Les elits extractives espanyoles
10 Gen 2013
Dibuix: Eva Vázquez
Els economistes D. Acemoglu i J. Robinson al llibre Por qué fracasan los países anomenen “elits extractives” els grups que segresten l’economia en benefici propi, a través d’un sistema da captura de rendes que no crea riquesa, però que s’apodera de la creada per altres i, per tant, facilita la corrupció i el finançament il·legal. César Molinas en un article a El País, va assenyalar la classe política com l’elit extractiva d’Espanya.
Evidentment, la classe política espanyola constitueix una part del mecanisme de les “elits extractives”. És un component del tot necessari però, per si sol, no explica suficientment el que C. Molinas anomena “capitalismo castizo” o F. Sanuy “capitalisme Cibeles”, els quals han portat Espanya a la situació en la qual es troba. Això sí, tant un autor com l’altre ubiquen amb meridiana claretat on es remenen les cireres. Però la pregunta clau és d’on surten aquestes elits extractives? Tenen algun lligam amb el passat, que ja creiem superat del tot, o són de fabricació recent
Per entendre el vigor i l’arrelament d’aquest sistema de capitalisme no productiu a l’Estat espanyol ens hem de remuntar molt enrere i veure com, a través de diferents règims polítics i sistemes econòmics, aquest mecanisme extractiu ha sobreviscut, i, per tant, és present en l’imaginari espanyol i, en conseqüència, es percep com alguna cosa que forma part de la pròpia identitat, i sobretot de la manera de fer de les classes poderoses.
En estirar el fil de la història “intentarem” seguir un ordre poc ortodox des del punt de vista acadèmic, però que ens permeti respondre a la pregunta que ens fèiem. Començarem per les etapes més properes i anirem tirant cap enrere fins anar a petar al fals mite “ de la Reconquesta”.
Principis del segle XXI
Segons F. Cabana la baixa de tipus d’interès que començà als Estats Units a finals del segle XX i que es confirmà després de l’atac a les Torres Bessones (2001) serà l’origen d’un excés d’endeutament de particulars i entitats financeres que es concentrarà en la inversió immobiliària. Però també en la consolidació d’una cultura de la cobdícia, tan global com la mateixa economia, que té les seves arrels en els anys 70 del segle passat i en algunes escoles de negocis americanes i europees.
Quan va esclatar la crisi a Espanya (2008), no es va prendre cap mesura, ja que dominava l’optimisme, el crèdit a bon preu i els beneficis fàcils. El mecanisme rutllava de primera, recolzat en dues potes: la primera, en un sistema centralista com l’espanyol; la proximitat, és a dir, el contacte directe amb el poder polític a Madrid tenia i té premi. La segona, perquè s’aplicava i es continua aplicant encara avui, el principi de què parlava R. Tremosa al 2004 : “Els pobres de les regions riques paguen als rics de les regions pobres”, tot ben amanit amb el mannà europeu, els famosos Fons de Cohesió.
De la guerra civil a finals del segle XX (1939- 1999)
L’Estat espanyol va anar evolucionat positivament en aquests anys de democràcia i sobretot a partir de la integració a la Unió Europea. Però la vella estructura no havia canviat. A tall d’exemple: la privatització de les empreses públiques, engegada primer pel PSOE i continuada amb energia pel PP, farà que aquests dos partits, gairebé clònics amb els que existien cent anys enrere, coincideixin a posar també una persona de la seva confiança al front de l’empresa privatitzada, seguint el model tradicional d’aliança i “compadreo” amb les minories que ostenten el poder econòmic real.
Rafael del Pino, presidente de Ferrovial
Cal tenir present que, durant la dictadura franquista, cap empresa no va tenir la possibilitat de guanyar diners a cabassos, si no era “afecta” al poder polític i mantenia bones relacions personals amb els que manaven. Després, durant l’anomenada Transició o, més recentment, Segona Restauració Monàrquica, cap de les famílies beneficiades per la dictadura no tingué ni un problema per adaptar-se a la democràcia, ja sigui perquè formaven part d’una altra generació, o perquè els seus amics de sempre continuaven manant. Estem parlant de famílies que van fer el seu patrimoni durant el franquisme, on imperava una corrupció sense manies, i aquesta riquesa empresarial els donarà poder polític. Ens referim, per exemple, a Acciona ( família Entrecanales ),a Ferrovial (família del Pino), al grup March, la família Urquijo, Fenosa, Abengoa, i moltes més.
