però en època de crisi profunda la situació esdevé clarament privilegiada.
Com i a on funciona, actualment, el sistema de privilegis ?
César Molinas al seu brillant article publicat a El País “Una teoria de la classe política española” parla del “capitalismo castizo”, és a dir del capitalisme espanyol que viu del favor del BOE i que permet a les “elites extractivas” tenir un sistema de captura de rendes que els assegura, sense crear riquesa nova, detraure rendes de la majoria de la població en benefici propi. F. Sanuy parla de “capitalisme Cibeles” i de “mercats captius”. Dos terminologies diferents per a referir-se a un mateix sistema que ha provocat l’enriquiment obscè d’una minoria privilegiada i ben connectada als centres polítics de poder real a Madrid i l’empobriment implacable de una gran part de la població i el declivi de classes mitjanes i de territoris, com és el cas de Catalunya.
Tot i que el sistema polític espanyol és causa necessària però no suficient per a explicar les profundes arrels d’un sistema basat en un ordre clarament discriminatori, antiquat i ranci, aportarem dues reflexions sobre els dos últims governs, que com tothom sap, són de signe polític diferent.
El senyor Campa, secretari d’Estat d’Economia del govern socialista, fixatge del món academicoempresarial (IESE) conegut per les seves opinions i declaracions ultraconservadores, teòricament, almenys, contradictòries amb les verbals del seu govern, va declarar-se partidari d’abaratir els salaris i els acomiadaments. Clar que alguns economistes li van fer observar, que si volia tirar pel dret amb el restabliment de l’esclavitud encara feria més via. Val la pena recordar les dades de l’OCDE que posen de relleu que Espanya és un dels països industrials del món en que la participació dels salaris en el conjunt de la renda nacional ha perdut més pes relatiu a expenses del capital.
Cal, però, tenir present també els desastres causats pels companys de pupitre d’Aznar, i després, també per Rato a la Bankia supervisada per la lideresa i rescatada amb els diners del contribuents. En un país que retalla l’estat del benestar, però no els sous dels funcionaris de Madrid – molt poc, en comparació amb altres col·lectius-, ni tampoc els pressupostos per tal d’aconseguir les Olimpíades del 2020 (a les que Roma ha renunciat per decència) ni als fantasmagòrics i caríssims AVE’s -com diu Sanuy seria molt més econòmic que els passatgers fossin transportats en limousines- sembla una obscenitat salvar el megabanc que va posar em marxa Blesa, l’íntim i protegit de J.Mª Aznar. I fer-ho amb els diners d’uns contribuents amb un valor equivalent a tota la retallada en educació o a tot el pressupost de l’espremuda Catalunya.
Ara bé, cada cop està més clara la complicitat entre el sistema polític i l’econòmic i el seu “modus operandi”. Cal tenir clar que aquest engranatge és no sols responsable de l’esclat de la crisi sinó sobretot de la incapacitat de fer-hi front, bàsicament, perquè això significa fer reformes que qüestionarien seriosament els privilegis d’uns quants “elegits” , indiscutits fins ara.
Veiem-los :
A Madrid hi ha tota mena de grups de pressió i lobies que fan totalment transversal la complicitat dels poders públics amb els negocis privats, privatitzats o semiprivatitzats. Els especuladors que pul·lulen per la capital tenen una manera ben peculiar de fer negocis. Si cal, munten una associació pantalla que els permet aparèixer com a interlocutors vàlids de les administracions, fitxen un polític que faci de conseguidor i automàticament reben contractes, subvencions, desgravacions fiscals o crèdits a fons perdut.
Cada any, l’1 de gener, cau sobre els pobres usuaris espanyols –mercat ben captiu- la tarifada, i aquest any, en alguns casos, també ha caigut la rifa a la primavera i a la tardor, amb l’excusa de fer repercutir no se sap ben bé què en l’increment de preu que ens fan pagar les gestores de serveis públics privatitzats, que tenen l’impudor de denominar-se empreses, quan, en realitat, són concessionàries i monopolis descontrolats i abusius. El cas de l’energia elèctrica és paradigmàtic. Les puges del rebut de la llum són descomunals en plena crisi d’atur, empobriment, i declivi. Darrere de la factura elèctrica s’hi amaguen tota una sèrie de conceptes que no tenen res a veure amb un contracte bilateral, sinó amb el fet que aquestes gestores volen contrarestar la caiguda de beneficis, a causa de la davallada del consum per mor de la crisi, a base de la pujada brutal i del tot abusiva de la facturació (per una informació més detallada veure el programa Salvados sobre aquest tema).
