Repescant el passat | Les lleis de Catalunya
1665
post-template-default,single,single-post,postid-1665,single-format-standard,qode-listing-1.0.1,qode-social-login-1.0,qode-news-1.0,qode-quick-links-1.0,qode-restaurant-1.0,ajax_fade,page_not_loaded,,qode-title-hidden,qode_grid_1300,qode-content-sidebar-responsive,qode-child-theme-ver-1.0.0,qode-theme-ver-12.0.1,qode-theme-bridge,bridge-child,wpb-js-composer js-comp-ver-5.4.2,vc_responsive

Les lleis
de Catalunya

Parlament de Catalunya

No hi ha pitjor tirania que la que s’exerceix a l’ombra de les lleis.
L’esperit de les lleis. Montesquieau

Una de les fórmules sovint emprades pels reis de Catalunya, quan prenien possessió del seu càrrec, fins al segle XVIII era : “Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO.” Aquesta fórmula, increïble per a l’època, recull la noció que el poder del rei deriva del poble al qual serveix, cosa que constitueix un precedent de la configuració dels nous estats moderns, a partir de la Il·lustració.

Aquesta formula, com explica la professora d’història del dret de la UPF, Montserrat Bajet, significava que el jurament del rei esdevenia, d’una banda, un contracte voluntari, i d’altra banda, una obligació́ imposada de respecte a un ordre prèviament establert. Al Principat de Catalunya el rei jurava complir i mantenir les lleis, i, per tant, el rei tenia limitat el seu poder i expressava la seva lleialtat amb el regne.

La traducció de l’esperit i lletra d’aquest insòlit jurament, en aquelles èpoques tan reculades, vol dir que a Catalunya hi ha una tradició jurídica, la del dret públic català, que no és millor ni pitjor que la castellana, però sí molt diferent, i que traspua una manera d’entendre les relacions socials, polítiques i econòmiques diversa.

La característica específica del dret històric català és que va ser un sistema jurídic obert, que depenia de cada cas, és a dir, es tractava d’una concepció molt semblant a la anglosaxona, basada en la commomlaw. Les circumstàncies de cada cas concret i la valoració del jutge passaven per sobre de la lletra de la llei, sovint estricta i cega. Ras i curt: el dret públic català bevia de moltes fonts de dret, que obligaven a la interpretació i a l’adaptació al cas i al moment. Mai no va dependre d’un sol codi o compendi.

Però quines eren aquestes fonts múltiples del que avui denominem dret històric català? Doncs les següents: els Usatges de Barcelona, les constitucions i capítols aprovats per les Corts Catalanes, els privilegis (cal traduir aquesta paraula, actualment, per “drets”), les llibertats i els costums de municipis, universitats i corporacions diverses. També formaven part del dret històric el dret comú romà i l’equitat i la bona raó, considerades com la base de la jurisprudència, és a dir, de la pràctica jurídica.

Que el món jurídic a Catalunya era molt rellevant en la vida pública fins el 1714 ho reconeix l’historiador anglès J. H. Elliot, a la seva o bra Reflexions d’un anglès sobre Catalunya i Europa al segle XVII, on destacaque el dret era una manifestació d’identificació col·lectiva, fins i tot per sobre de la llengua.

Dues concepcions del Dret

Tot i pot haver un cert risc de simplificar, es podria dir, sense faltar a la veritat, que la tradició jurídica castellana, reforçada per la pràctica napoleònica i borbònica, insisteix en la lletra de la llei, mentre que la catalana incideix en l’esperit d’aquesta llei. Per aquesta raó, en el cas català l’acceptació de la diversitat mateixa de la vida, la jurisprudència, el commom sense i el criteri interpretatiu del jutge són cabdals. L’altra tradició fa una exaltació del text i de l’autoritat que l’aplica, prescindeix de la realitat i fa de la inflexibilitat la més gran de les virtuts.

Ara mateix a Catalunya l’estem vivint i patint. Només cal recordar les declaracions de la que fou fiscal general de l’Estat i fiscal en el judici al “Procés”, Consuelo Madrigal, extretes del seu discurs d ’obertura de l’any judicial del 2016: “Determinados usos de la libertad puedensuponer un peligro para la democracia…” o “No es la libertad la que libera a los ciudadanos, sino la ley…”

En canvi, a Catalunya el jutge es veia obligat, com passa a la tradició anglosaxona, a argumentar la sentència tot fent explícites les circumstàncies del cas. Això va xocar frontalment amb la mentalitat borbònica, que es volia imposar a Catalunya en un àmbit tan rellevant com és el Dret, i el 1734 la Cort de Madrid va prohibir que es motivessin les sentències. Ras i curt: el jutge només podia explicar quina era la raó jurídica que argumentava la resolució, es dictava sentència, i tothom a callar. És allò d’aquella famosa dita en llatí “Roma locuta, causa finita…”, és a dir, “un cop Roma ha parlat, ja no hi ha res més a dir”.