La dictadura franquista es va caracteritzar, entre moltes altres coses, per l’aplicació, durant els primers 20 anys,d’una política econòmica estúpida, en el sentit que l’historiador C.M. Cipolla dóna a aquest terme: una persona estúpida és la que causa un dany a un altra persona o a grup de persones, sense obtenir un benefici per a ell mateix i fins i tot obtenint un perjudici. El general Franco no tenia ni idea d’economia i els dos grans poders que li feien costat -l’exèrcit i la Falange- tampoc. Aquesta política econòmica estúpida, que va produir 20 anys de misèria a tota Espanya, tenia una base ideològica molt clara que Pedro Gual Villalví, ministre català i fervorosament franquista, va expressar amb total sinceritat, és a dir, brutalitat, així: “El Poder central puede reprimir o evitar el desarrollo que va adquiriendo una zona que políticamente se considera desafecta, como en el caso de los regionalismos políticos, cuando están impregnados de un nacionalismo peligroso para la unidad nacional.” (Un problema de posguerra: donde y cómo se emplazaran las industrias, 1944.)
Ras i curt: el govern pot escanyar –“dislocación” se’n deia aleshores -, si políticament ho considera convenient. Aznar i Montoro tenen uns clars antecedents. No han hagut d’anar gaire lluny! Malgrat tot, a Catalunya, en el primer franquisme, van haver-hi dues grans inversions: la SEAT (1961), gràcies a pressions de la FIAT, que volia un port mediterrani i trobar treball qualificat, i l’ENHER (1946) per tal de pal·liar les restriccions elèctriques a Catalunya que acabaven perjudicant el mateix Estat. Aquest criteri inversor, ara mateix, seria del tot improbable, per no dir del tot impossible….
Ni la Segona República ni la dictadura franquista fins als anys 60 del segle XX van invertir en carreteres. Així doncs, la xarxa viària de 1960 era, amb alguns pegats, la de 1929, és a dir la de Primo de Rivera. El 1962 el Banc Mundial va fer un estudi sobre l’economia espanyola per tal de desenvolupar-la. Els experts del Banc Mundial van quedar horroritzats per l’estat de les carreteres i van proposar l’autopista de la Jonquera a Alacant, amb el tram la Jonquera-Barcelona com a màxima prioritat. Amb l’autopista mediterrània es trencava per primer cop el sistema radial de carreteres, vigent des de la segona meitat del segle XVIII. Per primera vegada s’aplicaven criteris econòmics i no polítics. La conclusió va ser que Catalunya va tenir autopistes, però pagant. Es va repetir la lliçó de la història: si necessites qualsevol cosa, espavila’t pel teu compte, no esperis cap ajut de l’Estat.
Ferran VII
De principis del segle XIX
a la Guerra Civil (1808-1939)
Aquest convuls període (4 guerres civils, 2 cops d’Estat militars) es va caracteritzar per l’aparent introducció de la modernitat, sota la forma del liberalisme constitucional. Però el poder polític i, per tant, la capacitat d’influir en les decisions econòmiques va romandre en mans de les elits extractives, que havien consolidat el seu poder en els segles anteriors. Ras i curt :“ Nou règim, vells costums”. Algunes pistes ens ho mostren amb claredat: la industrialització de Catalunya es produí en el marc d’un Estat espanyol que no l’entenia ni tampoc no li donava gaire importància. Una curiosa anècdota que explica Mesonero Romanos, cronista de Madrid, il·lustra el menysteniment del rei Ferran VII de cara a la indústria: quan el monarca va visitar la primera exposició industrial espanyola el 1826, en veure les màquines de filar i de teixir que presentaven les fàbriques catalanes va dir: “Bah, todas estas cosas son cosas de mujeres”, i se’n va anar a passejar al parc del Retiro. Això, quan el panorama econòmic d’Espanya era desolador: hi havia escassesa de capitals -les colònies americanes s’havien independitzat i el sistema extractiu clàssic s’havia estroncat- i la misèria era general.
En aquest context, poc desprès, l’Estat espanyol va cedir l’aprofitament dels seus recursos naturals (les mines de coure de Riotinto i de mercuri d’Almadén) a empreses estrangeres. A l’hora de construir la xarxa de ferrocarrils ho va fer amb capital exterior i, com que es va dur a terme amb criteris polítics i no de rendibilitat econòmica, com sempre,tot plegat va provocar la fallida de 1866, que va tenir unes repercussions gravíssimes sobre el nivell de vida de les classes populars i va contribuir al secular endarreriment espanyol.
Des de finals del segle XIX es va fer evident que la causa principal de la debilitat política i econòmica d’Espanya, tal com assenyalen els autors del llibre sobre les elits extractives, es trobava en una estructura institucional en mans d’una oligarquia, amb unes “regles del joc” fetes a mida dels seus interessos. Tots els intents de modificar-la van fracassar: la lluita de les organitzacions obreres, les temptatives de regeneració provinents de l’interior de la península i l’impuls de Catalunya, que s’havia dotat d’institucions “inclusives” -la Mancomunitat i l’Estatut del 32-, institucions que Acemoglu i Robinson defineixen com “aquelles que permeten la participació de les persones en activitats per a les quals estan capacitades, i fomenten que elegeixin les seves pròpies opcions”. Tots aquests assajos, que evidentment tenien clarobscurs, van ser torpedinats per una oligarquia amb terror a qualsevol canvi, defensora ferotge dels seus privilegis. És un patró que es troba en altres països que van tenir un règim absolutista, com l’Imperi Otomà, Xina, Rússia o Àustria-Hongria.