Salvador Alamany, presidente d’Abertis i del Consell Assessor d’Economia i Coneixement del Govern de la Generalitat
A Catalunya, desprès de 30 anys d’aparent i fictici autogovern, els còmplices locals, que a canvi de les molles del banquet, actuen de moro amic a la colònia, per exemple Abertis, participada per la Caixa, la favorita de l’harem, que esclavitza els usuaris captius, que no tenen alternatives com en altres llocs d’Espanya. Malgrat això, aquesta empresa explotadora, en el doble sentit de la paraula, i parasitària es manté insadollable bàsicament per la mateixa raó que hem descrit abans amb les elèctriques: perquè la recaptació dels peatges, hiperamortitzats, ha caigut un 30% des de el 2008. Aquesta és la veritable raó d’uns peatges lleonins i draconians. La Caixa, té, doncs, una “cartera industrial” que no és industrial, sinó concessional, monopolista de peatges o serveis públics privatitzats.
Així doncs, hi ha uns capitalistes (dels que mouen ingents quantitats de diners però no creen riquesa sòlida, és a dir, no són empresaris sinó espadachines), – bancs, concessionàries d’autopistes i de serveis públics privatitzats, aquesta gran trama coneguda com a ÍBEX-35, i els negocis que giren a l’entorn de la política i els partits –que no volen acceptar les conseqüències de la seva cobdícia basada en la convicció que el papa-Estat sempre els traurà les castanyes del foc. Per alguna raó la CNMV (Comissió Nacional del Mercat de Valors) es coneix entre els entesos com la Comissió de No Molestar els VIPS o aquella dita que fa “entra a la pila del greix” (on qui no hi entra no creix). El sistema es basa en allò tan antic de “do ut des” o sigui “io ti dono una cosa i tu mi dai una altra”, que ha funcionat amb els successius governs del signe que sigui. No és que no es produeixi en altres territoris o comunitats de l’Estat, com es prou conegut, però el que el fa singular és el volum, la regularitat i l’acceptació força general fins ara del sistema, com una cosa del tot natural. Així s’explica que la llista de les deu empreses més grans del país, en plena misèria per a milions de ciutadans de classe mitja i treballadora, van obtenir un 17% més de benefici durant l’exercici del 2010, a costa naturalment d’augmentar les tarifes de serveis públics o les comissions financeres a les víctimes de la crisi. Clar que els beneficis del 2012 han estat més magres; les empreses de l’Íbex-35 han guanyat un 54% menys que en el 2011, de gener a setembre. O que els bancs espanyols hagin obtingut crèdits al 1% i el col·loquin en deute públic al 3%. Com és evident, és una operació que requereix molt de talent i uns sous indecentment elevats, a fi i efecte d’evitar la fuga d’uns cervells tan privilegiats.
Una pedra angular d’aquest “capitalismo castizo” és, com diu F. Sanuy, la casta funcionarial d’alts càrrecs de l’Estat. Ells solets han aconseguit que, paradoxalment, a l’Espanya de les autonomies el centralisme hagi crescut i que l’autogovern ja no tingui cap competència exclusiva. A fi de preservar els seus poders s’han burlat de la Constitució, dels estatuts, i s’han quedat els sant i les almoines. Les lleis, per solemnes que siguin, a l’hora d’ aplicar-se han de superar la prova de foc dels centres dels poders fàctics domiciliats a Madrid.
