Les revoltes populars: les bullangues (2)
12 Oct 2024
Cal entendre que és un fenomen històric que es produeix sempre en mig d’una guerra civil violenta, bàrbara, la primera guerra carlina, que tensiona de manera tremenda la vida a la dècada 1830-40 del segle XIX com ja vam comentar en l’article anterior. El terme bullanga té moltes accepcions. Inicialment el terme volia dir gresca, cridòria festiva. A partir del anys 30 del segle XIX s’associa a confusió, motins, violència. La qualificació despectiva del terme, a partir de les bullangues barcelonines, intenta qualificar negativament els fets per a restar-los rellevància política.
Revoltes populars a Catalunya: de Reus a la resta del principat
A Catalunya les classes populars urbanes pagaven doblement la guerra carlina; com a soldats que havien de combatre lluny de casa i jugar-se la vida i com a treballadors que experimentaven la crisi provocada per l’atur del comerç.
El 19 de juliol de 1835, la violència esclata a Reus, sempre relacionada amb el context de la guerra civil: una partida liberal es assaltada per carlins prop de Reus i els seus membres resulten tots morts. Corre el rumor que entre els carlins hi havia eclesiàstics. La notícia, que va resultar falsa, és donada imprudentment pel governador de Barcelona. Al crit de: “Morin los cap pelats!” comença la violència anticlerical, 12 franciscans i 9 carmelites són assassinats. Hi participa molta gent (homes, dones), exercint la violència contra un sector concret.
Les notícies de Reus s’escampen ràpidament pel territori. El 23 de juliol s’incendia el convent de Riudoms, el dia 25 hi ha la primera bullanga a Barcelona i el mateix dia l’incendi a Scala Dei, i el dia 27 la comunitats de frares de Poblet, sabent-se odiats pel pobles veïns, abandona el convent que poc després és incendiat. Aquest mateix dia hi ha una agressió física contra l’arquebisbe de Tarragona. A finals de juliol es produeix l’assalt i la crema de convents de caputxins a Sabadell, Mataró, Arenys de Mar, Vilafranca del Penedès i en altres convents de Murtra, Cardó, Sant Cugat, Santes Creus i Santa Maria de Ripoll. Tota aquesta violència no té res a veure amb l’anticatolicisme, és una resposta política contra el clericalisme que no té cap relació amb la religió. El balanç de tots aquests motins és de 67 eclesiàstics morts. L’arquebisbe de Tarragona escriu una carta privada al Papa en la que titlla els assaltants de “anarquistas y asesinos”.
Les bullangues de 1835 a Barcelona
La tarda del 25 de juliol de 1835, la gent que omplia la plaça de braus del Torín de la Barceloneta, s’avorria de valent, els toros eren dolents, no envestien gens i els ànims es van anar escalfant. De cop i volta, el públic talla l’espectacle, salta a l’arena, mata el toro, l’arrossega per la plaça i arrenca les cadires i els bancs de la grada. Hi havia un fort malestar, de descontentament i els toros són només l’espurna de tot plegat. Les notícies que arriben de fora i la guerra inciten el públic a assaltar convents; el primer que troben és el de la Mercè, però aquest està ben defensat. De camí cap a la Rambla cremen diversos convents, el de Sant Agustí, el de Sant Francesc… La massa de gent va creixent i la força armada no ho pot frenar. No hi ha cap direcció liberal en les actuacions, però tothom anava unit i cohesionat. Els liberals progressistes en van fer la següent interpretació:
“…Totom rodaba per los carés ab la major tranquilitat miran los grans fochs [convents] y fraras mors per los carés.” (anònim 1835)
“…solo animaba à los que se resolvieron dar este paso el completo triunfo de la libertad, y no la esperanza del pillage .” Joaquín del Castillo Mayone (1835)
“… que á los gritos de libertad, el Pueblo, lejos de codiciar lo ajeno, solo quería […] dar la leccion de que Cataluña no debe ser patrimonio de tiranos…” Francesc Raüll (1835)
La visió que ens transmeten és unitària, molt diferent de com interpretaran la resta de bullangues que vindran. Es tracta d’un motí impulsat per l’anticlericalisme que tindrà continuïtat política, perquè molts dels convents cremats seran després desamortitzats, un autèntic objectiu econòmic, ja que Barcelona necessitava espai per créixer, per a respirar, per a les fàbriques que s’estaven impulsant i la presència de convents ho impedia. Convents i eclesiàstics focalitzen la violència popular, sent la seva posició clerical la que els converteix en objectius. Cal no oblidar que tota violència ve precedida per algun fet relacionat amb la Guerra Civil en curs.
Per a resumir, l’actual interpretació explica que la violència anticlerical se sustenta en un cúmul d’experiències del món popular respecte de l’Església i els seus representants, en les quals hi han motivacions polítiques però també econòmiques, socials, culturals i espirituals.