L’Antic Règim (del s. XVI
al XVIII aprox. 1492- 1808)
Els economistes del MIT i de Harvard citats il·lustren la seva tesi sobre les elits extractives, tot comparant tres segles de la història de l’Amèrica del Nord amb la de l’Amèrica hispana. La seva conclusió és que no són les riqueses, la geografia o les característiques culturals les que determinen l’èxit o el fracàs del països sinó les institucions amb les quals manegen les seves economies i els drets dels seus habitants. Tant els colonitzadors castellans com els anglesos van tractar, d’entrada, d’apoderar-se de les riqueses existents i de fer treballar per a ells els pobladors originaris. Aviat, els colons anglesos es van adonar que no podien explotar uns pobles caçadors i recol•lectors, resistents a un poder central, i van comprendre que havien de viure del seu propi treball. En canvi, els colonitzadors hispans es van trobar amb els imperis asteca i inca, amb unes civilitzacions amb monarques absoluts i governs centralitzats, que eren fàcilment assimilables al feudalisme hispà i a la seva economia basada en la servitud. Les institucions que van imposar, l’ “encomienda” i la “mita”, tenien un origen medieval però no eren gaire diferents de les que estaven aplicant els inques i els asteques.
Els autors citats assenyalen clarament i amb cruesa que l’ “encomienda” i la “mita” van ser les institucions que provocaran, a mig termini, tant l’empobriment de Castella, com, més tard, el desenvolupament a les ex-colònies de dictadures extractives similars a les vigents a Espanya, amb oligarquies locals totalment oposades a l’establiment de qualsevol límit al seu poder. Però, ¿per què qualifiquen les institucions hispanes “d”extractives”? Intentarem explicar amb poques paraules en què consistia cadascuna d’elles. “L’encomienda” va ser una institució per la qual un súbdit hispà, “el encomendero”, percebia els tributs que els indígenes havien de pagar a la corona (en treball o en espècie i, posteriorment, en diners). A canvi, el colonitzador havia de cuidar del benestar terrenal i espiritual dels indígenes, assegurant el seu manteniment i la seva protecció, així com el seu adoctrinament cristià (evangelització). No obstant això, es van produir abusos i el sistema va derivar, en moltes ocasions, en formes de treball forçós, al reemplaçar, en la majoria de casos, el pagament en espècie del tribut per treball en favor del colonitzador. Quant a la “mita”, val a dir que era una institució extractiva per definició. Va aparèixer quan els castellans es van trobar sense mà d’obra per explotar les riquíssimes mines de plata del Potosí, descobertes el 1543. Era un sistema que ja practicaven els inques i que consistia que cada tribu d’indígenes havia de treballar deu mesos a l’any, de manera forçada encara que retribuïda.
Ja en el segle XVIII l’economista Feliu de la Penya escrivia contra els efectes perniciosos d’una acumulació sobtada de riquesa -l’or i la plata americanes- que no era fruit del treball. Un fenomen similar s’ha produït recentment. La cultura de la cobdícia ve de lluny.
Galileo Galilei jutjat per la Inquisició
Aquesta acumulació de riquesa obtinguda de forma claríssimament extractiva va tenir moltes i llargues conseqüències: fer creure a les elits castellanes que el treball era una cosa indigna (concepte de hidalguia) i que les riqueses obtingudes sense esforç propi, calia destinar-les a despeses sumptuàries i en cap cas productives. Era un pensament “avant la lettre” del tipus que Unamuno va expressar amb el seu cèlebre “¡Que inventen ellos!”, tot referint-se als europeus de nord enllà.
Per tant, va suposar l’allunyament de les elits castellanes de l’evolució cap a la modernitat que es produïa a la resta de l’Europa occidental i que no es basava, exclusivament, en l’extracció de rendes d’altres, ja siguin americanes o provinents dels pobles peninsulars. A tot això, s’hi pot afegir l’obscurantisme cultural promogut per la Inquisició, institució de tipus religiós però sota control reial, nascuda amb la intenció d’ homogeneïtzar i per tant afavorir el control d’uns pobles molt diversos, des del punt de vista religiós, cultural i amb unes tradicions institucionals i polítiques molt diferents. El sant Ofici va crear una mentalitat basada en l’obediència més absoluta, fanatitzada per la por i unida per un odi visceral a tot allò que qüestionava la manera de ser castellana i més tard espanyola.