Retallades i reformes dels privilegis
Aznar i Zapatero havien fabricat en els últims anys la ficció d’una Espanya convertida en una gran potència. Però han topat de morros amb la dura realitat i ara s’ha hagut de pidolar ajuts als socis europeus, això sí amb insolència, petulància i aires de grandesa. I Rajoy continua amb la mateixa tònica. És més, el govern Rajoy, a cada episodi de pànic ha anunciat una nova mesura d’austeritat, com si fos la panacea universal i a veure si així, “qui dies passa anys empeny”, no cal tocar cap peça important de l’engranatge.
De fet, és el mateix que van fer la monarquia i l’aristocràcia francesa pre-revolucionària. El seu lema subjacent era “si el poble no té pa, que mengi coca”. Ara bé, tocar els seus privilegis històrics era implantejable. Ja sabem com va acabar la història, però al darrera hi havia un bagatge intel·lectual molt potent: la Il·lustració.
Cada cop està més clar que la crisi d’Espanya, com va afirmar el passat setembre J.Fernandez-Villaverde a La salida de la crisi; como y cuando a ICADE ; “no es sólo el problema de la burbuja inmobiliaria, más allá de la crisis coyuntural hay una crisis estructural e institucional que requiere cambios muy profundos. Y esto en una situación en la que el mundo ha cambiado de manera muy relevante”. És la consideració d’un home jove que es considera conservador, poc procliu als canvis, però que viu als EE.UU i des d’allà veu per on va el dau de la política i l’economia espanyola.
Sembla clar que Espanya deu al món 1 billió d’euros. Una xifra monstruosa, que vol dir que per repagar tots els deutes els súbdits del Regne d’Espanya hauríem de treballar tot 1 any, sense menjar ni beure. Un petita mostra; a Catalunya del 2004 al 2010 es van construir 300 escoles. Fantàstic. Però, ara resulta que s’han de pagar: el pressupost era de 1.300 milions d’euros, però amb els endarreriments i interessos corresponents puja, ara, a 4.500 milions d’euros, i ah!, no s’acabarà de pagar, si tot va bé, fins el 2038 (xifres oficials). Però això és la xocolata del lloro: el deute privat s’ha convertit en això tan maco de deute sobirà i per art de màgia el que eren deutes d’uns particulars, ben particulars, es converteixen en els de tothom, i aquí no parlem de milers d’euros sinó de centenars de milers! Cal fer-se a la idea, doncs, que l’estat del benestar, velis nolis, és a dir, tant si com no, té la mida de la nostra butxaca, però també cal exigir que els megadeutes els paguin els veritables deutors, els privilegiats.
Per mantenir el “statu quo” dels privilegiats s’argumenta que després de fer tot el que ens demanen les coses empitjoren per contra de millorar. Però es un argument que no se sosté. Falla, com diu l’economista Germà Bel, la premissa: es fa molt poc cas de les recomanacions que arriben. Una de les millors és troba a Avaluació del programa nacional de reforma i del programa d’estabilitat d’Espanya per al 2012, document de la Comissió Europea fet públic el 30 de maig de 2012. Una lectura per sobre del document mostra que les mesures pressupostàries i impositives són tan sols un dels àmbits en que es recomanen reformes. No és possible en aquest article detallar degudament totes les reformes generals i mesures que proposa la Comissió: regulació independent dels sectors regulats (el contrari del que es fa, vaja), abolició de les regulacions restrictives de certes professions, reforma de professions com notaris, registradors de la propietat i secretaris judicials, reforma del model aeroportuari, fi de les inversions en infraestructures del tipus AVE i prioritzar connexions transfrontereres, integració entre ports i ferrocarrils….i moltes coses més. Es clar,que tot això toca molts i molts interessos creats, els privilegis que hem esmentat. És aquest el problema real?
Com diu el citat César Molinas “cualquier plan para ser creïble, tiene que incluir el desmantelamiento de los mecanismos de captura de rentas de los que se benefician. Y eso no se plantea.”
Tornant al principi, ara ens queda força clar el sentit de la paraula castellana “apechugar”. I parafrasejant Woody Allen quan deia “el futur és un lloc que m’interessa molt perquè és on hi penso viure els pròxims anys”, ens podem preguntar, amb raó, si el futur espanyol és viable i atractiu, sense tocar els interessos dels privilegiats.