El jutge de l’Audiència Nacional, Alfonso Guevara, que presideix el judici per l’atemptat islamista a Barcelona i Cambrils, com a paradigma

El projecte borbònic i el Dret català

Els borbònics van captar ben aviat que el dret català era del tot inassimilable i per tant era essencialment contrari al seu projecte de tipus absolutista. Van emprendre un colossal i titànic esforç per substituir la cultura jurídica catalana, tot i que com en el cas de la llengua tampoc no se’n van acabar de sortir.

Cal remarcar que van comptar amb l’ajut de molts juristes catalans exiliats el 1705, quan a Catalunya es va proclamar rei el pretendent austríac, l’arxiduc Carles. Aquests magistrats van recuperar uns càrrecs que van passar a tenir molt més poder perquè la Generalitat, l’organisme de poder a Catalunya des de l’Edat Mitjana, havia estat abolit pels vencedors felipistes. Eren molt útils per a aplicar un nou corpus jurídic, perquè coneixien el país i el seus costums a fons. Així els antics “botiflers” -nom popular amb el qual eren coneguts els partidaris dels Borbons-, van passar a tenir el control del nou règim. Segons l’historiador J. Ma Torres i Ribé, aquest petit nucli originari, més els oportunistes que s’hi adheriren després de la victòria de Felip V, que foren legió –com en qualsevol territori ocupat, per posar exemples propers, l’Espanya franquista, la Catalunya franquista, la França de Vichy-, es va convertir en la nova classe dominant durant tot el segle XVIII. Sembla que el popular embarbussament “setge jutges d’un jutjat…” prové del fet que la Reial Audiència, màxim organisme judicial es dividia en dues sales civils i una de criminal, cadascuna amb cinc jutges, al capdavant de la qual hi havia el regent, màxima autoritat de la justícia. És a dir cinc per tres, quinze, més el regent, setze…

No és gens difícil comprovar els nous principis jurídics que van entronitzar els borbònics. Ens situem a Cervera, en el segle XVIII, l’única universitat permesa a Catalunya durant més de 150 anys -aviat és dit-, i en la qual, naturalment, només s’impartia doctrina jurídica de tipus absolutista. Hi trobem un personatge, Juan Antonio de Mujal, ferm partidari de la causa borbònica, que escriu un llibre a favor de l’obediència, com a centre de l’edifici jurídic de la nova Espanya. Tot queixant-se de l’escola catalana del segle anterior, és a dir la del XVII, escriu un paràgraf d’una actualitat sorprenent:“sostienen pues y prueban con no pocos escritores, que toda ley y providencia, así eclesiàstica como temporal, no obliga ni tiene fuerza sin la aceptación del pueblo”. És adir, que la llei injusta no és d’aplicació si va en contra de la voluntat popular i això, tant aleshores com ara, els resultava del tot inacceptable i esgarrifós. I com a colofó deia: “¿Qué efecto podría causar semejante doctrina?”, talmentcom si fos un magistrat del Tribunal Constitucional del segle XXI…

La llei i la igualtat

Antoni Olibà, un altre dels grans juristes catalans del segle XVII, parla de la igualtat davant la llei en uns termes que ens sorprenen per la seva modernitat: “Per al governant, igual consideració han de merèixer els nobles com els que no ho són, els reis i els prínceps, els magnats i els militars com els rústecs i els pagesos, els mercaders i els negociants, els vianants i els pelegrins, els amics com els enemics, i els cristians com els sarraïns i heretges”.

La llei i la lliberta”. La llibertat passarà a ser un dels conceptes identitaris catalans més preuats tant pel poble com pels teòrics del segle XVII. La prova: la defensa a ultrança i contra tota esperança de les Constitucions catalanes per part dels ciutadans, de totes classes socials, de Barcelona el 1714. Ras i curt: fins l’ensorrament de 1714 eren les constitucions el que definia el fet de ser catalans, és a dir, ser jutjats i viure segons el mateix dret.

Conclusions

Hi ha una insistència en la tradició borbònica per separar la llei del dret. Seguint el Fuero Juzgo i en ple moment d’autoritarisme borbònic, s’escriu la Novísima Recopilación de Leyes de Castilla en la qual la finalitat de la llei és “mandar, vedar, punir y castigar”. Cal afegir que el 1835 es va obligar a Catalunya a emprar la Novísima Recopilación…” i així fins ara.

Ens podríem allargar força més, perquè hi ha molta documentació sobre el tema. Com diu l’Antonio Baños, “la incomoditat subtil i persistent dels catalans pot tenir molt a veure amb el fet que el codi civil, el codi penal i tots els codis que apliquem, no és que siguin injustos o tècnicament imprecisos, és que traeixen una memòria viva de manera subtil però persistent”.

image_pdfGenerar PDFimage_printVersió per imprimir


Translate »