El sistema de captura de rendes per la via extractiva té un límit i, quan a mitjans del segle XVII s’hi va arribar, va provocar una altra derivada que arriba fins als nostres dies. Es va intentar substituir la disminució de les rendes, a causa del rendiment decreixent dels metalls americans, per la contribució no pactada en les constitucions vigents -en aquella època també hi havia constitucions que regien la vida dels pobles- bàsicament de Catalunya i Portugal, ja que el poble pla de Castella estava més espremut que una llimona. Com que això es va dur a terme de manera autoritària i, fins i tot, agressiva, es va acabar amb una sublevació simultània de Portugal i Catalunya. És a dir, la guerra.
Guerra dels segadors
El conflicte armat de 1640-1652 (la guerra dels Segadors) va trencar els vincles de confiança entre el centre castellà i Catalunya, i va posar una càrrega de profunditat en el projecte de construcció de l’Estat espanyol modern. Les percepcions sobre les causes i el desenvolupament de la ruptura van ser diferents, però coincidiren igualment a crear un sentiment de malfiança. Per part catalana, el projecte unificador assajat pel comte-duc d’Olivares atemptava contra la identitat política i nacional de Catalunya -en aquell moment un Estat sobirà reconegut internacionalment- alhora que l’ocupació militar castigava molt la seva població. Per part castellana, la rebel·lió dels catalans i també dels portuguesos havia fet impossible bastir un Estat compacte, ben travat i cohesionat, pensat i dirigit des de Castella. D’ençà del 1652, acabada la guerra, aquesta desconfiança no féu sinó retroalimentar-se i perdurar. Actualment alguns historiadors, com Antoni Simón, de la Universitat de València, consideren que tant la Guerra dels Segadors com l’inici de la guerra de Successió al 1705 no són més que episodis d’un mateix conflicte.
Des de l’arribada dels àrabs fins a la
caiguda de Granada i el descobriment d’Amèrica (711-1492)
Ara, entrarem en l’anomenada Edat Mitjana, que apareix com molt allunyada de la nostra pregunta inicial, però que alguna cosa hi té a veure. Quan els àrabs van travessar l’estret de Gibraltar, a principis del segle VIII, i van ocupar la Península, no van trobar gairebé resistència. L’explicació rau en el fet que el territori ja havia estat ocupat per una minoria d’origen germànic -els visigots-, i els nous ocupants àrabs van imposar un sistema tributari menys feixuc que els anteriors invasors. Tot plegat ens mostra que la pretensió d’una certa historiografia dels segle XIX de reconèixer el regne dels visigots com una mena de pre-Espanya és una entelèquia històrica, amb una finalitat ben clara: legitimar el mite de la pretesa “Reconquesta”. Mai no va existir tal fet històric ja que no és va “reconquerir” cap territori. La història, segons les fonts musulmanes de l’època, és ben diferent: no es va produir cap batalla de Covadonga, per la senzilla raó que els musulmans no van tenir cap interès a conquerir una zona abrupta amb quatre cabres i, per tant, sense un botí interessant.
Durant vuit segles van conviure a la Península pobles de diferents confessions religioses, i el poder d’uns sobre els altres va anar variant segons les èpoques d’expansió i contracció de cadascun d’ells. Pel que fa al tema que ens interessa, cal destacar que l’economia de tots plegats es basava, principalment, en el botí obtingut a la guerra –que sovint es produïa entre els mateixos cristians i també entre els musulmans- i els tributs que obtenien de les poblacions sotmeses. Convé remarcar que Castella, a més, es basava en una economia nòmada de transhumància. D’aquí la sentència “ancha és Castillla”. Les societats que fonamenten la seva economia en la ramaderia transhumant tendeixen a organitzar el seu poder polític de forma piramidal, és a dir, amb escassos instruments de participació col3lectiva. Val la pena tenir present que l’economia nòmada, en general, no es procliu a produir recursos, sinó, més aviat, a explotar-los. Per això, quan es produeix un creixement demogràfic, fàcilment esgota la terra. Per tant, és expansiva i per aquesta raó necessita conquerir i sotmetre nous territoris. Avui dia se’n diu economia de tipus extractiu. El predomini demogràfic de Castella sobre els altres pobles peninsulars i, sobretot, el fet que la Cort hi residís de manera permanent va projectar el seu tipus d’economia cap als nous territoris americans annexionats. L’aplicació del seu tipus bàsic d’economia extractiva va ser ben natural, tot i que nefasta a llarg termini, com hem pogut veure.
En preguntar a un economista nord-americà per quina raó Espanya no sol·licitava, ara, el rescat europeu, la resposta el va deixar ben astorat i bocabadat; per “hidalguía”, fou la resposta.