El dia 5 d’agost de 1835, tindrà lloc una nova bullanga a Barcelona. Aquest nou motí s’assembla en part al precedent, però té unes quantes particularitats que la diferencien: s’assalten oficines d’impostos (objectiu antifiscal) i, el més rellevant és l’assalt i incendi de la fàbrica Bonaplata. La crema d’aquesta fàbrica, coneguda com el Vapor, serà per a la burgesia catalana la taca negra de les primeres bullangues. Aquest fet ha tingut diverses interpretacions però no és gaire difícil d’entendre que tenia un objectiu clar, anar contra les màquines. És el que es coneix com a moviment luddita, que també s’estava produint en altres zones industrials d’Europa, sobretot a Anglaterra. Però a Catalunya la persistència de la guerra carlista augmentava la precarietat dels obrers i, per tant, la destrucció de les màquines era clarament una defensa contra la reducció de llocs de treball que produïen.
Les fonts de què disposem, en general, provenen dels sectors benestants contraris a la revolta. La interpretació que en fan és molt diferent de la del juliol: ara se l’associa només amb violència i saqueig i ara ja no és el “poble” qui la fa sinó alguns salvatges malvats. Cal tenir en compte que els objectius ja no són els de la primera bullanga i aquests no concorden amb els objectius dels liberals. Per exemple, tenim el següent testimoni; “algunos centenares de facciosos introducidos fraudulentamente recorren las calles de la ciudad incendiando, saqueando y blandiendo […] puñales.” Joaquín del Castillo Mayone (1835,)
En aquesta segona bullanga, és bàsic el factor econòmic i social, fruit d’una societat que s’està industrialitzant en unes condicions de vida precàries amb una higiene i una assistència sanitària molt deficients, enmig d’un conflicte bèl·lic que ho empitjora tot: destrueix el teixit econòmic, per exemple els espais productius com els boscos, moltes poblacions són bombardejades i saquejades com Ripoll, Gandesa o Berga i hi ha una emigració forçada del camp a les ciutats. L’increment de la pressió demogràfica a les ciutats farà esclatar el cercle pervers de la conflictivitat.
Les bullangues de 1836 i 1837 a Barcelona
Una tercera bullanga es va produir el 4 de gener de 1836: les notícies dels excessos comesos pels carlins (assassinat de 33 presoners liberals a Sant Llorenç de Morunys) van conduir a la multitud a assaltar la presó de la Ciutadella i matar a entre 100 i 150 presoners carlistes. L’endemà, hi hagué una quarta bullanga: alguns rebels i membres de la Milícia Nacional (una milícia urbana de tipus liberal) van proclamar des del Palau de la Llotja la Constitució de 1812, però van ser dissolts per l’exèrcit, amb el resultat de vint-i-un bullanguers deportats.
El 26 de desembre del 1837 corre la notícia de l’afusellament de 33 soldats i 7 oficials liberals, en un context de derrotes isabelines: una multitud de més de 4.000 persones es reuneixen al Pla de Palau i, al crit de ¡Mueran los carlistas!, asalten la Ciutadella i maten 70 carlins. Com en el cas del motí de l’any anterior, l’objectiu és contra els carlins. La mesura del govern de Madrid per lluitar contra els motins a la ciutat, és nomenar de nou Ramon de Meer Capità General de Catalunya; la seva política repressiva serà un fre important a la política liberal progressista. Aquest era l’objectiu real del govern de Madrid.
El 4 de maig de 1837 una multitud ocupa la Plaça de Sant Jaume protestant contra la política liberal conservadora, tot pressionant a de Meer pel tal que impulsi la política progressista però la resposta serà augmentar la censura i la repressió. En aquest darrer motí l’objectiu era clarament la política liberal, que es vol fer avançar en una línia progressista.
Molts espais culturals populars (auques, romanços, ventalls, teatre, etc.) van avançant amb el segle i tenen un important paper en el manteniment de la voluntat revolucionària liberal, tot contribuint a l’intent de formació d’un estat modern, substituint les elits de la noblesa per les de la burgesia.
Un dels problemes per entendre la dinàmica real dels fets dels enfrontaments socials d’aquella època són les fonts, que provenen majoritàriament de sectors contraris a les bullangues, els quals solen dir-ne pestes o ridiculitzar-les. Com va dir fa anys l’historiador Josep Fontana, que va incitar a les noves generacions d’historiadors a aprofundir en el tema, haver-se d’acontentar amb una narració essencialment barcelonina i amb la visió miop dels testimonis que disposem, és força decebedor. És el que tenim.
Sabem és que hi ha bàsicament dos grups protagonistes, i que tots dos pateixen la repressió: els liberals progressistes i les classes populars. Els primers volen un canvi progressiu de les bases del sistema i la construcció d’un nou Estat espanyol de matriu liberal que tingui alguna semblança amb els que s’estaven construint a Europa en aquella època. Donaran suport a les primeres bullangues, però després hi estaran en contra clarament.
En canvi, les classes populars no tenen un programa polític definit, es troben amb una crisi econòmica que els afecta especialment i una guerra molt dura. Tot plegat provocarà un augment de les diferències socials i un fort rebuig popular respecte al projecte liberal, que no els acaba de convèncer perquè perpetua les diferències socials, això sí canviant els protagonistes principals, la noblesa i el clergat de l’Antic Règim, per les noves classes socials emergents, com la burgesia.